SOM AL CARRER

[Avui fa 13 anys que es va posar en marxa la llista de correu "Al carrer", i per celebrar-ho al Núvol ens han demanat a tres dels residents veterans d'escriure una peça sobre el tema. Aquí teniu la meva, i l'enllaç a les altres.]

ELS CLÀSSICS HI SÓN

Hi ha qui al llarg de la vida es fa i desfà de molts clubs i colles. D’altres en canvi no s’apunten mai a res que impliqui més d’un soci. Jo que, com deia aquella, no he estat bo ni per escriure el meu nom en una ermita, resulta que aquí per una vegada a la vida ara sóc dels pioners, just un graó per sota del Pare fundador d’aquesta església (als Estats Units tindria rètol lluminós a la porta de casa), l’Enric Gomà, sense la idea, el bon humor i la constància del qual ara no estaríeu llegint aquestes línies, ni rebríem cada matí aquell missatge de correu electrònic que ens anima i ens fa pensar “A veure si avui tinc sort...”

Perquè jo no surto al carrer sense dur-lo posat. I si per alguna raó no he de sortir de casa, miro de no abaixar la guàrdia. Aquests dies, per exemple, he passat hores i hores a l’estudi corregint centenars d’exàmens (ja ho sé Enric, els escrits no compten), i vaig decidir que el millor homenatge que li podia fer a en Gomà era estar ben atent a veure què hi pescava. En rigorosa exclusiva, la millor de totes: segons un parell d'estudiants universitaris (que sembla que han arribat a la mateixa conclusió per separat, o bé demostren que també per copiar cal ser selectiu) Josep Pla és el que en podríem dir un gramòfon. Perquè va escriure molt, és clar.

“Jo no sóc marimandona, però reconec que m’agrada dirigir el cotarro perquè les coses vagin bé”. Quantes vegades no ho hauré llegit (i explicat)? I cada vegada em fa somriure, i hi poso una cara o una veu diferent. Un clàssic, ves.
Perquè una de les ensenyances de l’Alcarrer és que els clàssics passegen per la Rambla Catalunya, pels carrers i les places de les nostres viles, que ara mateix parlen pel mòbil a l’autobús, comenten la jugada a la cua del supermercat o a la sortida del bar o del cinema. Els clàssics en potència hi són i les van dient: només cal aprendre a parar l’orella. Com a bons gramòfons.

MÉS
Enric Gomà, "El català que ara es parla és..." (Núvol)
Josep M. Fonalleras, "Corresponsals" (Núvol)
Joan Tharrats, "D'en Quim Monzó no, que ja en té un" (Núvol)
La notícia a VilaWeb
Una ressenya de 2007