EL CONSOL DEL CÒNSOL

Enmig del cor de cretins i cretines amb càrrec i megàfon, ens queda el consol que gent com Geoff Cowling, anys enrere cònsol anglès a Barcelona, sense prendre partit però atenent-se als fets i al sentit de les paraules, gosi dir al Financial Times les coses pel seu nom (en resposta a qui sostenia que el referèndum català va "en contra dels valors que defineixen Espanya com una democràcia") i tornar les peces allà on haurien de ser al tauler d'una partida substancial:

"Tal com Escòcia, el Parlament de Catalunya disposa d'una majoria en favor d'un referèndum sobre la independència. El Parlament de Westminster ha donat a Escòcia el dret de decidir el seu futur. En canvi, el Parlament espanyol a Madrid es nega a debatre la petició de Catalunya. La democràcia no és temuda al Regne Unit: és acceptada amb els braços oberts. La democràcia, per tant, no s'hauria de témer tampoc a Espanya."

IL·LUSIONS I ESTRATÈGIA

Fa mil anys a la Xina es veu que l'assumpte ja anava bastant com avui per aquí (i Su Shi sabia molt bé de què parlava)...


BANYANT EL MEU FILL

Tothom vol, si té un fill, que siga intel·ligent.
A mi la intel·ligència m’ha arruïnat la vida.
Deixeu que aquest xiquet siga vulgar i estúpid;
així, sense patir, tindrà càrrecs i honors.

  Su Shi
  Versió d'Eduard J. Verger

SU SERABLE

Arribo tard a la retransmissió del debat de la Nación al Congreso de los Diputados. Escoltant en diferit Mariano Rajoy no puc no sentir de fons el ressò de les paraules immortals dels Luthiers: "El trono, la gloria vana, el oropel vacuo..." I aquella il·lusió davant de l'estàtua a un mateix: "Mira, mira juglar: ¡mira la estatua que me inmortaliza sobre brioso corcel!"




Su canción, su poesía... ¡nunca se olvide de su!

BONA LLETRA, BONES NOVES

En pocs dies, a la presentació dels primers dos llibres de L'Altra Editorial, un dels quals de Toni Sala, s'hi ha sumat la notícia de la posada en marxa d'un nou segell al sud de la Sénia, Sembra Llibres, de la mà de Joan-Carles Girbés, i l'arribada a les nostres pantalles d'un excel·lent segon número (que és de fet el tercer) de Veus baixes, "Paper de versos i lletres", amb El Procés ("Revista contracultural a l'abast de ben pocs") segurament la millor capçalera literària del moment. I en tot plegat, com deien els Queen als seus primers discos, "Ningú no ha tocat cap subvenció".

No sé si serà un miratge del desert, però ara mateix a la lletra catalana no es veu quaresma en l'horitzó.

B, B, &B

Potser la cançó de què he anat aplegant més versions diferents. Un monument de Rodgers i Hart a Pal Joey que vaig traduir com vaig poder per "Jugant a Rodgers". En aquesta interpretació, Oscar Peterson i Anita O'Day posen el llistat molt alt.

Bon cap de setmana, encisats si pot ser.

QUI MÉS GROSSA

"Catalunya no és una nació, és molt més que això: és una regió espanyola!" (Santiago Abascal, de VOX, ahir a la gent aplegada per presentar el partit a Barcelona). Ergo: Múrcia és molt més que França o Alemanya. Molt més no sabem què, però molt més.

Ens esperen nou mesos retòricament inenarrables. Klemperer s'hi posaria les botes.

EMPATIA ZERO

Les columnes de Francesc Serés a El País solen ser esplèndides (i descarnades). Amb la d'avui només dissenteixo de la frase conclusiva, jo sóc més pessimista: el que es va fent sola és la campanya per a l'aïllament, afebliment i desballestament del país. Però en fi, potser m'equivoco. Llegim en Serés, que s'hi aprèn a mirar:

"Hasta que el presentador cambia de tercio y aparece en pantalla la imagen de Felipe González y Artur Mas, frente a frente. Hasta ese momento mágico. En cuanto ve a Artur Mas, la tertuliana pone cara de verdadero fastidio: qué pena que tengamos que perder el tiempo con estas cosas y con esta gente tal como está el país. Compara la actitud a su juicio constructiva de González (sic) con la cerrazón de Mas. Desaparecen de la mesa la legitimidad democrática, el derecho a decidir o, qué ironía, la necesidad de mirar hacia la Gran Bretaña a la hora de pensar cuál es la actitud del Gobierno español. Parece la misma persona, pero no es así, la tertuliana de izquierdas se ha cospedalizado. Le sale mantellina. La coincidencia con los tertulianos que cinco minutos antes justificaban la reforma Gallardón es casi absoluta. Ni un reproche a González por haber puesto encima de la mesa los muertos de la guerra de la antigua Yugoslavia [+]"

 Francesc Serés, "Wally nunca estuvo allí" (El País, 19-II-14)

DISCRECIÓ GARANTIDA

Sembla un anunci d'un hipster: ulleres de pasta, barba i sabatilles esportives de cent euros incloses. Parla per skype amb el portàtil (iMac, és clar), el mòbil i uns auriculars des del bar de l'hotel. I sents (a uns metres de distància) que adverteix al seu interlocutor:

–And once again, this is very very confidential...

LA CONSTITUCIÓN DISCRIMINA

Si a Lleida un nen (bé, el pare d'un nen) demana a l'escola que vol que li facin les classes en castellà tota la classe haurà de fer les classes en castellà. Això diu el Tribunal Suprem seguint la sagrada Constitució Espanyola de 1978. Ara bé, si un nen de Fraga (o la seva mare) demana que li facin les classes en català o en LAPAO les classes es faran igualment en castellà. I si una nena de Manacor (o el seu pare) demana classes en català o en mallorquí les classes es faran mig en anglès de pa sucat amb oli i mig en la llengua que dicti l'equilibri del parlament balear de torn. I si una nena de Xirivella (o la seva mare) demana l'escolarització en català o en valencià llavors el Ministerio pot mirar cap a una altra banda.

Ho he entès bé? Aquesta és la defensa de la igualtat davant de la llei i dels drets individuals en versió de l'Espanya del segle XXI? Perquè si és així no sé si sóc independentista, però el que sí sé és que sóc ferotgement anticonstitucional.

AIXÒ ERA UN ÀNGEL

Al guió del recital hi ha, a més dels que surten al cartell, Bernardo Atxaga, Blas de Otero, Victor Hugo, Arthur Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Sampere, Màrius Torres, Jacint Verdaguer, Joan Vinyoli...

Us ho perdreu?

LLUNA A CASA

Santa Reproducció Aleatòria: escolto "La lluna al teu pijama" de Paul Weller i per uns minuts (durant quatre minuts i vuit segons exactament) penso que potser sí que algun dia tot plegat farà alguna mena de sentit que no fereixi o enlluerni o enganyi o esgarrapi o menyspreï o ofengui o engavanyi. El dia que la lluna se'ns fiqui al pijama, potser.

TORNAR-HI

De vegades se t'escapa un brot breu, espirituós, risible de nostàlgia.

En tot cas, bon cap de setmana, com sempre.

SOBRE QUÈ

Al món de les lletres en general i al sector editorial en particular també es viu entre cops de porta, corrents d’aire, menús cada vegada més lacònics i sopes amb més Maizena, i la sensació que et fan aixecar els peus mentre passen l’escombra i van recollint, que algú s’escura la gola a prop com convidant-nos a marxar... Anem fent llista de llibreries que pleguen, el Grup 62 anuncia els canvis que l’integren ja del tot i el liofilitzen dins de Planeta, acabem de saber que tanca Edi.Cat, pioners del llibre digital en català, i cinc anys de retallades i retards en els ajuts i de reducció sostinguda de les vendes de llibres s’han endut per endavant avançaments, encàrrecs i tarifes més o menys dignes... En moments així, de tota manera, ara que ens recorden que hem de recordar Joan Vinyoli alguns que no el llegien quan Xavier Folch l’editava (primer a Ariel, després a Empúries), jo crec que és bo evocar en quines circumstàncies personals, editorials, polítiques, fins i tot econòmiques si voleu, van escriure i publicar els seus llibres (no només els primers llibres) Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Calders, Foix, Bonet, Brossa, la Rodoreda d’abans de La plaça del Diamant, el Moncada d’abans de Camí de sirga.

Fa dos mil anys el gran Horaci escrivia convençut de la perennitat de la pròpia obra, més duradora que el bronze (Exegi monumentum aere perennius), però ja al Renaixement Petrarca es plany perquè té la impressió com si els versos els hagués escrit en el vent (la imatge no és de Dylan). Amb el Romanticisme, John Keats escollirà el famós epitafi que parla d’un el nom del qual va ser escrit en l’aigua; Jacint Verdaguer a “Vora la mar” es demana “Per què escriure més versos en l’arena?” i vol fer-ho amb estels i, ara fa uns anys, Narcís Comadira replicava dient que ell escriu sobre benzina...

Aire, aigua, sorra, benzina: si el que escrivim ja és sempre temporal, i efímer, què n’hem de dir d’allò sobre què escrivim? Tant si ens referim als temes com si parlem de suports, vivim i escrivim (sempre ha estat així) entre cops de portes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-II-14
Versión en castellano

CARNER A LA NUEVA ESPAÑA

Ara que fa justament cinquanta anys de l'aparició del Museu zoològic (1963) i el Bestiari (1964) de Josep Carner, auspiciats tots dos per la figura del gravador i editor Jaume Pla i Pallejà, la gent de Triangle Postals van tenir la idea d'ajuntar en un sol llibre una tria dels versos animalístics de Carner i tot de fotografies d'imatges i representacions barcelonines d'animals fetes per Pere Vivas. El llibre són tres llibres, perquè n'han fet una edició en català, una en castellà (amb versions dels poemes a càrrec de Fernando Beltrán) i una en anglès (amb versions de Mary Ann Newnan).

Diumenge, el diari asturià La Nueva España dedicava al Barcelona bestiario una esplèndida pàgina sencera ("Traducir es crecer en el mundo de las palabras"), com al novembre ho va fer El Periódico i al gener l'Ara, cap altre diari o revista catalns. Curiositats de península vella i exhausta de tanta retòrica mal invertida.

ÀNGELS HORIGINALS

Si us agraden els àngels més o menys encarnats, dimecres dia 19 a les vuit del vespre hi ha convocats al bar Horiginal, al Raval, David Castillo, Jaume Creus, Xènia Dyakonova, Oriol Izquierdo, Enric Gomà, Gemma Gorga, Vicenç Llorca, Josep Porcar, Carles Torner i altres poetes i traductors que han participat als 50 poemes amb àngel d'Ara Llibres, per a un recital-lectura de tot el que es mogui per la sala, amb o sense ales.

No cal dir que hi sou gentilment convidats.

"Tres àngels i Tobies" (1906), 
Jacek Malczewski

LA MAQUINISTA D'ARA

No hi havia estat mai. Dissabte hi vaig anar. Ja no cal que hi torni.

POESIA, NO LITERATURA

Abans d'ahir un bon amic em parlava d'una bona editora que no llegeix poesia. Com tanta altra gent que conec. Tant és: quantes coses que segur que estan molt bé no fem o no coneixem nosaltres? Però els que sí que en llegim i ens agrada, tenim un deute indiscutible (de reconeixement) amb qui parla de la poesia en aquests termes:

"Yo no he elegido la literatura, sino la poesía. No son la misma cosa. La literatura es una posibilidad de la lengua, la poesía es una manera de despertar la palabra. Y debemos hacer una distinción fundamental entre la lengua y la palabra. La lengua es un conjunto de nociones que nos permiten encontrar diferentes aspectos de la realidad, la literatura es la construcción que hacemos de ella por medio del lenguaje. Todas las experiencias están aquí permitidas, todas las distracciones e irresponsabilidades. La poesía es la respuesta que se lanza en dirección a la lengua, cuando nos preguntamos acerca de nuestras necesidades fundamentales. No es un lugar para divertimentos, ni de la experimentación existencial: es el lugar de la exigencia de la responsabilidad."

 Yves Bonnefoy, "La sociedad sucumbirá si la poesía se extingue" (El País, 8-II-2014) 

FAVORITS

Rodgers i Hammerstein són Coltrane, i Coltrane és ells dos. Amb l'afegit d'Esteve Miralles, que va traduir i adaptar la lletra de la cançó per poder dir-la com un guant català de treure i posar, càlid i a mida.

AJUTOLOGIA

Rebo un exemplar d'El dia del judici de Salvatore Satta, per gentilesa de la traductora, Carme Arenas. L'edició a càrrec de Días Contados és impecable, i a la pàgina de crèdits hi diu, amb lletra petita: "La publicació d'aquest llibre no ha comptat amb cap ajut".

Em fa pensar en un altre llibre que he vist fa una estona en un taulell de novetats, amb el logo del Departament de Cultura (ja no de la Institució de les Lletres Catalanes) tan gran com tota la taca de tot el rotllo sobre el copyright, els drets de tutti quanti i el temps que feia el dia que ho van dur a imprimir. De l'ajutologia potser també tocarà començar a parlar-ne, algun dia.

ABSÈNCIA

Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençut per tant desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no ho pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

                       Santiago de Xile, 1947

 Pere Quart, Refugi de versos

& MÉS LLIBRES

"Una biblioteca és un acte de fe."

 Victor Hugo, "A qui la faute?" 

RETORNS I PERSONATGES

Amb motiu de l'aparició d'un seu nou llibre de poemes, El castell de la puresa, Pere Gimferrer torna a aparèixer aquests dies als mitjans parlant de llengua i literatura. I he recordat un paper vell en què l'evocava a la presentació d'una bona revista aviat desapareguda, al costat de Joan Brossa, a qui es dedicaven les pàgines centrals de la revista en qüestió.

Quinze anys després del traspàs de Brossa, ell i Gimferrer (tots dos inclosos al CD-Rom Dotze sentits. Poesia catalana d'avui que llavors acabàvem de publicar) asseguts l'un al costat de l'altre a La Central, com si poguéssim aturar i fer girar per uns instants enrere la punyetera bobina del temps.

BROSSA I GIMFERRER, PASTISSERS

En un estrany article de ja fa uns quants anys, el desaparegut crític Joan Orja comparava literatures nacionals i pastisseries, i reivindicava la il·lusió davant d'aquells aparadors vienesos en què un veu gairebé tants tipus de dolços i pastissos diferents i complementaris com li és dat d'imaginar. Malgrat la seva hipotensió congènita, la cultura catalana fa temps que té les postres bastant restringidetes i, a sobre, encara sembla que cada temporada te'n treuen algunes de la carta. Mirem, si no, el panorama de les revistes literàries: amb dignes excepcions com ara «Els Marges» (que els darrers anys ha recuperat regularitat i empenta), «Reduccions» o una «Lletra de Canvi» esdevinguda guadiànica i semiclandestina, el panorama d'abast i ambició nacional és francament esclarissat.

Vist aquest aparador, una revista nova «de literatura i pensament» només pot ser benvinguda com una excel·lent notícia. O com un rus de can Massot de la Bisbal, si s'ho s'estimen més. Parlem de «El Pou de Lletres», que sembla que recull part de les cendres d'«Idees», un dels millors suplements culturals que darrerament hi havia hagut per aquí (qui sap si escombrat pel rasclet d'algun gerent d'empenta). Coordinada per Josep Lluís Trujillo i amb Joaquim Noguero com a cap de redacció, la cinquantena de pàgines de «El Pou de Lletres» ve de Manresa (un argument més per als que pensem que Catalunya serà perifèrica o no serà) i és a la venda a les llibreries més selectes pel que costen poc més de cent grams de rebosteria.

Ara que torna a ser moda dir que Barcelona s'enfonsa i, doncs, ara que molts pensadors, escriptors i gent de bona fe no deuen sortir de casa per por a morir ofegats, aquells de vostès que uns dies enrere no van anar a la presentació del número dos de la revista a La Central de Barcelona van perdre's dos bons motius de celebració. El primer, el número en si, amb un ampli dossier Brossa; articles sobre Baudelaire, Montale, Arendt i Renard, germen de polèmica sobre perversió i gènere, i un plec central amb una desena de ressenyes, de Harold Bloom a Enric Casasses. Però això encara és fàcil de solucionar. Quant al segon motiu de celebració, si no hi eren, aquest sí que se'l van perdre: per una vegada, vam assistir a una presentació interessant! (i els parla un al·lèrgic a aquesta mena d'actes). Dalt d'una petita estrada, Pere Gimferrer va escoltar Quim Noguero repassant vells textos seus sobre Joan Brossa, va fer una barretada tan elegant com la de Gascoine a l'escocès Hendry per evitar un got d'aigua vessat damunt dels papers de la taula i va engaltar de memòria un discurs cristal·lí sobre «Per què Brossa» i sobre la curiosa oscil·lació que el posa de moda cada quart de segle, directe al fons de la xarxa. Després Joan Brossa, redevingut figura pública d'ençà de l'aparició de Passat festes, gairebé només va haver de donar les gràcies com si repartís garapinyades en una celebració laica. Per fortuna, el segon número de «El Pou de Lletres» no és cap enfarfegador pastís de casament, ni cap sofisticat soufflé de fruites exòtiques: hi trobaran senzillament lletra, lletra sobre les lletres, capes alhora flonges i denses –com en els deliciosos sachertörte– de i sobre literatura.

Dalt d'un prestatge, mentre tornàvem al carrer, J.V. Foix somreia.

 J. Subirana, "Brossa i Gimferrer, pastissers" (Avui, "Cultura", 17-VII-1996)

MÉS
Àlbum Gimferrer (a cura d'Enric Bou)
Entrevista al suplement "Ara llegim" (Ara, 18-I-14)
351 entrades sobre ell a Traces

JOVENTUT

& escala fins a les estrelles & bon cap de setmana.