divendres, 1 d’octubre de 2010

EL SENYOR TRIADÚ

Fa anys, els alumnes de batxillerat de la Institució Cultural del CIC, a Barcelona, érem convocats periòdicament a la temuda sala d'actes (i d'exàmens) per assistir a unes curioses classes sense llibre de text i sense avaluació a càrrec d'algú que no figurava entre els nostres professors habituals: el "senyor Triadú", un nom a qui sabíem vinculat a la direcció del centre i, vagament, a la cultura catalana de les darreres dècades.

Em temo que aleshores no vam valorar prou el tarannà universitari i universalista de les conferències, però en aquelles quantes hores a la sala Joan XXIII molts de nosaltres vam sentir parlar abrandadament (en alguns casos per primera vegada) de James Joyce i de Mercè Rodoreda, de William Faulkner i de Joan Puig i Ferreter, dels clàssics grecs i dels medievals, de Carles Riba i de l'exili a Bierville, de mites i de figures retòriques. Anys després, quan alguns vam començar a treure el cap fora del niu i a més vam anar a parar a una facultat de lletres, vam trobar-nos que el nom d'aquell nostre senyor Triadú no només sovintejava a les pàgines de crítica de llibres del diari Avui, sinó que a més senyorejava a moltes classes i a les bibliografies de literatura catalana contemporània.

Ara, a uns quants anys de distància, i després que primer un recent homenatge públic i avui el Premi d'Honor m'estalviïn lloances innecessàries, m'adono que aquelles lliçons magistrals a la sala Joan XXIII eren una mena d'emblema del caràcter de Joan Triadú. S'hi recollia el pes de l'esforç i l'acció personal del mestre, surant per damunt de l'evident gaudi de la literatura. Hi era imprescindible la seva paciència i la fermesa del seu convenciment que allò que feia valia la pena (amb més d'un gram, doncs, d'utopia). S'hi fonien d'una banda el lector (esforçant-se a transmetre'ns el gust per la lectura) i de l'altra el ciutadà (enderiat a fer-nos sentir fills d'una cultura viva, oberta i digna). Hi convivien els referents literaris estrangers, tant clàssics com contemporanis, amb els noms d'una història i una cultura pròpia que calia recuperar. I estic convençut que com a teló de fons hi havia encara la fe que aquelles hores parlant de llibres eren també una inversió de futur, de regeneració de tot plegat. Aquest còctel dens és el mateix que dóna identitat i cohesió a tota la trajectòria pública de Joan Triadú, i aplega alguns dels trets bàsics que a través d'ell i d'uns quants noms més han donat continuïtat durant dècades difícils a la cultura catalana. A mi, d'altra banda, sempre em quedaran les ganes de saber tot el que hauria donat de si aquell (aquest) "senyor Triadú" si el país de què ens parlava no hagués estat efectivament tan trist, brut i dissortat.

© Jaume Subirana, Suomenlinna (2000). Extret del parlament al Palau Dalmases en el lliurament a Joan Triadú del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el maig de 1992.



MÉS
Condol institucional
Joan Triadú, el crític, el mestre, el savi (VilaWeb)
Programa "(S)avis" a TV3 (2009)
Ada Castells, "La generositat d'un mestre" (Avui)
Agustí Pons, "Lo que quedará de Joan Triadú" (La Vanguardia)
Oriol Izquierdo, "Mestre de lectors" (El Periódico)
Bloc de David Figueres
Bloc de Joan-Josep Isern
Bloc A hores perdudes

2 comentaris:

  1. Se'n van els Grans

    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/178984

    Salut, Jaume!

    ResponElimina
  2. gràcies per escriure aquest apunt!

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió