SI ARA NO HO SENT

DESPRÉS (Afterwards)

Quan el Temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
     «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou
     que l’haurà vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,
     i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
     «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

  Thomas Hardy
  Versió catalana de Marià Manent
  Extret de Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals (Ara Llibres, 2009)

MÉS
El poema llegit per Jeremy Irons.
El poema a SpokenVerse.
Una lectura acadèmica del poema.

CONTINUÏTAT

Sé que ja us n'he parlat altres vegades, dels videomuntatges del Josep Porcar. Però és que aquest darrer a partir d'un poema de Philip Larkin li ha sortit rodó, partint de la veu magnètica del misteriós Tom O'Bedlam.

Bon llarg cap de setmana de memòria dels absents.

«Continuing to live», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.

TATTOO ATTACKS

El taxista, la cambrera que fa els cafès al bar d'Inca, la parella de turistes nòrdics madurs, la noia que recull les safates a l'Ars de l'aeroport. Mentre esperem per embarcar, em miro les mànigues i els pantalons llargs dels altres passatgers i penso: ells també?

ASFALT

Com quan t'asfalten un camí, que a partir d'aquell dia cal fer sempre un saltiró, un pacte amb la memòria, el traspàs d'algú proper altera sense desfigurar-lo el panorama. Deu ser així, en els detalls, de mica en mica, com canvien tan radicalment paisatges i agendes.

DE LA PARAULA

La "mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula" s'esquerda en assabentar-nos de notícies com aquesta. Deixem que sigui el protagonista qui s'adreci a tots nosaltres des de la mateixa tribuna del Parlament que aquests dies es passeja per diversos paisatges catalans a les tanques de tot el país...

[...+] La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb dretsil·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.

Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.

Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se sententots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua. Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions –i les regles de joc– amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.

Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial.

Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.

Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava, ara sí, ofegant.

Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.

Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant –si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics–, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel·listes ens preguntem contínuament –mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint– si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.

I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.

Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?  [+...]

ESTRATÈGIES DE PROMOCIÓ EDITORIAL

Ahir una editora m'explicava l'acudit que tal com van les coses caldria posar un senyal al mapa cada vegada que un client entra en una llibreria i compra un llibre teu lliurement i alegre, i els jocs desesperats d'alguns llibreters amb factures i dates de devolució. I avui em trobo al correu aquesta foto... Perquè després diguin que la gent no s'espavila, que som un país que no innova.

DESPOBLAT

Tots estem sols, d'acord. Però millor si algú ens hi acompanya.

VA SER QUE NO

Hendaia, 23 d'octubre de 1940

PEIXOS ESTRANYS

Bon cap de setmana, amb o sense pesca tan estranya com calgui.

ERRATES A DEMANDA

Els diaris informen avui que Destino (ara al Grup 62) reprendrà l'edició dels volums exhaurits de fa anys de l'obra completa de Josep Pla, però que ho farà fent servir la impressió a demanda (per encàrrec)... a partir dels volums antics. Que són, com sap gairebé tothom, farcits d'errades, de vegades incomplets, gairebé sempre indocumentats pel que fa a la procedència (o fins i tot la llengua original) dels textos. Malaurats diners invertits a digitalitzar una obra corcada.

Si volem consolar-nos, ens queda celebrar com cal la constitució, en paral·lel, de la Càtedra Josep Pla vinculada a la Universitat de Girona i la promesa de posar en marxa la recopilació i futura edició de l'epistolari del gran narrador empordanès.

AL VOL

Un grup de joves grasses felices van d'excursió internacional, totes amb la mateixa maleta rosa xiclet i al cabell una metxa fúcsia. Basarda.
-------
Un vas de plàstic esquerdat, aigua vessada, fred al palmell, disculpes.
-------
Hi ha una mena de suor corporal que fa l'olor exacta de les pastilles de caldo.
-------
Per què em parles en anglès, si veus que llegeixo Sergi Pàmies?

AH, AHIR...

Ya no recuerdo en qué revista o en qué periódico leía el otro día un artículo dedicado a las quejas de las señoras inglesas de edad: cuando ellas eran jóvenes, estaban acostumbradas a tratar con respeto a las personas mayores, pero las jóvenes de hoy en día las ignoran, incluso evitan acercarse a ellas, como si la vejez fuera una tara algo repugnante; se quejan, en una palabra, de que los jóvenes de ahora se comportan de una manera muy diferente a los de antes; deduje que los viejos de todos los países del mundo dicen lo mismo, que el hombre que va adquiriendo edad parece siempre inclinado a creer que, bajo todos los aspectos, el ayer era preferible al hoy. Los viejos de hace cien años lamentaban los tiempos de hace dos siglos, y los viejos de hace doscientos años suspiraban por los de hace tres siglos: nada nos autoriza a creer que algún viejo haya manifestado estar contento con el estado de las cosas de su época.

Jun'ichirō Tamizaki, El elogio de la sombra (Siruela, 1994)

ESCRIURE EN INTERNACIONAL

Avui el futur ja no és –amb tot el respecte que calgui pels militants d'ambdues barricades– nacional ni sindical: és internacional, també en literatura. Des de la llengua de cadascú però amb l'horitzó immens del món obert no només davant nostre sinó també als nostres peus, als nostres llibres, als nostres caps. No es pot llegir ni escriure només en nacional (bé, es pot però té poc sentit i perspectiva), com no es pot fer-ho només en gremial. Per això suposo que sóc del PEN (que precisament va obtenir, dies enrere, un premi de la Generalitat a la Projecció internacional que ha passat mig d'estranquis), i potser per això tinc ara i adés el dubte si donar-me o no de baixa de l'Associació. El meu col·lega no és tan qui escriu en la meva llengua com qui escriu en sintonia, allà on sigui.

D'INNOCÈNCIA I EXPERIÈNCIA

Ho admeto, aquesta entrada d'avui és pura propaganda. Però quins nou minuts i mig de quina esplèndida propaganda. Perquè si una dona com Natalie Merchant, que per sempre balla al nostre cap amb aquella barreja d'inexpertesa i magnetisme dels vídeos dels 10.000 Maniacs i que després va enregistrar la joia titulada Tigerlily, si ella pot passar-se cinc anys preparant un projecte basat en versos d'altri, en esplèndids poemes que un per un i per diverses raons han semblat atractius a algú que es considera no pas experta sinó lectora ("una convidada tardana a la festa de la poesia") però que sap resumir en un parell de frases (al minut 6, per exemple) la grandesa del gènere, si el resultat després acaba sent aquest que aquí ens ensenyen... com pots no acabar fent-ne propaganda? Poseu-vos còmodes i mireu-vos la pel·lícula. Hi treuen el nas Charles Causley, Lauren Alma-Tadema, Gerald Manley Hopkins, Nathalia Crane, Robert Graves, Mother Goose i un grapat més d'artistes convidats. Aquesta és la mena de curs sobre poesia que m'agradaria saber fer. O a què m'agradaria assistir. Ja ho vaig escriure mesos enrere, i ho repetiré una sola vegada més: feu-vos el favor de regalar-vos-el.

LA MALORKA DE BAUZÁ

Volia parlar-los de llibres a Hay-on-Wye, de la profecia de la mort d’Internet, del festival internacional Ars Poetica, però llavors vaig llegir les declaracions de José Ramón Bauzá i el lirisme se’m va passar de cop. Per si no el coneixen, Bauzá (no confondre amb l’escriptor Miquel Bauçà, d’igual cognom però passat per la ce trencada) és el president del PP a les Balears, i dies enrere va anunciar que el dia que governi (les enquestes diuen que pot passar) “eliminarà” la llei de normalització lingüística i la “imposició” del català a l’ensenyament perquè els pares han de poder triar i perquè a Mallorca diuen tassó, no got (a casa meva en diem vas). Particularisme i drets individuals. Però per als liberals els drets individuals solen ser els drets d’uns quants, més que no d’altres. Vull dir, senyor Bauzá, que jo també estic a favor de la lliure elecció: la que hauria de fer possible que com a ciutadà espanyol pogués escolaritzar les meves filles en català a Saragossa, per exemple. Malauradament això no és possible, perquè els drets individuals només arriben fins allà on comença el consens social expressat en forma de lleis. Per això milers de ciutadans de Ceuta i Melilla no poden escolaritzar els seus fills en àrab o amazig... Llengües i identitats amaguen sempre plom de poder sota l’ala.

Vaig llegir la promesa cantonalista de Bauzá a Bratislava (on l’illa de Malorka s’anuncia a cada agència de viatges) l’endemà que Martin Solotruk m’expliqués la narració bilingüe (amb dos locutors alternant-se) a la televisió txecoslovaca de la final de l’Eurocopa de futbol de 1976, i que un estudiant eslovac història d’Espanya se m’adrecés en català perquè escolta música de Quimi Portet, Raimon i Antònia Font (què deuran tenir en comú?). ¿Tan difícil és imaginar un panorama on s’entengui que el plurilingüisme sempre és millor que el monolingüisme (disfressat de bilingüisme que no es practica), on l’odi no prengui la forma de castració de la pròpia comunitat? A casa i al món tots tenim la nostra manera de dir les coses, però ens entenem i ens fem grans en l’esforç per l’estàndard. Ara que hem après que el turisme d’oferta és una indústria finita, segur que els turistes eslovacs s’estimaran més un destí balear amb llengua i identitats pròpies que no una altra sucursal de Marbella.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-X-10
Versión en castellano

MÉS
Fragment d'un discurs recent de José Ramón Bauzá en un acte amb veïns (veïnats, perdó) de Palma de Mallorca. Esplèndid, el seu mallorquí.
Josep M. Fonalleras, "La unitat de la llengua" (El Periódico), amb algun comentari sucós.

UNA PRECIOSIDAD

La Defensora del Pueblo en funcions, la barcelonina María Luisa Cava de Llano, que ja confessà a César Vidal que troba la llengua catalana una preciosidad i Catalunya i Espanya una conjunció maravillosa y preciosa, ha fet un pas més en l'articulació del seu argumentari sostenint als passadissos del Congrés dels Diputats que "no és millor català qui parla català".

Com que de vegades aquestes coses abstractes em costen, passo la frase a la llengua constitucional, que ja se sap que és la més clara del món: "No es mejor español quien habla español". Déu n'hi do, la troballa. Que se sàpiga: la Defensora del Pueblo diu que es pot ser bon espanyol sense parlar castellà. O més ben dit, no tergiversem, que no són pas millors espanyols els que parlen castellà, d'on es dedueix que hi pot haver espanyols que no el parlen. Una gran notícia per al federalisme invisible. Una notícia preciosa.










MÉS
La Defensora recorre el Codi de Consum català.

RIU MOLT GRAN

Venint del Llobregat i del Segre, per no parlar de la Muga o del Besòs, t'adones de seguida que com que no en tenim l'experiència directa (deixant a banda potser el tram final de l'Ebre) al català li falta una paraula que no sigui tan prima com riu per referir-nos a una mà d'aigua ampla, grassa, cabalosa com la del Danubi, per exemple.

BAVA EN VERS

Em diuen de ca l'editor que el sisè títol més venut de ficció la setmana passada a la Casa del Llibre barcelonina van ser els 50 poemes per saber de memòria. La veritat és que no estic gaire segur si el llibre és o no de ficció, però tants bons versos junts darrere de Sergi Pàmies i Sílvia Alcàntara i per davant de Daniel Glattauer i Federico Moccia fan molt de goig.

I ja està, sí, ja callo, i m'eixugo la bava.

DELS MISERABLES

Aquí al F l u x, com que els calendaris ens els fem a mida, hem decidit donar ja el tret de sortida de la campanya electoral. I per celebrar-ho i mirar de trobar un to diguem que ajustat, la vetlla de la patrona de la Guàrdia Civil fem un passet enrere fins a l'estiu de 1974. Alemanya ja havia guanyat a Holanda en aquella primera final del Mundial en colors, jo devia ser a Valldoreix jugant a soldats pel jardí o passant calor a la llitera i, al Grec, no hi cabia ni una agulla en un recital encara en blanc i negre que Sant Cugat enregistrà però que no es va emetre per televisió fins dos anys després. De regal, si aneu al minut 0:49 hi veureu passar fugaçment la veu del Coral romput, com un presagi potser de tot el que la Transició s'havia d'endur per davant.

UN SEGLE I UNA HORA AMB MÀRIUS TORRES

Josep Pedrals, Oriol Izquierdo, Margarida Prats, Jordi Pàmias, Lluís Calvo, Txema Martínez Inglés, Alfred de Musset, Robert Burns, Teixeira de Pascoaes i molts altres hi eren dimecres passat i van llegir, en homenatge a Màrius Torres, a la reinauguració de l'Horiginal (VilaWeb n'ofereix el vídeo íntegre).

LLOC

Una habitació curiosa però no amable en un país desconegut amb una llengua opaca. I en aquesta incomoditat, en aquest trànsit, entre gent acabada de conèixer que marxaran demà passat i el dia abans del neguit de ser posat un cop més a prova, sentir-se no pas bé però sí a lloc. El nostre lloc no deurà ser a casa. Vull dir que potser no sigui un lloc sinó enlloc.

I AIXÍ, CADA DIA

"Yo no sabía que la palabra 'señorita' pudiera molestar a nadie."
Alfonso Guerra

"Hay que tener el máximo respeto a Lituania porque tiene jugadores internacionales."
Sergio Ramos

"El PP valencià està excepcionalment finançat."
Francisco Camps

"Poner un hijo. Tener un huevo."
Les Luthiers

PINYA ESLOVACA

Sóc uns dies aquí, per llegir i sobretot escoltar poesia en un grapat de llengües més i menys estranyes. Miraré d'explicar-vos-en alguna cosa. De moment, torno a l'hotel després de més de dues hores de versos, amb la poesia sonora de l'islandès Eiríkur Örn Norddahl i un grapat d'imatges dels poemes inèdits d'Elizabeth Willis ballant-me pel cap.

LA TARA ÉS HUMANA

Per descans (amb sort etern, en algun cas) de tants que ara fa tres anys es van afartar d'estripar-se les vestidures en tertúlies i articles periodístics parlant sobre la desviació identitària dels catalans i la terriible barreja de cultura i política, em plau subratllar que a l'exposició de l'Argentina com a país convidat a la Fira de Frankfurt d'enguany hi ha nou fotos (9) de la presidenta Kirchner per una de Jorge Luis Borges, una de Julio Cortázar i una d'Ernesto Sábato. Sí, ja sé que els argentins són argentins, però val a dir també que Borges és Borges... Ara mateix, no recordo cap foto del president Montilla (ni de Jordi Pujol, ni tan sols de Lluís Companys) a l'exposició de la cultura catalana l'octubre de 2007, quinze anys després que Espanya hi muntés una plaça de toros. I tan malament que diu que ho vam fer.

D'OCTUBRE

Avui he lliurat per fi a l'editora el recull de poemes de Stevenson. Per celebrar-ho, i també com un eco del Dia Internacional del Traductor, encara uns versos més del llibre, que en aquest cas podrien ser igualment llegits com un homenatge a Francesc Parcerisas, acabat de nomenar Degà de la Institució de les Lletres Catalanes.












FOCS DE TARDOR

Per tota la contrada
i als jardins del voltant
d’un munt de focs d’octubre
el fum es va enfilant.

Després dels dies càlids
i les flors de l’estiu
el foc vermell flameja,
el fum gris vola viu.

Cada estació que passa
conté una resplendor:
a l’estiu flors obertes
i focs a la tardor.

Robert Louis Stevenson, A Child's Garden of Verses (1885)
Versió de JS

PERSONALISME

(que hauria de voler dir relativisme, o curtisme)

Tots ens pensem que el lloc bo és, ves per on, allà on ens han picat.

BRODSKY A LA PANTALLA

Via Yo, etc m'assabento (amb aquell gentil retard que alguns portem a la vida) de l'estrena de A Room and a Half, pel·lícula d'Andrei Khrzhanovsky lliurement inspirada en alguns passatges de la vida de Joseph Brodsky. Tan sols el tràiler, ja s'ho val.

EL SENYOR TRIADÚ

Fa anys, els alumnes de batxillerat de la Institució Cultural del CIC, a Barcelona, érem convocats periòdicament a la temuda sala d'actes (i d'exàmens) per assistir a unes curioses classes sense llibre de text i sense avaluació a càrrec d'algú que no figurava entre els nostres professors habituals: el "senyor Triadú", un nom a qui sabíem vinculat a la direcció del centre i, vagament, a la cultura catalana de les darreres dècades.

Em temo que aleshores no vam valorar prou el tarannà universitari i universalista de les conferències, però en aquelles quantes hores a la sala Joan XXIII molts de nosaltres vam sentir parlar abrandadament (en alguns casos per primera vegada) de James Joyce i de Mercè Rodoreda, de William Faulkner i de Joan Puig i Ferreter, dels clàssics grecs i dels medievals, de Carles Riba i de l'exili a Bierville, de mites i de figures retòriques. Anys després, quan alguns vam començar a treure el cap fora del niu i a més vam anar a parar a una facultat de lletres, vam trobar-nos que el nom d'aquell nostre senyor Triadú no només sovintejava a les pàgines de crítica de llibres del diari Avui, sinó que a més senyorejava a moltes classes i a les bibliografies de literatura catalana contemporània.

Ara, a uns quants anys de distància, i després que primer un recent homenatge públic i avui el Premi d'Honor m'estalviïn lloances innecessàries, m'adono que aquelles lliçons magistrals a la sala Joan XXIII eren una mena d'emblema del caràcter de Joan Triadú. S'hi recollia el pes de l'esforç i l'acció personal del mestre, surant per damunt de l'evident gaudi de la literatura. Hi era imprescindible la seva paciència i la fermesa del seu convenciment que allò que feia valia la pena (amb més d'un gram, doncs, d'utopia). S'hi fonien d'una banda el lector (esforçant-se a transmetre'ns el gust per la lectura) i de l'altra el ciutadà (enderiat a fer-nos sentir fills d'una cultura viva, oberta i digna). Hi convivien els referents literaris estrangers, tant clàssics com contemporanis, amb els noms d'una història i una cultura pròpia que calia recuperar. I estic convençut que com a teló de fons hi havia encara la fe que aquelles hores parlant de llibres eren també una inversió de futur, de regeneració de tot plegat. Aquest còctel dens és el mateix que dóna identitat i cohesió a tota la trajectòria pública de Joan Triadú, i aplega alguns dels trets bàsics que a través d'ell i d'uns quants noms més han donat continuïtat durant dècades difícils a la cultura catalana. A mi, d'altra banda, sempre em quedaran les ganes de saber tot el que hauria donat de si aquell (aquest) "senyor Triadú" si el país de què ens parlava no hagués estat efectivament tan trist, brut i dissortat.

© Jaume Subirana, Suomenlinna (2000). Extret del parlament al Palau Dalmases en el lliurament a Joan Triadú del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el maig de 1992.



MÉS
Condol institucional
Joan Triadú, el crític, el mestre, el savi (VilaWeb)
Programa "(S)avis" a TV3 (2009)
Ada Castells, "La generositat d'un mestre" (Avui)
Agustí Pons, "Lo que quedará de Joan Triadú" (La Vanguardia)
Oriol Izquierdo, "Mestre de lectors" (El Periódico)
Bloc de David Figueres
Bloc de Joan-Josep Isern
Bloc A hores perdudes