CARLES RIBA &

"Carles Riba, de tots els homes de la meva generació, ha estat un cas a part. A part en el sentit d'una moralitat literària estricta; ningú com ell no ha provat aquella mena de tortura de la responsabilitat de la lletra que s'escriu. D'aquesta responsabilitat, Carles Riba n'ha fet un culte ferocíssim, implacable. És curiós, perquè Carles Riba, com jo mateix, vàrem començar a treballar en un moment una mica desgavellat, ple d'improvisacions, en el qual el bagatge acadèmic que dúiem els escriptors catalans era gairebé nul. A ell, com a mi, com a tots plegats, ens va influir d'una manera decisiva Josep Carner. Carner tenia deu anys més que nosaltres, havia estat el gran estassabarders —que dirien a l'Empordà— de tota la carrincloneria, de tota la imbecil·litat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s'estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d'un coll net i d'una camisa neta, per a poder presentar-se entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps un home de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d'una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d'un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d'importància."

 Josep M. de Sagarra, "Carles Riba", Mirador, 21-V-1931 (aplegat a L'aperitiu)

ASENADA

"Tu treballes com un burro". I com, si no?

UNA PALA ESTRANYA

LA PALA DEL AMOR

hambrienta e insaciable, con forma de cuchara,
la pala del amor es una pala extraña, empuja eleva quiebra
engarza engulle, saca abismos de un charco
y una barca en sus redes cuando la hundes en tierra
y aparece de pronto el pez que cava
el túnel del amor, su pala extraña, rompe cruje
derriba inflama enferma, brota luz de los hoyos
más profundos y amontona después el sol hallado
entre las piernas frías de una alcoba
que no sabrá al final si ha sido
habitada o prestada, hueso o huésped,
si hace sombra al partir o quedó el fuego
doblado como ropa sobre el cuerpo desnudo de la silla
donde la intimidad calló mientras la piel hablaba,
la pala del amor es una pala extraña,
todos creen que la estrenan, pero nadie la observa
terca antigua manchada escrita de antemano,
gastada por los puños y oxidada en el hierro
que le da de comer a esa criatura
hambrienta e insaciable, con forma de cuchara
y en los bordes el filo más cortante, la pala del amor
su saliva de sangre, el hermoso albañil que antes
de empuñarla otra vez
escupió en cada una de sus llagas,
y esta vez sin saberlo eran mis manos.

 Fernando Beltrán

ENERGIA VERSÀTIL

Ahir al saló del Vigatà del Palau Moja, agombolats per l'ombra de Verdaguer, hi havia bona part dels que coneixen i estimen la figura i l'obra d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i mentre m'escoltava el Màrius Serra contant com han aconseguit el símbol esplèndid d'un mateix article (la graella del darrer crucigrama del Tísner) publicat avui a tots els diaris catalans, un fet insòlit no registrat des de l'editorial conjunt de fa un parell d'anys, constatava i celebrava que els escriptors (bé: que alguns escriptors) són moltes més coses. Aquest és sens dubte el cas de Tísner.

Quan s'ordena un sacerdot, a l'església es llegeix una llarga lletania de sants que es demana que ajudin i emparin l'ordenat. En aquest país nostre migrat i trencat a trossos potser no aniria malament que de tant en tant algú ens anés recitant una llarga llista d'escriptors i pensadors i artistes i gent destacada que han ajudat a fer-lo una mica més viable, una mica més habitable, una mica més simpàtic. I Tísner hi hauria de ser, com un emblema i un exemple de l'energia versàtil (anagrama del seu nom, com va trobar Jordi Fortuny) que tanta falta ens fa.

Salvar els mots, d'acord, però tant com això salivar-los. Fer que les lletres s'ajuntin, que les paraules procreïn, que els sentits es regirin. Per això és un dels patrons de l'Scrabble en català (amb l'empresari Manuel Borràs, recentment traspassat, i amb l'emprenedor Oriol Comas). Avui fa cent anys del naixement d'Avel·lí Artís-Gener. Felicitem-nos-en.

COSES NO TAN DITES

Un parell de coses que potser no heu sentit (perquè no s'expliquen) sobre Madrid (no me'n puc amagar: divendres vaig anar d'excursió a la capital). La primera és que diguin el que diguin els àudios de les teles més i menys públiques, al Vicente Calderón el que no es va sentir va ser l'himne (i mira que el van posar fort!). Una altra que m'agrada també subratllar és que al costat d'altres càntics menys elegants la tonada que va durar més estona (fins a onze passades) i amb la participació de totes dues aficions va ser sens dubte la de l'elefant que se balanceaba, ja cap al final del partit. Deixo aquí constància del fet per als notaris de la lírica popular als inicis del segle XXI.

Però el que trobo que no es subratlla prou, i val la pena fer-ho en aquests temps de crispació i indignitat per part de tanta gent (en una democràcia digna, la Delegada del Gobierno a Madrid, responsable del requisament de xiulets i estelades, demà seria cessada), el que val la pena subratllar, deia, és que els afeccionats bascos i catalans ens vam passejar tranquil·lament pel centre de Madrid durant hores amb banderes i samarretes diferents sense que ningú (bé, gairebé ningú: algun ruc sempre corre solt) es fiqués amb nosaltres, que vam cantar en català i en basc el que ens va donar la gana, que hi va haver qui es va fer fotos dalt de l'estàtua de l'oso y el madroño amb una estelada o davant dels guàrdies civils que vigilen la seu del govern de la senyora Esperanza Aguirre fent posturetes i no passava res (algú ens desitjava sort i tot). Vull dir que Madrid és una gran ciutat amb un parell de bons clubs de futbol i un grapat de dirigents esportius i periodistes que no hi estan a l'alçada. Ah, sí, i amb un miler de feixistes amb barra lliure judicial per exhibir banderes nazis i ensenyes franquistes pel centre un dia de final bascocatalana. Per a aquests, la portada de l'ABC del dia en què Bankia feia aigües clamava damunt d'una gran rojigualda: "Gibraltar: España advierte que no tolerará más humillaciones".

MÉS
Màrius Serra, "Espe y el espejo" (La Vanguardia, 29-V-12)

TAPAR L'EVIDÈNCIA

En el dia en què ens assabentem que els 300 milions d'euros de beneficis declarats per Bankia al febrer eren més de 2000 de pèrdues, poc després de saber que la presidenta de Madrid va mentir fa poc a Rajoy i a tots els espanyols a l'hora de declarar el deute de la seva comunitat, TVE (pagada, això sí, per tots els que eren a l'estadi Vicente Calderón o estaven veient la final per la tele) va oferir-nos ahir un exemple sensacional de com la realitat pot ser la que és o la que un vol que sigui, i com a partir d'això es poden construir les conclusions i els discursos que un vulgui. Aneu al segon 0:48 del vídeo i podreu escoltar en directe com es canvia la realitat. No és manipulació: és convenciment, mentida i un pla.

Tapant les evidències. Així anem plegats ningú no sap cap a on.



Compareu l'àudio amb el de TV3. O busqueu a Google qualsevol dels enregistraments fets pels espectadors a l'estadi, on va ser literalment impossible assabentar-se del moment en què començava i acabava l'himne.

TERTULARI

Primer van ser els actes del 2014 a Barcelona, llavors l'ocurrència del triplet Calders-Tísner-Sales, ara el programa del Govern pel 1714 i aviat el centenari de Salvador Espriu: sense mediàtic no hi ha commemoració pública, sense tertúlia no hi ha comissariat.

Neix una nova raça de campions de la gestió cultural: els tertularis.

EGO PIULO

No tinc excusa: he acabat caient en la temptació i a hores d'ara ja suro a Twitter on, com diu la Marina, al principi sembla que acabis d'entrar en una habitació plena de gent que parlen i criden tots alhora. A veure què més sembla, a mesura que passin els dies.

Tuitem nostrum quotidianum da nobis hodie...

MADURESA

L'altre dia vaig rebotre a la paret un seu article en què malparla d'un mestre per escombrar cap a casa la pols d'una era que ni ens va ni ens ve, i poc després me'n va fer pena la gasiveria i les mentidetes vestides de saviesa numerada d'un altre sobre Ferrater. Avui el seu nom torna a sortir a la conversa i miro de tirar cap a una altra banda perquè som al maig de molt de temps després i el cafè és bo i als carrers plens de gent hi balla una llum dolça i metàl·lica que la poesia és capaç de descriure, no pas el fet divers. A casa, al vespre, obro el llibre d'un bon poeta viu, i hi llegeixo, traduït per Xavier Farré:











MAYO, JARDÍN BOTÁNICO

En mayo en el jardín botánico
de día y de noche
sigue una actividad febril,
todas las plantas, los enormes
árboles y el pequeño helecho
se apresuran y se ponen
sus mejores vestidos,
como si estuvieran a punto
de hacer el examen de madurez.

 Adam Zagajewski, Mano invisible (Acantilado, 2012)

BOCA TANCADA

Hi ha personatges públics que haurien d'estar (més) subvencionats per la vidilla que donen a l'Espanya eterna. La Presidenta de Madrid afegeix ara a la gran pensada Bush de l'atac preventiu la proposta innovadora de la "suspensió preventiva" d'esdeveniments públics i la seva celebració a porta tancada per tal d'evitar greuges tan sagnants com una xiulada (molt més indignants, com tothom sap, que un dèficit rampant ocultat a l'opinió pública: l'atzagaiada d'avui no té res a veure amb això, segur).

Per no ser menys que la cosina Gil de Biedma i posar el meu granet de sorra al perfeccionament de l'Espanya neodemocràtica, jo proposo afegir a la llista de delictes del Codi Penal, al costat de l'ultraje a la bandera, un altre d'ultraje a la convivencia. I que la pena sigui el desterrament per sempre, atès que el silenci sembla impossible.










MÉS
Els del Nàpols, també a la garjola.
Vicent Partal, "Esperanza Aguirre fa la sèrbia" (VilaWeb, 23-V-12)

CARTA AL MINISTRE

Joan-Daniel Bezsonoff, escriptor en català i ciutadà francès, premi Salambó i premi Lletra d'Or, autor entre d'altres dels recents i esplèndids Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010), ha escrit aquesta carta pública al nou Ministre de l'Interior de la República, Manuel Valls, fill del pintor barceloní Xavier Valls:

Honorable senyor,

Prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català.

Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d'Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat.

Més enllà de l'anècdota, sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem.

Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.

M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.

[Ve d'aquí]

BLAU O NO

 

ACORRALADA

"Espanya es troba, doncs, acorralada i no es comporta racionalment. I com que no es comporta racionalment, mira de quedar tan bé com pot davant l'opinió pública. I com que ara no hi ha el recurs d'ETA, hi ha els catalans. I volen vendre a Espanya que ells han fet tot l'esforç possible per Catalunya, però que Catalunya no ha complert."

 Edward Hugh, economista, a "Singulars"

SOSTIENE ZARZALEJOS

"De ser así las cosas -y todo este asunto deambula entre las brumas de la imprecisión- tendríamos encima de la mesa un grave asunto. Se repetiría aquella zafiedad de 'antes alemanes que catalanes' que se popularizó en los ambientes del casticismo rampante a propósito de la OPA sobre Endesa. No es lo mismo, pero se le parece. Y dispone de agravantes porque este caso es un tema de Estado de mayor calado que el de la eléctrica ahora en manos de Enel y concierne, además, al modelo socioeconómico de España que desde Catalunya se impugna por desequilibrado y no sin razones de calibre."

 José Antonio Zarzalejos, "Pudo ser Caixabankia" (La Vanguardia, 17-V-12)

UNA PERLA DE 1912

Ahir parlava als estudiants sobre l'any 1906 i el que s'hi congria i entrellaça a casa nostra, en termes de cultura, política i literatura, i per mirar de convocar en la mesura del possible el temps i l'espai a què ens referíem vam mirar-nos l'esplèndida filmació del viatge en tramvia de Ricardo Baños de 1908. Després, ja a casa, remenant a Internet he trobat aquest altra testimoni que no coneixia: "Barcelona, la perla de la Mediterrània", sembla que provinent de la Filmoteca holandesa però deguda als barcelonins Cabot Films i amb data 1912/13. En tot cas, una part del Park Güell (aneu a 4:35), construït entre 1900 i 1914, ja hi era. I el casino de l'Arrabassada, i cavalls i cotxes competint pel tram central del Passeig de Gràcia... Ara en fa un segle: Avel·lí Artís-Gener, Alfred Badia, Pere Calders, Gonçal Castelló, Miquel Dolç, Josep Ferrater Mora i Joan Sales tot just eren al bressol.

COQUETA, SALVATGE

"Dickinson, l'escriptora. Com la caracteritzem? És epigramàtica, lacònica, brusca, sorprenent, pertorbadora, coqueta, salvatge, encisadora, metafísica, provocadora, blasfema, tràgica, divertida -i la llista d'adjectius podria ser més llarga, ja que tenim gairebé 1.800 poemes on recórrer. El que va sorprendre (i encara sol sorprendre) els lectors era que els poemes de la seva maduresa eren tots molt breus. Molts dels escriptors admirats per Dickinson s'havien embarcat de manera ambiciosa en epopeies, drames, narracions llargues, sèries de sonets i monòlegs teatrals, però Dickinson mai no va provar aquests gèneres. La seva tenacitat per conservar una forma en miniatura va fer que alguns lectors, fins i tot al segle vint, fossin condescendents amb la seva obra. Sembla com si ella mateixa s'hagués fet aquesta pregunta fonamental sobre l'elecció de la mida -per què uns poemes tan breus?- i hagués respost amb un poema excepcional, 'Ashes denote that Fire was' (1097). Els seus poemes, afirmava -tot defensant la seva reduïda forma- són les Cendres d'una conflagració prèvia que va destruir 'la Criatura Partida' (the Departed Creature) ara morta (encara que aquesta Criatura, en la mort, 'planava' breument per sobre les Cendres del seu jo interior). Per entendre la desapareguda Criatura de la qual les cendres són el residu, un s'ha de convertir en Químic, i deduir quina és la naturalesa de la persona consumida pel Foc a partir dels Carbonats restants."

  Helen Vendler, "Dickinson, l'escriptora" (a Emily Dickinson, Quaderns de Versàlia, 2012)

UN ALCOHOL AIXÍ

Demà farà molts anys de la mort d'un dels més grans poetes occidentals contemporanis. Coincidint amb això, aprofito per recomanar-vos el volum Emily Dickinson (Quaderns de Versàlia, II) que acaben de publicar a Sabadell la gent de Papers de Versàlia (Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez, Josep Maria Ripoll), amb articles inèdits en català de Helen Vendler, Paul Giles, Jefferey Simons i d'altres sobre l'escriptora d'Amherst, versos en homenatge i un interessant joc de traduccions paral·leles al català i el castellà d'alguns dels seus poemes.









TASTO UN LICOR COM MAI NINGÚ NO EL FEIA

Tasto un licor com mai ningú no el feia:
en veires emperlats prou el veureu servir.
Ni en les bótes del Rin maduraria
un alcohol així.

Em sento tota embriagada d’aire
i faig tentines: he begut rou pur,
aquests dies d’estiu, que són llarguíssims,
als hostals de l’atzur.

Quan facin fora els amos, embriaga, l’abella,
que a l’hostal d’una flor cerca recés,
i quan les papallones el seu licor no vulguin,
jo encara en beuré més!

Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.

  Emily Dickinson, versió de Marià Manent

SENTÈNCIA

"L'eternitat dura una setmana", va dir el Pare mentre s'alçava per tornar a la feina.

CRACK, O CRASH, O CATACRAC

Sembla que val més que anem assajant les variants dialectals del concepte i les seves declinacions (algunes d'un atractiu plàstic indiscutible) segons la funció gramatical de cadascú.

Light a candle's end
You are a light turned low
And like the rest of us
You got those old eternity blues
Eternity blues
Your fingers raised, you're looking for the word

PAS A PAS

Ahir ho comentàvem amb uns amics parlant de les ajudes a l'Apalabrados, i avui m'ho ha posat davant dels ulls el mecànic que hi ha al costat de l'escola de les nenes... Suposo que a la versió original del cartell hi deu dir "Carga tu aire acondicionado", i evidentment hem d'estar agraïts al senyor Midas per mirar de contribuir a la normalització lingüística de la llengua d'Àlex Soler-Roig.

De fet, no es pot adduir que la traducció de cap de les paraules del rètol, preses una per una, sigui incorrecta. Ergo: la correcció pas a pas de vegades pot dur a una bona cagada final.

CULTURA O PISCINES

No els conto res que no sàpiguen si evoco els problemes per a la simple supervivència de moltes iniciatives culturals en aquest temps de retallades i liberalisme esmolat com una hipoteca. Per definició, la cultura hauria de surar sobre la circumstància econòmica, però avui toca tirar un coet per cada esdeveniment com el festival Primavera poètica de La Garriga, en marxa fins al 2 de juny gràcies a Òmnium Cultural, l’Ajuntament, la ILC, diverses empreses locals i la feina desinteresada de voluntaris com Albert Benzekry. O en saber, mentre sentim dia sí dia també els tambors de l’unitarisme espanyol i el govern de Rajoy retalla als pressupostos la partida de l’Institut d’Estudis Catalans, que la UOC acaba de nomenar doctora Honoris causa la menorquina Aina Moll, numerària de l’IEC i primera Directora general de Política lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Normalitzar una llengua, llegir versos en públic: quin malbaratament! “Per què gastar en això si s’han de tancar quiròfans?”, sentim a dir. Els que ho diuen són sovint del mateix color dels que esperen privatitzar a preu de ganga els quiròfans tancats, del color dels que troben que 55.200€ són més necessaris per a la piscina de l’ambaixada de Riad que per a una acadèmia de la llengua. Segons el Manifest de Girona sobre Drets Lingüístics aprovat l’any passat pel PEN Internacional, “La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit”. Si la llengua (i doncs la cultura) són patrimoni, el debat de veritat no deu ser entre cultura i quiròfans, sinó entre cultura i piscines. Admetent que cada comunitat té dret a invertir (que d’inversions es tracta) en allò que li sembli més adient: volem una piscina a Aràbia o una xarxa d’entitats i esdeveniments escampats pel país?

No sé si durant uns anys hem viscut un miratge o una meta assolida ara escapçada per la crisi global, però sé que avui toca regirar l’armari i recuperar convenciment i implicació per coses que pensàvem que ja anaven soles. I fer-ho sense perdre de vista el que importa, i qui ho defensa o s’ho carrega.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-V-12
Versión en castellano

AUPA

Potser no siguin fora de lloc, justament avui, aquestes tres vinyetes extretes del llibre de Jon Rivas Athletic. Paisajes, escenas y evocaciones (Roca, 2012)...


"Apenas ocho años después [el 1922] moría, víctima de unas fiebres tifoideas, el primer mito de la historia del Athletic, Rafael Moreno Aranzadi, Pichichi, sobrino de Telesforo de Aranzadi y de Miguel de Unamuno, goleador de los años gloriosos y héroe en Amberes, en el primer éxito de la selección española de fútbol. El recuerdo de Pichichi se plasmó en un busto realizado por Quintín de la Torre, que se colocó en San Mamés en 1926 (...). La tradición dicta que los equipos que visitan por primera vez la Catedral homenajean a Pichichi colocando un ramo de flores junto a su efigie." (p. 160)















[Parla Ildefonso Urizar Azpitarte] "Lo de que a los árbitros se les conozca por el doble apellido fue por Franco Martínez. Quedaba muy feo que en una final, con el dictador en el palco, la gente gritara '¡Franco, cabrón!' En un partido en San Sebastián, al pobre Franco Martínez le dijeron que se pusiera enfermo porque iba a ser televisado y no querían que se oyera nada inconveniente." (p. 55)










[Parla Koldo Agirre] "Luego pasaron los años, llegué a capitán del Athletic. Lo fui en aquella eliminatoria en Anfield Road contra el Liverpool [1968]. Hicimos el mismo resultado que en Bilbao y en la prórroga no hubo goles. No había desempate ni se tiraban penaltis. Nos lo jugamos a cara o cruz. Yo no sabía inglés. Bajó el presidente Javier Prado y hablaron. Le pregunté a ver lo que había elegido y me dijo que azul. El árbitro tiró la moneda y salió rojo. Pensé: adiós, hemos perdido, pero no. Habían hablado que la primera vez se tiraba para tener la preferencia de elegir color. Eligió el capitán del Liverpool. Salió nuestro color. Todos los compañeros se enteraron de que habíamos ganado por el salto que di." (p. 19)

HONORABLE

Avui al migdia la Universitat Oberta de Catalunya nomena la filòloga Aina Moll, filla del lingüista Francesc de Borja Moll (a qui devem un dels miracles impresos de la nostra llengua) i primera Directora general de Política lingüística de la Generalitat de Catalunya, doctora Honoris causa.

La cerimònia es podrà seguir a més en directe des de la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, dins del programa dels actes de cloenda de l'Any de la Paraula Viva, en el centenari de la Secció Filològica de l'IEC.

CACEROLA

[Avui un homenatge a la geolocalització nostrada, via la llista de distribució "Al carrer", coordinada per Enric Gomà.]

La Glòria Manso ha sentit al Centre de Normalització Lingüística de Plaça Catalunya de Barcelona unes senyores que fan cua per apuntar-se a cursos de català i, mentrestant, van parlant:

-¿Y vosotros dónde vais a hacer la costellada?

-¡Nosotros vamos a la sierra de Cacerola, allá por el Tibidabo!

FER BÉ LES COSES

Ahir a Barcelona, just per sota de la Diagonal, noranta mil persones vam escalfar-nos les mans en directe mentre pensàvem en el plaer i la seva durada, tan relativa, mentre teníem l'estranya i incòmoda sensació que per una vegada s'estaven fent bé les coses (home, s'haurien pogut estalviar el Llach), mentre evocàvem il·lusió i memòria, intensitat i educació, èxits i fracàs des de l'admiració i l'agraïment. No parlo de flors i violes, ni de cap fenomen de manipulació de masses, i sí en canvi d'un orgull serè i tan lúcid com calgui per ser d'aquesta colla, per haver tingut la sort de formar part d'alguna manera d'aquests moments, per haver après a veure, a valorar i a celebrar triangles ràpids i efímers, passades al buit, gestos col·lectius, errors reciclats.

Avui Ernest Folch escriu al diari Ara: "Passaran els anys, i els nens d'avui explicaran als seus néts que van ser al Camp Nou aquell 5 de maig. Parlaran de les pancartes que la gent va portar i explicaran que Messi va travessar el camp per donar les gràcies al tècnic que el va dur fins al cel. Diran que ells eren allà el dia en què el Pep va dir 'A mi no em perdreu mai' i confessaran que ells van veure per primera vegada a la vida un equip fent el passadís al seu propi entrenador. Recordaran també aquella última sardana, l'última dansa en honor del millor entrenador que ha vist mai el futbol. (...) I quan passi el temps i l'emoció d'ahir es sedimenti, serà un moment per reflexionar. Caldrà dir que per primera vegada un mite marxa per la porta gran i amb el reconeixement unànime de tothom".











MÉS
Juan Villoro, "Formes de dir adéu" (El Periódico, 3-V-12)
Miquel Berga, "Distància" (El Punt/Avui, 6-V-12)
"Crítiques a Guardiola per acomiadar-se en català" (e-Notícies, 7-V-12)
Llibert Tarragó, "Lettre au petit Max en rentrant du stade" (repúblic cafè, 6-V-12)

I BARCA NOVA

Norah Jones acaba de treure disc nou. I el vídeo promocional és el d'aquesta història d'engegar algú (posem-hi alguna cosa, pel mateix preu) que és bad, bad news a prendre vent. I llavors com si ens haguéssim pres unes pastilles de la felicitat, tu.

HISTÒRIA DE CATALUNYA

"I l'aliança la vaig regalar a la meva primera jove. Es van separar i se'n va anar amb l'aliança, mira..." Són dues dones grans arreglades i polides que parlen de patrimoni (joies, rendes, diners i a on els tenen) en una cafeteria de la zona alta, mentre una d'elles fa temps per anar al banc a ingressar uns lloguers. Parlen en català (una té locals a Manresa), tret de quan reporten converses amb els fills i néts (l'Alejo ara és als Estats Units) o de quan s'adrecen amb educada autoritat a la cambrera: per a això fan servir el castellà. La que ja té experiència en l'assumpte aconsella a l'altra que convenci la filla perquè deixi les joies a la nena, no al nen, "que després es separarà i ho hauràs perdut". I jo, amb un llibre a les mans, me n'adono que compartim substantius i preposicions, però no els noms propis: Godó, Passeig de Gràcia, Santander, Banco Popular, Caldetes.

EL PITJOR

Jean-François Millet, Home amb una aixada (1863)



LO MALO, de Gottfried Benn

No saber inglés
y oir hablar de una buena novela policíaca
todavía no traducida.

Cuando hace calor, ver una cerveza
que uno no se puede permitir.

Tener una idea nueva
y no poderla enredar en un verso de Hölderlin,
como hacen los profesores.

Viajando de noche, oir olas que baten
y pensar que lo hacen siempre.
Muy malo es esto: estar invitado
cuando en casa hay más silencio,
mejor café,
y no está uno para charlas.

Y lo peor:
no morir en verano,
cuando todo es claro
y está la tierra blanda para las azadas.

 Versió de Gabriel Ferrater