CARNER PRESENT

Avui clausuren a la Biblioteca de Catalunya l'exposició "Josep Carner, de príncep a mite", comissariada per Anna Gudayol i Jaume Clarà, cap de Manuscrits i cap de Col·leccions generals de la Biblioteca respectivament. L'exposició ha estat oberta només unes setmanes, i ara em sap greu no haver-vos-en parlat abans, però els seus responsables em recorden que a Internet en queda tant el tríptic (amb la relació completa de les peces exposades) com una molt bona visita virtual que d'ara endavant caldrà incorporar al conjunt de recursos digitals sobre l'autor de Nabí, d'El giravolt de maig o de Tres estels i un ròssec. I trio aquests títols perquè em sembla que una de les virtuts de l'exposició és la de presentar-nos el Carner poeta, sí, però també al costat d'aquest el dandi, el diplomàtic, l'exiliat, el col·laborador de diaris i revistes, el corresponsal, el musicat, l'enyorat, el dissortat... Cartes, retalls de premsa, llibres, passaports, contractes, pàgines de diari: el paper imprès pren totes les formes possibles per anar fent més dens i més pregon el retrat d'un clàssic que tanta gent creu que pot definir amb quatre trets generals i repetits.

Mireu-vos l'exposició virtual, i tornem als versos i als llibres del Príncep viatger. Passat i present a la literatura d'aquest nostre racó de món.

(...) Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

ALTAR DE MORTS

Mèxic és aquell país tan bonic, tan exòtic, on cada any assassinen unes quantes desenes de periodistes i on es van apagant tantes llengües indígenes. Avui el PEN Català, el nou Espai Mallorca i l'Associació Cultural Mexicanocatalana, Mexcat, han preparat un altar de morts per recordar-nos-ho.

LOU BONET BROWN

La primavera de 2007 l'Institut Ramon Llull va organitzar a Nova York un seguit d'activitats de presentació i promoció de la cultura catalana (en bona part concebudes per Emili Manzano, inaugurades per Josep Bargalló, coordinades per l'equip de Carles Torner). Una d'aquelles activitats va ser una lectura de poesia catalana moderna a càrrec de Laurie Anderson, Lou Reed i Patti Smith que va tenir lloc a Manhattan, al Baryshnikov Arts Center, els vespres del 23 i el 24 de març. L'enllaç amb els artistes havia estat Borja Sitjà, cap d'una de les àrees del Llull, i jo vaig tenir la sort que m'encarreguessin de preparar amb Xavier Albertí la selecció dels poemes (i de les versions) que s'hi havien de llegir. Escric "la sort" i hauria d'haver escrit el privilegi: escoltar Laurie Anderson llegint Maria Antònia Salvà i el "Manifest groc", Patti Smith interpretar "L'Elionor" de Martí i Pol o Lou Reed vacil·lar-nos dient "Al Brown" de Blai Bonet va ser una experiència que els presents a la sala, asseguts a les fosques en aquelles grades incòmodes, no oblidarem fàcilment.

El llibret de l'acte (accessible ara a Internet) contenia una breu presentació titulada "El tallapapers" que després vaig perdre en un dels cataclismes informàtics que ja formen part de les nostres vides, i que ara he pogut repescar. La transcric aquí en anglès, tal com va ser publicada, pensant en lectors que per primera vegada eren (o siguin) a punt d'escoltar Carner, Espriu, Ferrater o Marçal en la llengua de Yeats i Frost, de Dickinson i Thomas.

THE PAPER KNIFE

For those of us who love literature, the world can be contained in a study with a few shelves packed with books, a comfortable armchair, a desk to write on and a couple of windows through which the daylight filters in. Our world, the study, is full of sounds and smells and colors and objects, full of stimuli, each with its own story and relevance. But now let’s focus on one of them, just one, as Gabriel Ferrater, the poet, does:

   Among the objects of the world, among the few
   objects I have clung to, there is a paperknife:
   a short ivory blade,
   naked to my hand, which turns brown or pale
   according to the light of days and places.
                                           "El lector" (The Reader)

We are here today to propose to you that, among all the objects that fill the study of world literature, you let your eyes light for a few moments on this paper knife. Pick it up in your fingers; weigh it in your hand. It is not the largest object in the room, nor perhaps the first to catch your eye, nor perhaps the most valuable one, but its blade bears the memory of the gentle weight of centuries: the first treatise on verse in a Romance language; the first essays written in Europe in a language other than Latin by Blessed Ramon Llull, one of “God’s fools” who used words to try to convert infidels; the memory of the first translation in verse of the Divine Comedy; of Pope Alexander VI’s letters to his daughter Lucretia; of Tirant lo Blanc, the “finest novel in the world”, according to Miguel de Cervantes; of Catalan folk songs compiled in the Romantic period; of the first translation of Nietzsche in Spain; of Salvador Dalí’s postcards to his friends; of the many pages written, first from the trenches of the Spanish Civil War, and then later from exile. It is old, this paper knife. It is small, and sometimes gets lost among the great literatures stacked up on the desk in the study, or buried under canonical tomes but, somehow, it always finds its way back to our hand, settles in, and once again is of use to us. It is shaped like a knife, but what it tears open and pours into our hands are words: words in a language which, after eight long centuries, speaks of the world and all it contains, whether close up or far away. In his prologue to the poems of Gabriel Ferrater, Seamus Heaney suggests – in words applicable to Catalan poetry as a whole – that it is a poetry “in love with its own materiality but not altogether fulfilled by it. It is poetry convinced of its historical contingency but still insistent on its subjective rights”.

Let’s listen, just for a moment, to the paper knife. It will speak to us of painters and writers like Narcís Comadira, Perejaume and Miquel Barceló; of avant-garde pastry chefs like J.V. Foix or radicals like Joan Brossa; of Hellenists like Carles Riba; of contemporary troubadours like Enric Casasses; of exiled diplomats like Josep Carner; of unabashed Valencians like Vicent Andrés Estellés and visionary poets from the Balearic Islands like Blai Bonet. It speaks to us in the name of the prolific procession of Catalan poets over the last hundred years, of the multitude of Catalan writers today, of the stones on the peaks of the Pyrenees and the crystalline waters in the coves of Menorca; it speaks to us in the name of the sinuous shapes of Antoni Gaudí’s works and the vivid red in the paintings of Joan Miró; in the name of the ripening fruit on the trees in the Segrià region and of the first baby tooth lost by the young son of the latest Ecuadorian immigrant to arrive in Barcelona. The paper knife, all this poetry, is now in our hands, waiting to be heard. It beats in our ears with the ancient blood of verse. We don’t know exactly what it is trying to tell us, but we do know that it has something to say. Then we will turn back to the light of the days and the places and the other objects in the study, now with a small, yet palpable, new imprint of literature in the palm of our hand. Of Catalan literature, of literature belonging to all.

 Jaume Subirana
 (del programa de mà de Laurie Anderson, Lou Reed and Patti Smith reading Catalan poetry, Institut Ramon Llull, 2007)

GIRONA, PARÍS, LONDRES

No ho feu mai, de viatjar amb la imaginació? Jo aquesta setmana, a banda d'acompanyar l'Enric Bou de banda a banda de l'Atlàntic, seguiré amb enveja com si hi fos el cartell d'activitats de la Setmana que acompanya, a Girona, el 33è premi Just M. Casero, amb actes, entre d'altres, al voltant de Miquel Pairolí, Vicent Andrés Estellés i Juan Luis Panero, tres dels autors que (el dia que finalment m'hi posi) no gosaré esporgar de la biblioteca de casa.

Aquí teniu el programa complet de la Setmana:

Dilluns dia 28, a les 20 hores
Lectura dramatitzada
19 D'OCTUBRE
de Francesc Ten, basada en el dietari Octubre de Miquel Pairolí.
Interpretat per Cristina Cervià, Georgina Asín, Xicu Masó, David Planas, sota la direcció de Cristina Cervià.

Dimarts dia 29, a les 18 hores
Recital de poesia
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Pau Alabajos diu "Mural del País Valencià"
El cantautor torrentí ret homenatge a Vicent Andrés Estellés, en el vintè aniversari de la seva mort.

A les 20 hores
ESPRIU I ROSSELLÓ-PÒRCEL
Conferència-presentació de Sebastià Alzamora, a l'entorn de la seva novel·la Dos amics de vint anys.

Dimecres dia 30, a les 20 hores
Acte de lliurament de 33 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Obertura de l'acte:
JUAN LUIS PANERO, en el record.
Amics i coneguts llegiran poemes i es projectaran imatges del poeta recitant a la Llibreria 22.

Dijous dia 31, a les 20 hores
Recital de poesia
MALEÏTS POETES (de Baudelaire a Bauçà)
amb Sílvia Bel. Tria realitzada per Andreu Gomila.

Divendres dia 1, a les 18 hores
Recital de poesia
JOSEP PREDALS
Recita els seus poemes.

Dissabte dia 2, a les 18 hores
Projecció del documental amb l'assistència dels seus realitzadors
Marc Faro, Miquel Àngel Navajas i Anna Teixidor
ELS ÚLTIMS DIES DE TOM SHARPE A LA COSTA BRAVA
(Premi Carles Rahola de comunicació).

Tots els actes (gratuïts) són a la Sala La Planeta.

AHIR ÉS DIUMENGE

Si cada dia és diumenge i quan convé fem moure els rellotges endavant o enrere i ell acaba d'entrar a la col·lecció de clàssics de Penguin i el que passi una tarda en una hectàrea d'herba pot durar dies i hores de prèvies i retransmissions i rodes de premsa i comentaris, doncs ara mateix (en l'ara sostingut de la lectura i l'evocació) és el dia que més de gust us vingui que sigui d'un estiu dilatat al parc a prop del mar d'un Manchester impossible i tan real com la Diagonal.

Que no se'ns apagui mai la llum del cap de setmana.

EVAPORACIÓ

L'aigua calenta de la dutxa ha embafat tot el bany. Obro la porta i la finestra i em començo a eixugar mentre el corrent d'aire va desentelant el mirall de sobre de la pica. M'hi miro, i passa alguna cosa estranya perquè jo sóc aquí despullat però no em veig al mirall ara que ja reflecteix prou clarament els pots del prestatge, l'armariet, les tovalloles de colors, la cortina blanca... Haurem d'avisar algú que vingui a arreglar el mirall.












MÉS
"El espejo de Cirlot" (via Enric H. March)

AUTORITAT METROPOLITANA

Què ho deu fer que el castellà de la part alta soni molt més assertiu que el català? És cosa de classe social, dels ministeris, dels tancs de la caserna del Bruc o de la història del segle XX? O potser una feliç combinació de tot plegat? Me les escolto amb delectació mentre dictaminen sobre la vida quotidiana, les minyones, els fills (bé, sobretot les filles) i els nous costums. El seu parlar, fins i tot aquí agafades a la barra de l'autobús, és efectivament imperatiu. El de ma mare, comparat, sonaria com a casa en família o com si demanés disculpes. Diria que el to de les llengües en contacte també és una roba social.

SABER QUAN

Imre Kertész adverteix (a Jo, un altre) que "Un escriptor, quan ja no té res a dir, ha de guardar-se bé de tornar-se graciós". Ja no diguem, doncs, en el cas d'aquells o aquelles que mai no han estat escriptors.

LLEUGERESA

Una altra cosa que a alguns ens costa, que potser caldria ensenyar a l'escola (i no parlo de tocar així de bé la guitarra).

Bon cap de setmana.

ESCARABAT, POMA

Qui va ser que em va recomanar aquesta joia? Ara no aconsegueixo recordar-ho. No hi fa res: llegeixo subratllant mentalment, un cop i un altre.

"Uno empieza creyendo en la teoría de la manzana podrida y acaba convencido de la teoría de la cucaracha: si ves una, es que hay un montón."

 Iñaki Uriarte, Diarios

EL CAS CABRÉ

Fa unes setmanes un amic viatger m’avisava que al suplement literari de Le Monde hi havia tres pàgines sobre la traducció francesa del Jo confesso de Jaume Cabré, editada per Actes Sud. Ara sabem a més que la novel·la s’ha enfilat a les llistes dels més venuts al país de Claude Simon i que és candidata als premis Femina i Médicis (al costat d’obres de Marías o Carol Oates). És el moment de celebrar-ho i potser també d’intentar evitar, com a l’acudit, el repartiment de medalles als que no hi han tingut a veure.

Perquè aquest èxit europeu de Jaume Cabré d’ara se sosté en uns fonaments antics que podem llegir com una lliçó sobre literatura i promoció internacional. El primer fonament té a veure amb l’aposta convençuda (i arriscada) de Cabré per la literatura en un cert punt de la seva vida professional. Un segon fonament va ser trobar qui compartís i eixamplés aquesta aposta en la figura d’Isidor Cònsul, primer com a crític (el recordo insistint en el valor de Fra Junoy o L’agonia dels sons als dinars del PEN a l’Ateneu) i més tard com editor. Ve llavors el suport institucional sostingut, a través de l’Institut Ramon Llull, amb tot de tècnics i directius els noms dels quals queden en segon terme (com ha de ser) rere la professional perseverança de l’organisme, i la sort de ser al lloc i el moment adient (Frankfurt, el 2007) i trobar-hi agents i lectors qualificats, inclòs el ministre Joschka Fischer. A partir d’aquí, amb la combinació de bons llibres i guardons de relleu (per a Senyoria, per a Les veus del Pamano), i malgrat la dissensió puntual d’algun bon crític (Jordi Galves amb Jo confesso), el Cabré narrador i el seu salt al mercat estranger esdevenen “el cas Cabré”, un fenomen digne d'atenció i reflexió. I un cas que trenca tòpics, com ara el que deia que per als autors catalans el camí a les traduccions passa pel castellà (Cabré ven més i rep més atenció en alemany, francès o polonès que en castellà). Convenciment i treball, aposta editorial, suport públic i oportunitat. Així es pot aspirar a ser entre les altres literatures mitjanes del món.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 16-X-13
Versión en castellano



MÉS
"Camino sense brúixola". Un vídeo (de 2008 a la UOC) amb una llarga conversa amb Jaume Cabré.

VEJATS MIRACLE

"#45. Als homes els costa més creure en miracles que en tradicions de miracles, i alguns turcs, o jueus, etc., que es deixarien occir per la seua tradició, mantindrien la sang freda davant el miracle mateix, mentre ocorre; ja que, en l'instant d'ocórrer, no té cap altra autoritat més que la que li confereix el seu propi valor; explicar-lo materialment no és encara lliurepensament, com no és blasfèmia tenir-lo per un engany. Tot compte fet, negar un esdeveniment és en si una cosa prou innocent; només resulta perillós en la mesura que contradiu els que protegeixen la seua autenticitat. Una cosa que en si és poc important, ho esdevé quan la gent hi atorga crèdit en considerar-la important, sense que en sàpiga realment el perquè. Cal contemplar els miracles de lluny per considerar-los veritat, una mica com els núvols, per considerar-los sòlids."

 G.C. Lichtenberg, Quaderns de notes (traducció d'Amadeu Viana)

LLEGINT QUADRES

"La serenitat feliç..." Així comença el llibre més que centenari de Roger Fry sobre Giovanni Bellini que m'assec a fullejar, golut, només sortir de la llibreria. I l'expressió em sembla tan ajustada i desitjable que en faria el motiu d'una meva medalla commemorativa, si encara se n'encunyessin i si mai tingués res a commemorar.

QUÈ PASSA?

Aquesta curiosa idea inserida al cap de tants taxistes de la ciutat que Cerdà va dissenyar l'Eixample per a ells.

RAZA VIEJA

Bon cap de setmana, si pot ser.

POR CATALUÑA

Els avis periodistes de la Caverna també feien portades (per a la revista Fotos el febrer de 1939, per exemple).

TROBAT EN LLIBRES

"Después está todo lo demás. Las cosas singulares que aparecen en los libros. Yo he encontrado billetes antiguos de tranvía o autobús, quinielas, fotos de carné de desconocidos, pequeños papeles con anotaciones, facturas, e incluso una vez un talón en blanco, creo recordar que en el libro de David Lodge El mundo es un pañuelo, que, por cierto, es un libro muy recomendable, no sólo por el talón sino por el libro en sí.

Esto me lleva a reparar en la cantidad de personas que guardan el dinero en los libros. Lo hacía nuestro amigo Lampedusa, quien bromeaba afirmando que sus libros eran su mayor tesoro. También Sergio Pitol me confesó que durante muchos años, cuando ejerció como diplomático en algunos países de Este, utilizó su biblioteca como caja fuerte, sobre todo las obras de Molière. Y hace poco me contaron que cuando la biblioteca de Julio Cortázar (unos cuatro mil libros) llegó a la Fundación Juan March, de Madrid, donde se conserva, apareció en alguno, oculto en la solapa de las guardas, uno o dos billetes olvidados allí por el autor de Rayuela."

 Jesús Marchamalo, Tocar los libros (Fórcola, 2010)

LECTURA EN ACCIÓ

Avui és el dia que des del Gabinet virtual de lectura La Central-UOC, i amb la complicitat de la gent de LletrA, ens hem empescat una petita acció d'agitació lectora a Internet.

Si teniu Twitter, estigueu atents als coixinets #comcomença i #comoempieza, i #gabinetvirtual i #gabinetevirtual. Tot de lectors i lectores hi anirem penjant l'inici del llibre que llegim en aquests moments. Afegir-s'hi és tan fàcil com enviar-hi la primera frase del llibre que dueu a la bossa o que teniu a la tauleta de nit o al lector digital. De bon matí ja hi ha Garcés, Dicker, Donna Leon, Conrad, Sanahüja, Rousseau, Baricco, Dueñas, Echenoz, Haddon, Pàmies, poesia japonesa... Lectura en acció.

RATLLATS

Coneixeu el projecte Deletrix, un llibre i una exposició a favor de la llibertat d'expressió promoguts pel fotògraf Joan Fontcuberta i el PEN Català?

Entre d'altres trets innovadors, Deletrix funciona per crowdfunding: si encara no hi heu fet la vostra aportació, ara s'acosta la fi del termini de recaptació a can Verkami (queden onze dies) i encara som lluny de l'objectiu establert. Feu-hi un cop d'ull: veureu que tot plegat té un interès innegable. I l'aire de la mena de processos a què sembla que ens haurem d'anar acostumant, tant per la banda de la censura (institucional, empresarial, policial) com per la de la recuperació de la iniciativa privada i l'autogestió.

MONA

Proverbi vènet escrit a la porta del lavabo d'una ostaria:

       Il saggio sa niente   [El savi no sap res]
       L'intelligente sa poco   [L'intel·ligent sap poc]
       L'ignorante sa tanto   [L'ignorant sap molt]
       El mona sa tutto   [L'idiota ho sap tot]

I he somrigut content per una vegada de saber ben poc de tantes coses, i he pensat en una idiota que sap i parla de tot i menteix somrient quan li convé amb general (o quasi general) contentament, i en el grapat de tertulians que ni s'excusen de pontificar sobre Lampedusa, Tahir, Bilderberg i Calaceit en una sola seguda mentre xarrupen un tallat de màquina sense apunts ni dades ni gairebé transició. Mones.

HOTELS

"You'd have to be a novice to ever trust Venice..." Ho diu Kazuo Ishiguro (qui a "Crooner" ja barrejava cantants i Venècia), i ho canta així de bé Stacey Kent a "The Ice Hotel", del disc Breakfast On The Morning Tram (2007).

Bon cap de setmana.

DE LEY A LEY

Una diputada del Partit Popular de Catalunya ens explica (en la llengua perseguida al país de José Manuel Lara) què és la memòria històrica i aclareix a tots els que ho teníem mal entès que el canvi de Régimen es va fer de la llei a la llei, "sin quiebra de la legalidad", amb reconciliación nacional, altura de miras y tolerancia.

"Precisamente la grandeza de la Transición fue poner a todos los españoles en plano de igualdad. Pasar página". Pues eso. I així ens va.




Via @RogerPala i @raf_jaime

CHIKUDO

Un cirerer florit. Dues branques d'un cirerer florit. Fulles i flors (marró i blanc) de dues branques d'un cirerer florit. Cada flor, una per una. Cada fulla. I totes alhora. Fa dos-cents anys al Japó. Ara, aquí.