diumenge, 30 de setembre del 2012

ENCARA?

"Quizá lo más prudente sería no escribir ya más de Venecia. No ensuciar con más tinta las aguas de sus canales, suficientemente anegados por la literatura. Se ha dicho demasiado ya. Se ha inflado en exceso la Idea, encumbrada hasta el delirio por esnobs, estetas y turistas, a menudo reunidos en la misma persona. Y todos los que llegan, como es natural (“no voy a ser menos”), quieren participar de ese banquete sublime de la Belleza, reconocerse en su excelsitud, como un espejo que —solo por el deseo de compartir su secreto— nos devolviese una imagen mejorada de nosotros mismos. Sería absurdo tratar de dar muerte al hechizo, para qué buscarle las cosquillas al difunto, imposible poner nerviosa a La Serenísima. Por muchas precauciones que tomemos, caeremos sin remedio en las redes de su encanto. El paisaje veneciano, hermético o impúdico o en suspenso, sigue invitando a la celebración. Para mí Venecia se resume en el lamento de la cuerda de amarre, que se retuerce y cruje, como una tabla de madera, al atracar momentáneamente el vaporetto en los hierros de la estación flotante. Es un instante preñado de eternidad, un instante que lo significa todo. No se necesita más."

 Ernesto Baltar, "Las muchas Venecias..." (Jot Down Cultural Magazine, 2012)




dissabte, 29 de setembre del 2012

EN TREN, QUE NO VOLO

Nosaltres tampoc, oi que no?

Doncs això: bon cap de setmana. I que no s'aturi la música.


divendres, 28 de setembre del 2012

SOLET

La passió de la gent gran pels gossos. A mi també em passarà? Se m'acostaran i em faran festes tot de desconeguts encorbats i somrients?


dijous, 27 de setembre del 2012

SANTA INNOCÈNCIA












GIROVAGO
(Campo di Maily, maggio 1918)

In nessuna
parte
di terra
mi posso
accasare

A ogni
nuovo
clima
che incontro
mi trovo
languente
che
una volta
già gli ero stato
assuefatto

E me ne stacco sempre
straniero

Nascendo
tornato da epoche troppo
vissute

Godere un solo
minuto di vita
iniziale

Cerco un paese
innocente


 Giuseppe Ungaretti. Versió en castellà

dimecres, 26 de setembre del 2012

EL CAS DELS CATALANS II

Molta gent coincideix a dir que l'element diferencial del festival trimestral de plenitud nacional que s'han empescat Artur Mas i CiU és Europa, que hi és i vetlla i se suposa que arribat el cas intervindrà. Enmig de tanta efervescència confiada, un modest apunt històric: si Europa no ens deixa penjats així que el flabiol toqui per una altra banda (la del Consell de la UE, per exemple) seria la primera vegada que passa. I sí, sempre hi ha una primera vegada. Però quan fa més de quatre segles que l'esperes al final sembla com que hi creus una mica menys.




dimarts, 25 de setembre del 2012

ECOLOGIA CULTURAL

"Si no n'has de dir res de bo, millor que no parlis". I vas callant.

dilluns, 24 de setembre del 2012

PUNT DE VISTA

"Comparat amb mi, un arbre és immortal."

 Sylvia Plath, "Sóc vertical", traduït per Montserrat Abelló




diumenge, 23 de setembre del 2012

A MI?

Faig llista mental de penitències possibles per algú a qui li sona el mòbil al Palau (tres vegades: ara, més tard, després encara) durant una simfonia de Mozart... Sortir a escena al final del concert a demanar perdó públicament? Quedar-se a recollir les cadires de l'Orfeó? Pagar les factures de mòbil del mes de tots els del segon pis? Empassar-se sense aigua el receptacle de plàstic dels caramels de la veïna de la fila 5? No sé exactament què, però en un país com cal alguna cosa s'hauria de fer en aquests casos.




dissabte, 22 de setembre del 2012

A RAP FOR MOZART

El Palau de la Música Catalana i l'Orquestra Simfònica del Vallès inauguren avui temporada amb un concert especial ("Mozart: rèquiem d'ombres") en què col·laboren els Comediants (companyia resident de l'OSV aquesta temporada) i s'hi podrà escoltar, a més de la simfonia num. 10 i l'immens Rèquiem mozartià, l'estrena a casa nostra de "The flower is a key (A rap for Mozart)", peça del mexicà Sergio Cárdenas de l'adaptació de la lletra de la qual al català he tingut la sort d'haver-me'n ocupar. I no era fàcil. Per si no aneu al Palau, us proposo un tast d'un dels assajos, com si hi fóssiu.

I molt bon cap de setmana sense (sembla) nous canvis copernicans previstos a la història.


divendres, 21 de setembre del 2012

QUATRE PARÀGRAFS

"Siento llevar la contraria pero, al margen de cuál sea su recorrido en las próximas semanas o meses, lo que afloró el 11-S no es un suflé, ni Artur Mas el aprendiz de brujo que lo hace subir o bajar a voluntad. ¿Acaso quienes así lo sostienen ya han olvidado lo que ellos mismos predicaban del líder convergente hace apenas dos años? Y aquel supuesto autómata frío, aquel producto de laboratorio sin pedigrí ni convicciones nacionalistas, ¿se ha convertido de repente en un ultrapatriota iluminado e insensato, en un peligroso híbrido entre Macià y Companys? Naturalmente, ni una cosa ni la otra. Pero, sobre todo, olvidemos las interpretaciones ad personam: lo que está ocurriendo en Cataluña no es un movimiento caudillista ni el fruto de un liderazgo carismático; más bien al revés, es la ciudadanía agraviada la que empuja a los políticos."

 Joan B. Culla, "Autoengañarse" (El País, 20-X-12)


"En una España sin catalanes ni vascos, los que quedásemos tocaríamos a más en todo, por ser menos para repartir: nos tocaría por cabeza más rescate, más modelo productivo fracasado, más monarquía, más bipartidismo, más santa Transición, más conferencia episcopal, más jueces carcas, más contrarreforma educativa, más facherío sociológico, más prensa cavernícola, más Academia de la Historia, más banca tóxica, más poder económico dominante, más corrupción; más de todo per cápita. Sí, ya sé que también en Cataluña hay crisis, derecha rancia, obispos, corrupción y gran capital, pero sospecho que en el reparto del ajuar común saldríamos perdiendo los que estamos a este lado del Ebro; y lo mismo valdría para Euskadi. Sería además una España herida, humillada, lo que hincharía aún más el nacionalismo español -que también existe aunque los que se dicen antinacionalistas nunca lo reconozcan-; ese mismo nacionalismo que con sus hechos y sus palabras es desde hace años el mayor fabricante de separatistas en Cataluña y Euskadi."

 Isaac Rosa, "Cataluña, no nos dejes solos" (Zona crítica, 21-IX-12)


"En contra de lo que a primera vista pudiera parecer, el bloque social que está cuajando políticamente en torno al independentismo no se expande impulsado por la conciencia de la fuerza de Cataluña, sino por todo lo contrario: la certeza de una debilidad que amenaza su supervivencia como nación. Hace ya bastantes años que el catalanismo es vivido y se expresa como un sentimiento agónico. Lo que lo alimenta son las inacabables dificultades surgidas en la recuperación del autogobierno después de la dictadura franquista, de las que se percibe con claridad que, en el fondo, son una continuación de la hegemonía del nacionalismo españolista en la dirección del Estado."

 Enric Company, "El sentimiento agónico catalán" (El País, 20-IX-12)


"Més aviat que tard, els catalans serem convocats a les urnes. I llavors caurà sobre nosaltres la mare de totes les campanyes. A Espanya funcionarà la clàssica divisió del treball: la dreta/ultradreta ens crisparà, la Corona ens afalagarà (en català) i la progressia dirà allò de "l'impossible encaix constitucional de la secessió" (en realitat, no hi va encaixar ni l'Estatut retallat del 2006). I, en el front exterior, l'estat espanyol desplegarà el seu arsenal diplomàtic perquè Europa ens giri la cara. No volen que marxem, però no sabem ben bé per què. Encara ningú no ha contestat de debò la més senzilla de les preguntes: per què s'oposen a una Catalunya independent? Les raons sentides fins ara van a la columna testicular del "perquè no", reflex d'un temps pretèrit imperial o d'aquell tipus de marit que es nega al divorci "perquè ets meva". I ens fan els comptes, fingint una preocupació que no senten per la viabilitat econòmica d'una Catalunya sobirana."

 Antoni Bassas, "Millor lliures" (Ara, 17-IX-12)

dijous, 20 de setembre del 2012

A DINS ÉS A FORA

L'any 1490 el romà Aldo Manuci obre la seva impremta al barri de San Polo, a Venècia, i pocs anys després l'haurà convertida en una de les millors d'Europa editant els clàssics assessorat a distància per Erasme de Rotterdam. El 1492 Joan Rosenbach, nat a Heidelberg, arriba a Barcelona provinent de València i hi obre taller al carrer de Sant Just (més tard, al de Ripoll) i comença a imprimir-hi missals, gramàtiques i aviat el Llibre de les dones de Francesc Eiximenis. Durant anys Rosenbach treballarà a Barcelona però també a Tarragona, Perpinyà, Alemanya i Montserrat (on funda l'editorial activa més antiga del continent). Què vull dir amb tot això? Que fa segles que sabem que el món és gran i les fronteres relatives, i que per fer les coses bé toca moure's. En la història ja no de la humanitat sinó d'aquest nostre racó de món, la permeabilitat i la mobilitat han estat molt més presents i molt més fructíferes que no pas l'autarquia. Avui la lliçó continua vigent. I ara no parlo només de política.

El PEN Internacional, per exemple, ha anunciat que traslladarà a la UNESCO i les Nacions Unides la denúncia del PEN Català per les polítiques estatals contra la llengua d'Eiximenis i de Joan Fuster. Com amb Rosenbach o Manuci, això no es podria fer sense interlocutors a fora. Són els de fora, que ens ajudaran a ventilar i fonamentar el que fem a dins, en tots els sentits. Això, aplicat al món de les lletres, comporta una pregunta simple però insidiosa: ¿amb qui de fora parlen i contrasten i mantenen aliances els nostres editors, els nostres crítics, els nostres escriptors, els nostres gestors culturals? Agafats en paquet però sobretot un per un. Repassin els noms que els vinguin al cap i facin-se la pregunta: amb qui de fora parla? A qui coneix? Amb qui col·labora?

La dialèctica (i, doncs, la perspectiva) no és a hores d'ara Catalunya-Catalunya, ni tan sols Catalunya-altres terres que parlen igual o Catalunya-Espanya: avui la sístole-diàstole és entre casa nostra i el món. I el món és molt gran i divers, molt més de l'experiència turística que alguns en tenen.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-IX-12
Versión en castellano

dimecres, 19 de setembre del 2012

COPA DE PASSIÓ

Demà a la tarda a dos quarts de vuit a La Central (de Mallorca) hi presentem Al cor de les paraules, un volum aparegut fa deu anys i ara reeditat amb l'obra poètica aplegada de Montserrat Abelló, degana dels nostres versos i tant com això dels versos d'altri traduïts al català. Hi haurà Oriol Izquierdo (responsable de l'edició) i l'autora, i hi llegirem, en homenatge a la Montserrat, David Caño, Joan Duran, Àngels Gregori, Núria Martínez-Vernis, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sànchez-Mústich, qui això signa i Carles Torner. No tothom aplega una tribu així.





dimarts, 18 de setembre del 2012

DEL NATURAL

Una paret
plena de claus.
L'ombra que fa
tot el que hi falta.

                 JS


dilluns, 17 de setembre del 2012

NO PERÒ SÍ

Encara hi ha esperança per a molts de nosaltres, per a l'exèrcit dels distanciats d'allò que hom n'esperava: a The Complete Tony Bennett Bill Evans Album Tony Bennett no hi fa ben bé de crooner (si més no del crooner que la gent coneixia) i Bill Evans no és exactament el pianista de jazz que diuen els manuals, però tot plegat sona tan altre i tan bé que no pots deixar d'escoltar-ho i escoltar-ho.

A taller tree, a sweeter log
A bluer morning sky above
And maybe come September
I will set these wonders



diumenge, 16 de setembre del 2012

CIVILITZACIÓ

Ella ha fet veure que no ho veia, i jo que no veia que ho veia.

dissabte, 15 de setembre del 2012

divendres, 14 de setembre del 2012

BUSCAR-LOS CASA

Als perfils del Twitter hi ha un lloc fatídic (bio, em sembla que en diuen): aquell espai que queda a sota del nom i del nick on se suposa que t'has de presentar en poquíssimes paraules i posar-hi alguna cosa divertida i/o original i/o més o menys memorable. Estaria bé fer una antologia de bestiesetes que s'hi amaguen. Però de tant en tant et trobes, en canvi, una peça bona, que sol coincidir a més amb un compte interessant. En aquest cas, el compte és @thelitpub i es presenta així: "Finding good homes for good books since 2011". Què volen que els digui? Un espai sobre llibres que el que diu que vol fer és trobar-los una bona llar em sembla (a més del millor lema possible per a una llibreria, per exemple) el lloc que m'hauria agradat ser capaç d'inventar en aquest univers digital immens del possible.



dijous, 13 de setembre del 2012

ALGARABÍA

Paraula que com tothom (fins i tot el president Rajoy) deu saber no només ve de l'àrab al-ʿarabíya sinó que en àrab vol dir "llengua aràbiga", perquè originalment és així com se'n deia en castellà del que parlaven els moros, i amb el temps va passar a significar un llenguatge incomprensible i només més endavant un soroll i un merder considerable... Per a algú venim a ser, doncs, estrangers, incomprensibles i emmerdants.

L'algaravia específica d'aquesta foto satèl·lit presa dimarts a la tarda a Barcelona té un curiós color groc i vermell barrejat de massa i banderes, i mostra de forma gràfica com pot arribar a estendre's la incomprensibilitat si un bada.




dimecres, 12 de setembre del 2012

MAY I?

Els uns som obvis, els altres són toscos i toreros, i somriuen dalt del cavall. No sembla que hi hagi gaires possibilitats que deixem d'anar a peu.


dilluns, 10 de setembre del 2012

SETMANA I SETMANES

En aquesta setmana de veure coses curioses (i escoltar-ne, val a dir-ho, de tirant a pesades), La Vanguardia avui ens sorprèn dedicant un dels seus editorials a la Setmana del Llibre en Català. I concloent-hi que "La Setmana del Llibre en Català debe ser por tanto una semana anticrisis de la literatura catalana. Un aumento de las ventas en estos días contribuirá no sólo al éxito de este acontecimiento, sino también a la supervivencia del libro en catalán, un objetivo en el que todos los catalanes están comprometidos". Jo trobo que si realment s'hi senten compromesos els editors del diari podrien fer una volteta pel seu suplement setmanal i veure de quants llibres catalans i/o en català parlen cada dimecres i a on els posen i quantes línies els dediquen i amb quina signatura: una certa proactivitat per aquesta banda els sortiria gratis i faria lluir molt més les lletres i els llibres catalans enllà de la Setmana. Perquè entenc que tots entenem que l'any és ple de setmanes, enllà de la Setmana. Com de dies enllà de la Diada.



diumenge, 9 de setembre del 2012

COM SI ALGÚ QUE NO EN TÉ












PIRINENQUES

M’he assegut: mig dormia.
–Remor d’aigua llunyana.–
El vent dequeia i revenia
i em sonava a l’orella benignament.
De sobte, una claror de pensament
s’ha desvetllat dins mi.
Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran
i el vellut pacient de l’herba rasa.
D’esma he collit dues espigues...
M’he sentit pujar al coll l’enyorament
d’un que al cap d’anar molts anys vagant
s’adona que torna a ésser a casa.
I era d’un gust aquell moment
com si algú que no en té endevinés la pàtria.

 Josep Lleonart, extret d'El meu país. 50 odes a la pàtria (Ara Llibres, 2011)

dissabte, 8 de setembre del 2012

L'ART PRIMER

Una digressió de Jordi Puntí a partir del sainet estival de l'Ecce homo de Borja em serveix per assabentar-me'n de l'existència del documental de Werner Herzog Cave of Forgotten Dreams (2010), rodat a Chauvet i sembla que en cartell encara a l'Icaria.

Costi el que costi ara l'entrada (gràcies, senyor ministre!) no m'ho perdré. Recordo (i recordaré per sempre, és una de les experiències més intenses de ma vida) la visita a una de semblant a la regió i recordo el moment, al fons de la cova, havent caminat una bona estona, en què vam apagar les llanternes i ens vam quedar a les fosques a la panxa del món i el guia va encendre un focus que duia i ens va fer veure els animals a la paret: cavalls, lleons, bisons, aquell art de fa milers d'anys i d'ara mateix, línies i colors que creaven a la pedra una realitat tan o més perfilada i propera que la nostra de fora. L'art primer, que et reconcilia i t'acondueix als museus.


dijous, 6 de setembre del 2012

QUÈ FEM AMB EL CICLÓ?

Ara que tothom parla d'independència, ella va escollir deixar de banda el destí automàtic amb els Pornographers i anar a la seva (sense acabar de partir peres). Ara que tants es pregunten quin és el camí, ella se n'ha inventat un de nou enmig de l'estepa de ser no del tot comercial però sí una mica coneguda. I es dedica a recollir pianos rebutjats. Com Catalunya?


dimecres, 5 de setembre del 2012

FALSOS AMICS

La sardana l'haurien d'haver inventat els italians: quan parlen tens la sensació que saltironen.



dimarts, 4 de setembre del 2012

S'OU EL XIULIT DEL TAF

Avui que hauria estat l'aniversari de Vicent Andrés Estellés i una mica pertot se celebra la tercera edició de la Festa Estellés, potser no deurà ser mala manera de sumar-m'hi reproduir l'inici de l'article acabat d'aparèixer al darrer número de L'Avenç, a la secció "El lloc i l'ombra".



CAPÇAL I NÍNXOL D'ESTELLÉS

L’Euromed va fent cap al sud, camí de València, i no puc evitar evocar els versos apesarats d’Estellés al seu Coral romput: “S’ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona. / Pense en el llum més groc que tenen tots els trens / que fan el seu viatge el diumenge a la tarda. / Un llum groguenc de gents que han rebut pel matí el telegrama: ‘Vine. Papà s'ha posat mal’.” No és el meu cas, però de fa anys no sé anar a València sense pensar en Estellés. Estellés que no havia nascut a la ciutat (el van parir –com diu ell– “un dia a Burjassot”, el 1924) mentre qui sí que hi havia nascut (una mica abans, el 1900) era mon àvia. Quan baixo a València penso en la iaia Antònia; en els parents dedicats al calcer en un petit taller de la ciutat; en Estellés plorant com una criatura assegut al meu costat en un recital a Barcelona; en Ovidi Montllor fent-me plorar recitant-lo; en l’entusiasta fermesa de Vicent Alonso, que a principis de segle cada tres mesos repetia el petit miracle de Caràcters; en les edicions impossibles de Claes Andersson, Zbigniew Herbert, Adrienne Rich o Iorgos Seferis (també de Montserrat Abelló, Antoni Ferrer i Joan Navarro) que Vicent Berenguer s’ha anat traient de la màniga a les Edicions de la Guerra, en la prosa asserenada d'Enric Sòria, el millor dietarista d’aquest país nostre trencat a trossos. Berenguer és de Banyeres de Mariola, a l’Alcoià, Sòria d’Oliva, Alonso de Godella, Montllor d’Alcoi, Estellés de Burjassot... ¿Qui que posi noms a les coses és de València, a banda de mon àvia?

Ara el tren ja ha arribat a una estació d’un altre segle, i jo surto a poc a poc a la llum esclatant de la ciutat que acollí i féu home i pare Vicent Andrés Estellés. [...]

 JS, "Capçal i nínxol d'Estellés", L'Avenç, 382 setembre de 2012

dilluns, 3 de setembre del 2012

AÑO SANTO

El personatge té trellat. Cada dia em prometo no fer-li cas, parlar d'una altra cosa, no tuitejar-ne cap gracieta més. Però la d'ahir el fa entrar a la llista selecta dels genis-filòsofs o els còmics amb poder, sense mitges tintes (i jo em decanto clarament per una de les dues opcions): "La realidad me ha impedido cumplir mi programa electoral". Cap problema, home, no som rancuniosos ni venjatius: dimissió i eleccions. Oi que sí?