AH, IRLANDA

[...] —Bon dia —repetí Stephen fent una inclinació davant de l'espatlla encorbada.
    Sortí pel porxo obert cap al camí de grava, per sota els arbres, sentint l'enrenou de les veus i els cops secs dels estics des del camp de joc. Els lleons ajaguts als pilars mentre passava la reixa; terrors desdentegats. De tota manera l'ajudaré en la seva lluita. El Mulligan em traurà un altre renom: el bard emparavedells.
    —Mr Dedalus!
    Corre darrera meu. Cap més carta, espero.
    —Només un moment.
    —Sí, senyor —digué Stephen girant-se cap a la reixa.
    Mr Deasy s'aturà panteixant i prenent alè.
    —Només li volia dir una cosa —digué—. Diuen que Irlanda té l'honor de ser l'únic país que no ha perseguit els jueus. Ho sabia? No. I sap per què?
    Arronsà el front amb severitat a l'aire transparent.
    —Per què, Mr Deasy? —preguntà Stephen esbossant un somriure.
    —Perquè mai no els ha deixat entrar —digué Mr Deasy solemnement.
    De la gola li sortí un estossec de rialles que arrossegava una rastellera xerricant de mucositats. Es girà de pressa, tossint, rient, fent anar els braços en l'aire.
    —Mai no els ha deixat entrar —exclamava altra vegada entremig de la seva riallada mentre picava amb els peus embotinats la grava del camí—. Per això.
    Sobre les seves doctes espatlles, a través del reixat de fulles, el sol projectava lluentons, monedetes en dansa.