HOMENATGE DEGUT

DIVENDRES SANT

Avui, divendres sant, commemorem,
segons la tradició,
la mort de Crist.
Sóc al jardí de casa.
Tarda de sol. Sento llunyans timbals, solemnes.
Crist passa pels carrers,
i els botxins li flagel·len perversament l'esquena.
Dones de dol.
Les més devotes porten els peus descalços i amb cadenes. Càntics.
Tal dia com avui, sent jo xiquet,
no es podien cantar cançons —s'entén— de festa.
La gent, la bona gent que fornica tot l'any i que avui plora
per Crist crucificat,
anava a la muntanya, a buscar farigola:
la diminuta flor de terrenal perfum.
Crist era sepultat al seu sepulcre, i al món regnaven les tenebres.
No hauria de fumar. No hi ha periòdics.
Canta una merla entre el brancatge.
Eliot, aquell poeta anglès que tant admiro,
d'un dimecres de Cendra en va fer un llibre.
Eliot era banquer,
duia coll dur i corbata i anava amb barret negre per la City.
Jo sóc del sud d'Europa,
d'un món solar i antic,
d'un petit món de vinyes i oliveres i terra roja i aspra.
(Sembla, darrerament, que amb euros som menys pobres).
Però em vénen al cap els peus descalços,
penso en els turmells blancs de les beates,
igual com roses pàl·lides sota les llargues túniques,
acompassada neu en la foscor.
Penso en els anys que corren, no, que volen,
acumulant divendres sants, sempre feixucs, als muscles.
I el cel encara és blau, i les muntanyes d'un violeta plàcid.
Mentrestant, Crist reposa
en el gelat silenci del sepulcre.
I aquesta nit, a TV-2, una banda argentina
d'un tal Reinaldo Ritz, amb posat de macarra,
tocarà música de jazz, digestiva i amable.
I Crist és al sepulcre.
I jo ple de pecats.
I gira el món i, cada cop, em faig més vell. No ploro?
Però la merla canta.
I l'ametller ha granat i treuen flor
el taronger i la maçanera. Verds,
s'enfilen els circells i els tendres pàmpols de la parra.
I sonen les trompetes. No les bíbliques.
És Dixieland, de TV-2.
I Crist dins el sepulcre.
Eliot! estem perduts. Setmanes santes
amb crespons als balcons.
Quaresmals abstinències.
I Dixieland. I Crist dins el sepulcre.
¿Què farem, Eliot, si a tu i a mi ens havien
criat d'una manera tan distinta, plens de respecte i de paüra?
La merla canta, canta Dixieland.
Eliot! Eliot! Tu i jo astorats.
I la gent riu.
I Crist dins el sepulcre.

             Gerard Vergés, La insostenible lleugeresa del vers (2002)


[Un escoli extraordinari al poema (amb un altre poema, és clar).]

----------------------------
Anunci de l'homenatge.
La notícia als mitjans.
Article de David Castillo a l'Avui (29-VI-08).
Article a El Punt (26-VI-08).
Espai sobre Vergés a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.