2017

ERA AIXÒ?

Aquells grups o projectes que no saps per què però, mira, sempre acaben sent per'lla... Potser tampoc no és mala manera d'acabar un any i escollir-ne la darrera cançó, preguntar-se si era això el que esperàvem, el que volíem, el que ens havíem arribat a imaginar. I a més m'agraden, aquests vídeos d'enregistrament en directe...

Total, que bon cap de setmana a tothom; avui sí, a tothom: Baby, it's a never-ending spiral.

HEANEY I EL TERRORISME

"Abans de morir, al 2013, les darreres paraules que Heaney va escriure a la seva esposa van ser noli timere (no tinguis por). Pensant en el nou any, seria dolent no recordar-les. Perquè com més temem, més guanyen ells". Així es clou una bona peça del periodista Xavier Greenwood ("My family escaped the Manchester attack. Seamus Heaney’s words kept fear at bay") al Guardian sobre com Seamus Heaney (és a dir, la poesia) el va ajudar després d'un atemptat, i ens pot ajudar a nosaltres, a posar paraules a la por i a la vergonya. Per exemple.

PD. Quan tornarà a haver-hi un editor disposat a publicar Heaney en català?

LLIBRES RECOMANATS

Aquests són dies de demanar i comprar regals i haurien de ser-ho també de parlar de llibres, de fullejar-ne, de recomanar-ne, de regalar-ne. Tot i que fa poc ja us vaig apuntar els meus dos favorits indiscutibles al millor llibre de tots els llibres que s'han fet i desfet en aquest 2017, també he participat, com cada any, en la selecció a El Periódico dels millors (ja ens entenem) llibres de l'any. Aquí en teniu la tria, resultat de sumar i organitzar les opinions de cinquanta-dues persones implicades en el sector. I aquí els deu recomanats de literatura catalana. Trieu i remeneu. I regaleu-ne.

NADAL SEGONS GIOTTO

Cappella degli Scrovegni

Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa,
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
—la cova que no és cova—,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca
que va perdent el blau.

I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
—que no és un portal—.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.

I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida,
al cor del nostre hivern.

Narcís Comadira, Llast (2007)


MÉS
Comadira recita el poema, i versió en alemany.
Website de la Cappella degli Scrovegni.
Antologia de Narcís Comadira a Cátedra, El arte de la fuga.

TORNEM-HI

Un altre glop de vi, un cigarret i anem, que ja torna a ser hora de baixar a ballar a l'embús de cada dia. Els mestres bé ho saben:

So come, my friends, be not afraid
We are so lightly here
It is in love that we are made
In love we disappear
Tho' all the maps of blood and flesh
Are posted on the door
There's no one who has told us yet
What boogie street is for

AMANECE, QUE NO ES POCO

JORNADA DE REFLEXIÓ

La immersió lingüística també pot provocar hipòxia cerebral, i problemes aguts de puntuació.

via @QuimMonzo

ELS MILLORS LLIBRES DE L'ANY

No us deixeu enganyar, en això La Vanguardia i la resta de diaris també s'equivoquen. Fent servir l'estilisme après de Joan Oliver, els quatre millors llibres d'aquest 2017 que ja s'acaba són tres: Cafarnaüm i L'ocell matiner i altres poemes. 

TESTES A L'ESCAPARATA

Pregunta:
"SSS: ¿Quién ha hecho que hoy poy hoy ERC y el resto de los independentistas no tengan líderes porque están descabezados?"

Resposta:

MARIANO, MESTRE PERRUQUER

Antonio,
mestre perruquer,
ha sorprès a la seva muller
en amorosa baralla
amb un tercer,
i el cap li talla,
amb la navalla
tot cridant:
Traïdora! Infidel!
i tot pensant:
Bonica i barata
obtinc així
una testa model
per a l'escaparata.

        Pere Quart, Les decapitacions (1934)

MARMOTA CASTIZA

Busqueu la pancarta eterna...

2017

1934

2017

JOVENTUT EVAPORADA

Ahir a la reunió del patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana veient imatges dels participants al que serà el documental (esplèndid) sobre el CCC, dies enrere al seminari "Politics of the Spirit" repassant els noms, les edats i els rostres dels impulsors del PEN Català, de la Institució de les Lletres Catalanes i de tantes altres iniciatives culturals abans de la guerra civil, dies enrere mirant-me la fotografia redifosa en què apareixen tres responsables de la Crida a la Solidaritat (Colom, Sànchez i Riera) joves i barbuts...

Cada vegada la mateixa impressió comparant-ho amb les imatges de Brussel·les, dels darrers 11 de setembre, de bona part de la mobilització associada al Procés: que la joventut hi ha perdut protagonisme. O Catalunya era més jove al 1920 i al 1975 i el país s'ha fet gran (que també) o el pòndol de moure les coses s'ha desplaçat dues, tres, quatre dècades endavant, deixant els joves d'avui, la gent de vint anys, fora d'un aspecte més de les nostres (i de les seves) vides. Potser la CUP n'és l'excepció, però en general és com si els que són a la vintena (entesos com a subjectes i agents principals, no com a decorat de fons) haguessin deixat de jugar aquesta partida.

BUZZ BUZZ BUZZ

Els que van fer els llums nadalencs de la Gran Via barcelonina deuen ser admiradors de Vincente Minnelli i Judy Garland. O de Stacey Kent, que juntament amb Al Jonson fa una versió esplèndida (pel meu gust millor que la pel·liculera) de la cançó i l'escena del tramvia.

Apa, bon trajecte a tots plegats.

PARTITS I SILENCI

"Sempre s'ha de prendre partit. La neutralitat ajuda l'opressor, mai la víctima. El silenci encoratja qui turmenta, mai qui és turmentat.”

                                Elie Wiesel, al discurs d'acceptació del premi Nobel de la Pau de 1986








(via @brainpicker)

PARAULES

Chez moi, tout part des mots, je suis amoureux des mots.

                                                     Georges Brassens

EL GALL CANTA A BARCELONA

Divendres vinent, dia 15, a dos quarts de vuit del vespre, cinc poetes i traductors de versos impresos als darrers mesos per El Gall Editor ens hem posat d'acord (sí, els poetes i traductors podríem donar exemple) per llegir plegats una mostra dels nostres llibres al nou Espai Mallorca, al Raval.

Dyakonova, Pàvlova, Homar, Llauger, un servidor, Kooser i Riera us hi esperem, doncs. Si veniu a acompanyar-nos sereu més que benvinguts.

2017 O 1935

A principis de 1935, el dramaturg Josep Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, escrivia a la seu central de Londres per avisar els delegats que havien de venir al Congrés internacional que se celebrà a Barcelona el maig d’aquell any: “La situació política del nostre país no és, malauradament, normal. La nostra acció cultural i política, que s’havia desenvolupat fins ara amb una llibertat gairebé absoluta, torna a ser greument limitada com a resultat dels esdeveniments revolucionaris del passat mes d’octubre”. El govern de la Generalitat i unes 3.000 persones (entre elles Pompeu Fabra, president del Patronat universitari i del PEN) estaven empresonats. Ai, els paral·lels.

L’altre dia discutíem amb un col·lega fins a quin punt la inversió pública en cultura afavoreix la creació de bon art, si una cosa no té res a veure amb l’altra o si podria fins i tot ser a l’inrevés: que justament el fet que vagin mal dades (sempre tinc al cap Mercè Rodoreda) esperoni la creativitat. Però no parlem només de creativitat: també de lucidesa, de capacitat per explicar allò complex, ambigu, dolorós. Hi ha l’inconvenient de la immediatesa, és clar (d’aquí que aquests llibres al sector se’n diguin instant books), però la millor crònica-retrat de la caiguda Jordi Pujol la va fer Toni Sala en una sèrie d’entrades al seu blog després recopilades a El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra), premi Ciutat de Barcelona 2014.

Avui tenim ja una primera collita de llibres parlant del Procés, de moment en format pamflet: n’acaben de publicar un informat observador intern, Jordi Amat (La confabulació dels irresponsables, Anagrama), un autor diguem-ne exiliat, Eduardo Mendoza (Qué está pasando en Catalunya, Seix Barral), i un extern amb encàrrec de Planeta, Fernando Savater (Contra el separatismo, “un golpe directo a la sinrazón de los separatismos”). Jo espero amb interès les relectures relligades dels vots, declaracions, empresonaments, banderes i cops de porra d’aquests últims mesos d’articulistes i bons escriptors com Josep M. Fonalleras, Antoni Puigverd, Marta Rojals o Francesc Serés.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 6-XII-17
Versión en castellano

GUGLIE

Grup de turistes americans joves acabats de descarregar:

—Oh, a bridge!

—There's gonna be a lot of bridges, today.

BROMA D'AVIÓ

Fasten seat belt while sealed.

A BRUSSEL·LES

"També hi vaig per tornar a veure un quadre meravellós que es conserva al Musée des Beaux Arts. Fins fa poc, el quadre era de Brueghel. Ara els savis, sempre hi ha d’haver savis esgarriacries, diuen que no ho és. Que, en tot cas, és una còpia d’un de desaparegut d’aquest pintor. Aquest pintor que deia: jo pinto la vida dels homes. Si és una còpia, és una còpia meravellosa. El quadre representa la caiguda d’Ícar, ja ho saben, aquella vella història del noiet, fill de Dèdal, que, tot volant, es va acostar massa al sol i l’escalfor va fondre la cera que soldava les plomes a les ales que li havia fet el seu pare. De fet, el quadre en qüestió porta per títol Paisatge amb la caiguda d’Ícar, i és que a Ícar gairebé no se’l veu. Unes cametes d’un cos que cau a l’aigua, tot molt petit, al fons, a la dreta. En primer pla, un llaurador que llaura. En segon pla, un pastor amb un ramadet de xais que pasturen. I al fons, el mar, amb un vaixell solemne que deixa a popa el xaf del noiet que cau del cel.

El quadre és famós per un poema de W.H. Auden que es titula Musée des Beaux Arts. El poeta anglès hi reflexiona, precisament, sobre el mirar cap a una altra banda. I sobre el sofriment que aquest mirar cap a una altra banda no deixa veure. Diu Auden que el llaurador havia d’haver vist una cosa mai vista, un noiet caient del cel, i que algú des d’aquell ric i delicat vaixell havia d’haver sentit el xaf. Però tots dos tenien coses a fer. El llaurador havia de llaurar i va continuar llaurant. I el vaixell tenia un lloc on anar i va continuar navegant calmosament. Els vells mestres mai van anar equivocats sobre el sofriment, diu Auden, i així, sempre hi ha qui no en fa cas. Mentre es martiritza algú, el cavall del botxí refrega el seu darrere innocent contra el tronc d’un arbre. I fins i tot, mentre el món espera el naixement miraculós (es refereix al de Jesús), sempre, diu, ha d’haver-hi nens que patinen en una bassa glaçada. La història, amb el seu sofriment, passa i molts no gosem veure-la. I altres no volen. (...)"

   Narcís Comadira, "La caiguda d'Ícar" (Ara, 2-XII-17)

MÉS
"Brasseurs" (F l u x, 21-X-14)