COSES NO TAN DITES

Un parell de coses que potser no heu sentit (perquè no s'expliquen) sobre Madrid (no me'n puc amagar: divendres vaig anar d'excursió a la capital). La primera és que diguin el que diguin els àudios de les teles més i menys públiques, al Vicente Calderón el que no es va sentir va ser l'himne (i mira que el van posar fort!). Una altra que m'agrada també subratllar és que al costat d'altres càntics menys elegants la tonada que va durar més estona (fins a onze passades) i amb la participació de totes dues aficions va ser sens dubte la de l'elefant que se balanceaba, ja cap al final del partit. Deixo aquí constància del fet per als notaris de la lírica popular als inicis del segle XXI.

Però el que trobo que no es subratlla prou, i val la pena fer-ho en aquests temps de crispació i indignitat per part de tanta gent (en una democràcia digna, la Delegada del Gobierno a Madrid, responsable del requisament de xiulets i estelades, demà seria cessada), el que val la pena subratllar, deia, és que els afeccionats bascos i catalans ens vam passejar tranquil·lament pel centre de Madrid durant hores amb banderes i samarretes diferents sense que ningú (bé, gairebé ningú: algun ruc sempre corre solt) es fiqués amb nosaltres, que vam cantar en català i en basc el que ens va donar la gana, que hi va haver qui es va fer fotos dalt de l'estàtua de l'oso y el madroño amb una estelada o davant dels guàrdies civils que vigilen la seu del govern de la senyora Esperanza Aguirre fent posturetes i no passava res (algú ens desitjava sort i tot). Vull dir que Madrid és una gran ciutat amb un parell de bons clubs de futbol i un grapat de dirigents esportius i periodistes que no hi estan a l'alçada. Ah, sí, i amb un miler de feixistes amb barra lliure judicial per exhibir banderes nazis i ensenyes franquistes pel centre un dia de final bascocatalana. Per a aquests, la portada de l'ABC del dia en què Bankia feia aigües clamava damunt d'una gran rojigualda: "Gibraltar: España advierte que no tolerará más humillaciones".

MÉS
Màrius Serra, "Espe y el espejo" (La Vanguardia, 29-V-12)