D'ELLS AGAFEM LA MESURA

Avui agafo un avió per anar-me a tancar uns dies amb altres col·legues vinguts de diferents països, per gentilesa del Cyfnewidfa Len Cymru (que vol dir Wales Literature Exchange), en un seminari de traducció literària a la terra de R.S. Thomas, de qui espero enllestir unes versions poètiques que fa anys que s'arrosseguen.

I pensant en el seminari i en la meva/nostra feina com a lectors enderiats (també privilegiats) i mediadors, no sé ben bé per què però m'ha vingut al cap aquest poema de Miłosz que el Xavier Farré va penjar a l'estiu a la seva pàgina. "D'ells agafem la mesura", diu. i "Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres / l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen" (si l'aneu a buscar a abcd xavier farré el poema té a més una bella torna de Julia Hartwig):


CAFFÈ GRECO

Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.

Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.

 Czesław Miłosz(1986)