CARTA AL MINISTRE
Joan-Daniel Bezsonoff, escriptor en català i ciutadà francès, premi Salambó i premi Lletra d'Or, autor entre d'altres dels recents i esplèndids Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010), ha escrit aquesta carta pública al nou Ministre de l'Interior de la República, Manuel Valls, fill del pintor barceloní Xavier Valls:
Honorable senyor,
Prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català.
Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d'Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat.
Més enllà de l'anècdota, sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem.
Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.
M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.
[Ve d'aquí]Prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català.
Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d'Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat.
Més enllà de l'anècdota, sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem.
Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.
M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.
Entrades
VA DIR QUE FERIA QUELCOM,PERO VES A SABER,SE MINISTRE DE LA JACOBINA FRANCA DEU MARCAR MOLT.
ResponEliminaUna carta que vol tocar les emocions d'un gremi que no en pot ni en vol tenir, els polítics. Per què parlar-li de la seva mare respecte d'una gran nació on grandeur s'escriu sempre en francès i pel que fa la France?. No sé si Bezsonoff és càndit o es vol fer notar. L'ambició dels polítics no coneix altra llengua que la del poder que, parli del què parli, sempre té el diner al costat o a darrere.
ResponEliminaRIEN c'ést le mot juste.