Com l'any passat, tot al llarg del mes d'agost aquí al F l u x tindreu cada dia (tret de diumenge) un poema triat del rebost del bloc, començant amb Jordi Sarsanedas, La Fontaine, Màrius Sampere, Jaime Gil de Biedma i Joan Vinyoli. Perquè en la calma les paraules sonen i ressonen encara millor.
Molt bon estiu a tothom.
Josep López de Lerma, diputat de Convergència i Unió al Congrés entre 1980 i 2004, va publicar dissabte al Diari de Girona un article que qüestiona bona part del discurs oficial d'aquests darrers mesos en la discussió pels recursos econòmics entre Catalunya i Espanya.
(...) Quan la redacció de l'Estatut d'Autonomia, alts dirigents del PSC, d'ERC i del PP, però cap de CiU, atès que la supèrbia no els deixava parlar amb els "veterans", se'm varen adreçar per demanar-me la meva humil opinió sobre alguns preceptes. Tots ells varen coincidir sobre la redacció donada a l'avui article 201 i tots ells vàrem rebre la mateixa resposta: És un error que pagarem molt car dir, com es fa en l'apartat primer d'aquest precepte, que les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya son regulades per la Constitució (cert), per aquest Estatut (convenient) i per la llei orgànica que regula l'article 157 de la Constitució (un immens error), atès que aquesta disposició empara la LOFCA. És a dir, en seu parlamentària catalana, ratificada per les Corts Generals i pel poble de Catalunya, s'estatuïa el règim comú de finançament autonòmic; exactament allò que mai CiU havia volgut i que mai estigué a l'Estatut d'Autonomia de 1978. Recordo aquí que el Tribunal Constitucional té dit des fa decennis que el binomi Constitució-Estatut és "nucli de la constitucionalitat" del país tot. Disculpin la definició d'aquest maligne precepte estatutari: Una cagada!, a més d'un canvi radical respecte de tot el que havia mantingut i fet CiU des de la reacció de la Constitució (Miquel Roca) fins l'aprovació de successives LOFCA passant òbviament per la confecció de l'Estatut de Sau (Jordi Pujol i Macià Alavedra). Però no hi ha res més perillós que la ignorància dels superbs. I a Barcelona i a Madrid, pel que fa a CiU, es va imposar aquesta ignorància pròpia dels nouvinguts al poder temporal que l'experiència menyspreen. [+]
Josep López de Lerma, "Permès per la Constitució, prohibit per l'Estatut" (Diari de Girona, 28-VII-12)
En una bona entrevista amb Michael Robinson ("El fin no justifica los medios") pesco aquesta resposta que trobo interessant:
P. Con esta crisis, ¿ha pensado en emigrar a Reino Unido?
R. Amo mucho a España, es mi hogar. Reino Unido tiene miles de virtudes y cinco defectos. España miles de defectos y cinco virtudes. Pero los defectos de Reino Unido me irritan y no me dejan ver sus virtudes. Las de España son tan preciosas, que no veo sus defectos. En Londres, por ejemplo, si no hablas inglés ni te escuchan. Aquí, fíjate cómo me han ayudado…
I el que hi diu em fa pensar en una cosa que no veig que ningú comenti de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'ahir: com es van passar per allà baix el pluralisme lingüístic del món (tantes hores i problemes que va representar a Barcelona!) i fins i tot la llengua oficial del COI en la part de discursos i juraments i en les al·locucions al públic d'autoritat i convidats en general (Reina inclosa). De vegades pintem els anglesos (potser per contrast amb França) amb un liberalisme lingüístic que de fet ens inventem: l'imperialisme és i resta, no s'oblida.
Avui us deixo amb un Rimbaud de sempre, traduït per Josep Palau i Fabre i muntat per Josep Porcar. És un avançament, també, de la tria estival de poemes d'arreu que començarà en aquesta pantalla dimecres vinent, com l'any passat.
A risc de sonar una mica ratllat, no me'n sé estar de tornar a parlar-vos de Bereshit, un dels millors blocs que conec sobre la ciutat de Barcelona (i moltes altres coses), mantingut a més a còpia d'entusiasme per un particular, Enric H. March. I us en torno a parlar perquè acaba de regalar-nos una entrada sensacional (Una guia de la Barcelona de 1805) a partir de la troballa i transcripcció de les pàgines especials (també les reprodueix en imatge) que La Vanguardia va dedicar el 31 de desembre de 1904 a la ciutat d'un segle enrere... de llavors, o sigui a la Barcelona de 1805. Tot plegat amb enllaços a dos llocs més també a tenir en compte sobre la ciutat: Barcelona: imatges amb història (mantingut per Maite Mar) i & Piscolabis Librorum, que acaba de penjar un Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), interessant repàs de com ens hem anat veient (i explicant) al llarg del temps com a ciutat.
Li van instal·lar al sostre de l'habitació un d'aquests petits detectors d'ego de plàstic blanc, i molts matins es despertava tota ruixada. Ho atribuïa, és clar, a la seva imaginació.
Com que avui és el meu sant, un amic que es diu Aaron Sorkin ha filmat aquesta escena sobre un país que es pensa (de fet, que dóna per suposat) que és el millor del món i no l'és, i me l'ha regalada. Gràcies Aaron! Certament, el primer pas per solucionar qualsevol problema és reconèixer que n'hi ha un. Si Jeff Daniels es presentés a alguna cosa, el votaria.
A Jot Down Cultural Magazine, el periodista i corresponsal Enric González enumera i contraargumenta deu coses que se suposa que han passat a Espanya amb l'adveniment de la democràcia però que ell no es creu. La tercera diu:
"Hubo un milagro económico. El supuesto milagro no fue otra cosa que un proceso de convergencia y unión monetaria con el resto de Europa, por el cual los tipos de interés quedaron por debajo de la inflación real y España se inundó de capital extranjero. Vendimos ladrillo, deuda y sol, lo cual equivale a plantar cizaña en el césped: las actividades especulativas desplazaron a las productivas. En realidad, sí hubo algo milagroso: que un mal encofrador ganara más que un buen médico. El gran problema de España es que carece de una economía realmente productiva y capaz de competir en el mundo, y por eso no crece, y por eso padece un desempleo endémico."
De la mà del filòsof i professor Xavier Antich, que obre amb aquesta tria el seu article d'avui a La Vanguardia, us proposo un ventall d'evocacions estivals literàries. Perquè som (i ens evoquem essent) sobretot en les paraules. També a l'estiu.
"Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre i a la Ginia li semblava que abans no havia entès mai què era l'estiu, tan bonic com era sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviés l'estació, passaria alguna cosa." (Cesare Pavese, El bell estiu)
"En els llargs capvespres d'estiu, pujàvem al terrat. A poc a poc la copa del cel s'anava omplint d'un blau fosc, pel qual nedaven, com flocs de neu, les estrelles. Recolzat a la barana, era plaent sentir la carícia de la brisa. I el perfum de la dama de la nit, que començava a despertar la seva densa aroma nocturna, arribava torbador, com el desig que emana d'un cos jove, prop de la tenebra estival." (Luis Cernuda, Ocnos)
"El sol és jove i fort, el cel, alt i d'un blau profund, els arbres, somniadors, antiquíssims, d'un color verd fosc. Les carreteres amples i blanques fa segles que absorbeixen i reflecteixen el sol i condueixen a les ciutats blanques de teulades planes, tan planes que semblen dir que allà ni tan sols l'altura no pot resultar perillosa i que un mai, mai no es precipita als obscurs abismes." (Joseph Roth, Les ciutats blanques)
"Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu. Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida. Les vides que vivíem durant la resta de l'any quedaven interrompudes i ens oblidàvem dels problemes del món mentre recordàvem que dins nostre hi corria la mateixa sang." (Jetta Carleton, Quatre germanes)
"Els estius eren humits a Newark, una ciutat que es troba al nivell del mar, i com que estava parcialment envoltada d'extenses maresmes, hi havia núvols de mosquits que calia liquidar amb el matamosques o amb el palmell de la mà cada vegada que, a la nit, col·locàvem cadires de platja als carrerons i als senders d'accés als habitatges i ens assèiem per posar-nos fora de perill de la tòrrida calor dels nostres pisos, on, per mitigar aquelles infernals temperatures, no hi havia més mitjans que la ingesta d'aigua glaçada o les dutxes fredes." (Philip Roth, Nèmesi)
"De vegades el temps s'espatllava del tot, i calia tornar i quedar-se tancat a casa. Però què importava la pluja, què importava la tempesta! A l'estiu, el mal temps només és un humor passatger i superficial del bon temps subjacent i fix." (Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Combray)
St. Gilles-sur-Vie, 6 de juliol de 1926
"La poesia ja és una traducció de la llengua materna ―a una altra, sigui el francès o l'alemany, és igual. Cap llengua no és llengua materna. Crear versos significa traduir. Per això no comprenc que es parli de poetes francesos o russos o d'altres. Un poeta pot escriure en francès, però no pot ser un poeta francès. Això és ridícul.
Jo no sóc un poeta rus i sempre m'astoro quan em consideren o em veuen com a tal. Et converteixes en poeta (si és possible de convertir-se en poeta, si no se n'és ja d'entrada) per a no ser francès ni rus, etcètera, per ser-ho tot. O, dit d'una altra manera: s'és poeta perquè no s'és francès. La nacionalitat és in- i re- clusió."
Carta de Marina Tsvietàieva a Rainer Maria Rilke
Aplegat a M. Tsvietáieva, B. Pasternak, R.M. Rilke, Cartas del verano de 1926 (Minúscula, 2012)
Trad. del rus de Selma Ancira, trad. de l'alemany d'Adan Kovacsics. Fragment adaptat en català per JS
Que passeu un bon cap de setmana amb el cap en remull escoltant Dan Mangan (a qui ja us vaig presentar fa un temps, us en recordeu?) i el so del pas d'aquests dies per entre les fulles i els arbres i els boscos...
El que hem universalitzat de veritat és l'accés a ser ministre. Espanya, al capdavant de la modernitat.
"Vamos, hemos universalizado la sanidad para los españoles. Saben ustedes que la sanidad es universal y que estaba recogida en muchas leyes pero nunca se aplica hasta el final."
"Ahí estarían pues las prestaciones farmacéuticas, las terope.. tripe… teroperapéuticas, ehh… me he equivocado en la, en el nombre, y poner en valor lo que tiene mucho en valor, porque no hay cosa que tenga más valor que una medicina que cura enfermedades."
"Lo más importante que por primera vez los parados sin prestación parlamentaria, que… perdón sin presta sin… sin pre…"
"No es lo mismo una persona que no está enferma en su consumo de medicamentos que una persona que está enferma."
By Ana Mato, ministra de Sanidad, servicios sociales e igualdad
[Aquí, la transcripció completa de les seves declaracions en compareixença pública després del Consell de Ministres.]
"Tot el que sabem ―i el que pensem― és contingut en la llengua."
Ho escriu Simona Skrabec ressenyant De llindar en llindar, de Paul Celan, traduït i anotat per Arnau Pons. Potser el llibre de poemes més important aparegut en català (gràcies, labreu) de fa mesos.
"La Constitución, por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total. Ni igualdad, ni libertad, ni fraternidad..."
Sí, tots fèiem més gràcia quan teníem vint anys menys. Però no sé a on està escrit que haguem vingut al món a fer gràcia.
Aquesta columna havia d’estar dedicada a un segell modest que fa les coses bé i, a poc a poc i amb bona lletra, ha aconseguit un lloc i un nom en el sector editorial català: la gent d’Adesiara, amb Jordi Raventós al capdavant, que publiquen El Renaixement de Walter Pater traduït per Marià Manent (recuperant l’edició auspiciada per la ILC el 1938, que devia quedar en algun magatzem barceloní amb l’entrada dels camions i els canons dels nacionals per la Diagonal) i ara a més anuncien la segona edició de la monumental Saviesa grega arcaica (monumental pel miler de pàgines i per la feinada que ha comportat) a càrrec de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau.
Però per comptes d’ajudar a il·luminar-nos una mica el panorama, ve que llegeixo en aquest diari que la llibreria-cooperativa Robafaves de Mataró ha llançat un SOS (www.robafaves.com) per la seva delicada situació econòmica, que pot abocar-los al tancament. Jo no sóc de Mataró ni formo part de la cooperativa ni conec el cas en detall (sé que hi ha pel mig fortes inversions no rendibilitzades i una aventura amb uns altres socis que no va acabar bé), però segueixo de fa anys això que en diem el sistema cultural català i el paper dinamitzador (mirat en termes locals i nacionals) que la Robafaves hi ha jugat com a llibreria des dels anys setanta. I els puc assegurar que si en aquesta Gran Esbandida que vivim també ens hem d’acomiadar de la Robafaves el panorama per al món del llibre serà no només més trist: també serà més esquifit.
Aquest país i aquesta cultura han estat bons (i diria que continuen sent-ho) en el petit format, en l’esforç i la iniciativa de la gent. Va arribar el feixisme per la Diagonal i quaranta anys després d’alguna manera encara hi érem. Ara no vénen soldats i funcionaris saludant a la romana, sinó una crisi d’especulació globalitzada en un estat monògam. ¿Què quedarà i què es dirà de nosaltres (d’Adesiara, de Robafaves, dels Manent i els Fabra i Riba i Rodoreda d’avui) d’aquí a tres quarts de segle? La resposta potser també passa ara mateix per Mataró o per Martorell, per llibres i llibreries.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-VII-12
Versión en castellano
MÉS
Pep Duran: "Ens hem de fer petits i començar de nou" (VilaWeb)
Antoni Daura: La llibreria, un comerç tradicional i especialitzat... (Llibre i lectura en la SI)
Bernat Ruiz, "El (posible) cierre de la librería Robafaves i el papanatismo cultural" (Verba volant, scripta manent)
Ramon Bassas, "S.O.S Robafaves" (9-VII-12)
"La Robafaves no aconsegueix els diners i allarga..." (VilaWeb, 26-VII-12)
La història no és meva però és fresca del dia. Us la transcric tal com me l'han contada: "Recordo quan deien 'Com més a prop Brussel·les, més lluny Madrid: més oberts, més descentralitzats'... I què ens trobem? Ara torno de correus: una amiga m'envia un regal dels Estats Units i el tenen... a Madrid! Si el vull rebre he de pagar taxes duaneres com a objecte d'importació! A l'oficina em diuen —mentre sona pels altaveus 'Que viva España' (no és broma), i naturalment en castellà (per no discriminar-me)— que des de fa cinc mesos tot el que ve dels USA, sigui comercial o privat, paga taxes duaneres d'importació. Que divertit. I no sé l'import de la taxa que hauré de pagar per tenir el paquet i que no el retornin a Amèrica i a més la gestió només es pot fer... des de Madrid! Això és Europa?"
Que passeu un bon cap de setmana, homes i dones sants de la xarxa. Jo me'n vaig al Segre a empaitar salmònids, però aquí us deixo en molt bona companyia. Per fer-la encara millor, tirin-se enrere i apugin el volum dels seus altaveus.
Crystal words that hang so fine but none will stop us falling
Pulling faster all the time, powerless to warnings
If you feel the hand of God, can you guide it holy man?
But you are only flesh and blood, waiting too for judgment
L'altre dia, una persona que en sap un niu de comunicació em deia en un acte sobre política i poesia que li costa trobar la gràcia als haikus. A mi, en canvi, en llegir-los (quan en llegeixo de bons) cada vegada em sembla més que són una esplèndida manera d'explicar certes coses que passen ara mateix al nostre voltant. Cada vegada em sembla més que de fet parlen de l'actualitat. Però amb elegància, amb distància i amb serenitat. No és pas un mal programa.
Llegim-ne junts tres de clàssics?
Dins la gàbia, l'ocell
mira la papallona,
amb quina enveja.
Issa
A la campana
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.
Buson
Serres d'estiu.
D'un gran arbre abatut
ressona l'eco.
Meisetsu
Extrets de Marea baixa. Haikús de primavera i estiu (La Magrana, 1997)
Traducció de Jordi Pagès i J.N. Santaeulàlia
[Avui fa 13 anys que es va posar en marxa la llista de correu "Al carrer", i per celebrar-ho al Núvol ens han demanat a tres dels residents veterans d'escriure una peça sobre el tema. Aquí teniu la meva, i l'enllaç a les altres.]
"El sueño de la razón produce monstruos".
Impressionants, les lliçons quotidianes de no nacionalisme en aquesta península esberlada, cabuda, retòrica i prepotent. Si de veritat volen perseguir les drogues de disseny, a alguns els haurien de prohibir fer veure que parlen de l'actualitat.
I encara n'hi ha més, aquí i allà, que l'estultícia mediàtica no té pàtria.
Entrades
Comentaris
