dijous, 4 de juny de 2009

DE VERGÉS

Acaba d'aparèixer, de la mà de l'Ajuntament de Cambrils i la Universitat Rovira i Virgili, La poesia de Gerard Vergés. El volum aplega les intervencions fetes en les jornades d'homenatge a l'escriptor tortosí que ara fa un any organitzà a Cambrils l'Aula de la Poesia de la URV, vinculada a l'Antena del Coneixement. Reprodueixo la meva aportació, que vol ser també des d'aquí el meu homenatge.














GERARD VERGÉS, UN ESCRIPTOR DIFERENT


Ja he explicat en alguna altra banda que dec la descoberta de l’obra de Gerard Vergés a Xavier Bru de Sala, llavors director literari d’Edicions Proa i sens dubte un dels instigadors que el poeta s’endugués el premi Carles Riba 1981, a més de prologuista de L'ombra rogenca de la lloba. L’any 1982 qui els parla era només un llobató que es dedicava a comprar tots els llibres de versos que podia per mirar d’aprendre “com ho havia de fer”, però fins i tot jo vaig veure clar que un llibre com aquell –un sol poema de més de tres-cents versos signat per Ròmul amb tot un aparat de notes a càrrec de Remus– era radicalment original, atípic, inclassificable i, tant com això (o per tot això), un glop d’aire fresc en la poesia catalana del moment (en què val a dir que no es trobava gaire cosa que pogués ser exemplar). De fet, L'ombra rogenca de la lloba i el seu autor eren en el moment de la seva aparició difícils d’encasellar i ho continuen sent a hores d’ara, més d’un quart de segle després.

L’aparició
La figura i la poesia de Gerard Vergés (he crescut en una tradició que distingeix clarament les dues coses, però alhora m’he anat interessant més i més, en paral·lel a la poesia, per la figura humana dels artistes, per les seves biografies, els seus caràcters, la seva paperassa personal), tant la figura com la poesia de Vergés, deia, vistos contra el fons de la resta del gremi, apunten al tret de la distinció, de la no semblança. I això pot no ser ni bo ni dolent... o sí. Però no avancem les coses. Tornem a la distinció, a la diferència: al caràcter i, doncs, a la unicitat. Ja en aquella Nit de Santa Llúcia d’ara fa vint-i-set anys, Vergés apareixia per a un lector ordinari de cop dalt de tot enduent-se el premi de referència de la nostra lírica: sense un currículum literari previ reconegut ni citacions o padrins que el fessin “adscribible”. Apareixia, a més, ja ho he mencionat, amb un llarg llibre d’un sol poema, una peça a més metaliterària, juganera, irònica, fins i tot per moments autoparòdica... Enllà del llibre en concret, la poesia de Vergés tenia (i manté) una textura culta i lleugera alhora, irònica sense arribar mai a semblar cínica, llegida però no pedant. Una poesia, com ja hem apuntat, difícil d’encasellar en els grups i corrents a l’ús. Per postres, l’autor venia de fora (ja veuen: de Tortosa!, però no seré ara jo qui els descobreixi fins a quin punt la cultura catalana –també la literària– és centralista). I encara, tot i que pugui semblar-los anecdòtic, una de les primeres coses que en vaig saber abans d’obrir cap llibre seu va ser que Vergés era farmacèutic: en una tradició en què la figura del poeta tendia sovint a ubicar-se en un llimb imprecís entre els models del professor-de-català-de-pas-per-la-poesia i el rendista diletant, aquella professió real, la seva altra vida entre substàncies i fórmules i laboratoris me’l feien, què volen, més creïble, menys de cartó-pedra. Però el toc definitiu va venir després, i no me’n vaig acabar d’adonar fins passat un cert temps: perquè el que va passar va ser que amb aquell seu primer llibre Gerard Vergés va venir, va guanyar i se’n va tornar: vull dir que no portava un pla de conquesta, ni de reforma, ni d’evangelització de la poesia catalana, cap moto per vendre, cap dogmàtica a imposar. Allò sí que era diferent. Allò sí que era d’agrair...

Després em vaig anar embolicant en això de llegir i escriure, i amb dos companys tan irresponsables com jo vam començar a signar, sota el pseudònim Joan Orja, crítiques de llibres catalans a La Vanguardia. Per obra de la magnanimitat de Robert Saladrigas, vam anar assumint més i més responsabilitat, fins al punt que al final rebíem les proves d’impremta dels guanyadors d’alguns dels premis importants abans que n’apareguessin els llibres. El repte era excitant: calia parlar-ne a cegues (de pressa i sense cap altra opinió com a referència), i la incomoditat davant dels títols que hauries preferit esquivar era àmpliament recompensada per l’alegria dels “descobriments”... Així va ser com Gerard Vergés va creuar-se per segona vegada en la meva vida: el 1985 va endur-se’n el premi Josep Pla convocat per Edicions Destino, i a en Joan Orja li va tocar ressenyar a correcuita les seves Tretze biografies imperfectes. El llibre –si no el coneixen, els el recomano fervorosament– fou una de les sorpreses, és un dels bons records que tinc d'aquella etapa de crítica militant. A Tretze biografies imperfectes l’escriptor que ja s’havia dedicat a jugar a fer parlar Ròmul i Remus en vers apareix sorneguer rere els personatges biografiats (de l’inquisidor Don Fernando Niño de Guevara a Circe, filla del Sol, passant per Giorgio de Chirico o el trabucaire Panxampla) com una veu –altra vegada– culta, intel·ligent, modesta i irònica (ja sé que no es pot ser irònic sense ser modest, però n’hi ha tants que es pensen que són irònics des de la supèrbia que m’agrada repetir-ho).

Llavors van venir dos llibres més de versos: Long play per a una ànima trista el 1986 i, el 1988, Lliri entre cards, que conté una emblemàtica “Art poètica” l’inici de la qual costa no citar:

Si quan escrius, amic, ets tan il·lús,
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus
. […]

I van venir un volum d’assaigs breus, Eros i art (1991, premi Josep Vallverdú 1990) i una veritable pedra de toc: la traducció completa dels sonets de William Shakespeare, publicada i reeditada en una col·lecció d’ample abast i reconeguda amb el premi de la Crítica Serra d’Or. Després, encara, han arribat un altre llibre de poemes (La insostenible lleugeresa del vers, 2002) i la monumental edició bilingüe de la seva poesia completa en castellà, La raíz de la mandrágora (2005), una peça que no ens cansarem d’agrair als seus editor (Juan Ramón Ortega) i traductor (Ramón García Mateos).

Triple programa vital i literari
Enmig de tot això, Gerard Vergés, com un heroi antic, continua essent per a mi l’emblema immutable de l’outsider de luxe, de l'home savi i feliç, acordat amb el seu lloc, el seu temps i la seva vida però en permanent diàleg amb el seu món propi, que és el dels seus clàssics. Fa anys, parlant de Lliri entre cards vaig escriure: “El gremi poètic del país ha estat sovint acusat (segurament amb prou raó) d'avorrit, d'inintel·ligible i de presumptuós. Bé, doncs, el millor que es pot dir de l'últim llibre de Gerard Vergés és que replica cadascun d'aquests tòpics: el lector s'ho passa bé llegint-lo, als versos hi ha vocació que siguin entesos i l'autor que s'hi dibuixa és viu, mofeta i ric però buit de vanaglòria. Un se l'imagina mig de tornada de gairebé tot, ben assegut a la rerebotiga o en alguna sala còmoda i atapeïda de llibres i quadres, amb el somriure als llavis i el fair play de l'antic atleta que ara corre només per paler, per fer exercici i per veure les cuixes de les noies maques”. Avui ho tornaria a signar, però hi afegiria de forma més evident la meva satisfacció pel fet que la nostra cultura compti amb gent com ell i la meva admiració pel seu triple programa literari i vital: el convenciment (i la vivència) primer de tot que la discreció no s'oposa a l'ambició, en segon lloc que la saviesa no ha d'anar inevitablement lligada a la pedanteria i, finalment, entercer lloc, que el plaer literari és bo, és llarg, és de veritat i ens fa més persones... Per posar-ho en termes literaris, i disculpin-me’n el punt de pedanteria: a Shakespeare des de Tortosa (o a l'universal pel particular, que diria Josep Carner), sempre amb un somriure agraït als llavis.

N’hem dit, doncs (n’he dit, no me’n vull amagar), excèntric, discret, culte, intel·ligent, irònic, outsider de luxe, savi feliç... Hi ha un fragment d'El Renaixement, de Walter Pater (traduït al català per Marià Manent i editat, com una mena de miracle, per la Institució de les Lletres Catalanes el novembre de 1938) en què l’autor d’aquells magnífics “Estudis d’art i poesia” que havien d’esdevenir un clàssic del XIX, evocant el Laocoont de Lessing per parlar del Giorgione, escriu:

la pintura és l’art en la crítica del qual més es necessita recalcar aquesta veritat, puix que és en judicis populars sobre pintura on més predomina la falsa generalització de tot l’art en forma de poesia. Suposar, per una banda, que tot es redueix a adquisicions tècniques en el dibuix o en la pinzellada, actuant a través de la intel·ligència o adreçant-s’hi, o bé que es redueix a un mer interès poètic, o literari, com podríem anomenar-lo, adreçat també a la pura intel·ligència, per altra banda: aquest és el costum de la majoria dels espectadors i de molts crítics, que mai no han copsat plenament aquella autèntica qualitat pictòrica que es troba entremig, única penyora, realment, de la possessió del do pictòric, aquell tractament inventiu o creador de la línia i el color purs, que, com passa gairebé sempre en la pintura holandesa, i sovint també en les obres del Tizià o el Veronès, és completament independent de cap cosa definidament poètica en el tema que acompanya. És el dibuix – l’esquema projectat del temperament peculiar del pintor, l’esquema en el qual, àdhuc si el pintor ignora les veritables proporcions anatòmiques, les coses de tota mena, tota poesia, totes les coses, per abstractes o obscures que siguin, floten com una escena o imatge visible; és el colorit, aquell teixit de la llum, com a fils d’or a penes perceptibles, en el vestit, la carn, l’ambient de “La noia del llaç” del Tizià, aquell acoloriment de tota l’estructura amb una nova, delitosa qualitat física...

I què és, si no autèntica qualitat pictòrica (poseu-hi poètica, si ho preferiu), un endinsar-se silenciosament pel bosc humit de pins i de ginebres a la tardor i, en sentir un soroll al darrera, preguntar-se: "Ets tu? / M’he equivocat, amor. / Eren gotes caient des de les fulles" (“Bosc de tardor”). És en aquest sentit que jo els volia parlar de Gerard Vergés com un escriptor diferent: perquè sap fer, perquè quan penso en ell penso en pintura i penso en el Renaixement. El nostre Renaixement possible: el que no va ser i que potser, qui sap, algun dia encara ens espera.

2 comentaris:

  1. Un gran escriptor, sí senyor. És per això, que des de Perifèric Edicions molt prompte publicarem un llibre seu... http://perifericedicions.blogspot.com

    ResponElimina
  2. Magnífica notícia. Hi estarem atents.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió