A L'AIGUA

Dins dels actes del vint-i-vuitè Marché de la Poésie parisenc, que ha tingut la poesia catalana com a convidada, la revista franco-anglesa La Traductière va demanar a uns quants escriptors un poema inèdit, que hi ha aparegut en l'original català i traduït a l'anglès i al francès. Aquest és el que jo els vaig enviar. Que passeu unes bones vacances, a l'aigua.










PER IMMERSIÓ

He ficat les dues mans
a la peixera dels dies
i l’aigua se m’esmunyia
com si fos un animal,
com el vi si l’aigualia,
com la llengua de l’amant,
com el nus que ningú tiba
i la lletra d’aquell salm,
com un nom mentre s’oblida,
com els jocs al pis de dalt,
com un record quan el colles.
A la peixera dels dies
he ficat dues mans buides,
i n’he tret dues mans molles.

JS

INTERVENCIONISMO REALMENTE MANÍACO

Alguns, malgrat que hem estat unes quantes vegades al País Basc, ens hem abstingut sempre d'escriure papers públics sobre el que s'hi hauria de fer o de desfer per arreglar el terrorisme o recuperar l'anxova. I malgrat que hem llegit una mica de filosofia ens abstenim de donar lliçons públiques sobre el no-res. I si un dia vam anar a una cursa de cavalls no ens passa pel cap d'inferir de la nostra opinió personal com s'ha de regular aquest espectacle. Altres, però, parlen i no callen durant anys i panys del que coneixen i del que desconeixen, sobretot si ho menyspreen, i dictaminen amb especial contundència (citant ara Darwin i demà Nietszhe) sobre el pati d'altri, potser per allò que res humà no els és aliè (o era obscè?).

Sincerament, no sé què hauria votat ahir al Parlament, però havent llegit el que avui n'escriu el mateix catedràtic d'Ètica que dies enrere signà un dels papers més ofensius sobre l'Estatut i la manifestació de Barcelona ("la mayor concentración reaccionaria en la Ciudad Condal desde aquella que pidió el 'diálogo' con ETA tras el asesinato de Ernest Lluch"), em començo a plantejar bastant seriosament de posar en marxa una Iniciativa Legislativa Popular per pagar un viatge a les Galápagos amb bitllet només d'anada a l'autor del Panfleto contra el todo. Perquè s'hi pugui concentrar en la redacció de més, molts més pamflets.

COSES DELS RÀNQUINGS

Durant molts anys, amb els successius governs Pujol, ens vam acostumar a la xifra sempre creixent de títols de llibres publicats en català, senyal inequívoc segons els gestors d'aleshores de la salut de la cultura i la llengua catalanes. Ara l'apunt s'ha diversificat, i altres capitans polítics subratllen any sí i any també noves derivades: se suposa que el català és la vuitena llengua a la blogosfera, la desena en traducció al món i la vintena en edició. Quan un llegeix aquestes coses (sobretot si l'un s'hi dedica) se't dispara amunt la cella del dubte metòdi, en el doble sentit que sempre val més dubtar i que de passa dubtes del mètode de càlcul. Però suposant que sí, que les coses siguin així, parlant en termes de classificacions i rànquings em sembla que llavors hauríem de formular la pregunta pertinent (o impertinent, aneu a saber): fantàstic, i què fem (o com ho podem fer) perquè amb aquest sorprenent, excel·lent panorama mundial el català deixi de ser algun dia de forma tan clara la segona llengua a casa nostra?

CENT QUATRE

Aquest apunt hauria de ser una llista. La dels noms (o nicks) dels cent quatre seguidors que a dia d'avui té el F l u x. M'havia promès escriure'l sens falta quan arribéssim al centenar, i entre una cosa i una altra encara se n'hi han sumat quatre més. Disculpeu-me doncs l'olor de melic, però vull que els afectats sapigueu que en els moments de dubte sobre si no n'hi ha ja prou de donar la tabarra digital em miro aquell raconet a la columna de la dreta i és com si la imatge del lector prengués alguna mena de cos en la seva immaterialitat essencial. I això, per a un escriptor, ho és gairebé tot. O sigui que gràcies als cent quatre, un(a) per un(a), i als que hi han estat allistats i els que encara hagin de venir.

Aprofito, d'altra banda, per avisar que enguany el F l u x també farà unes semivacances: a partir de dissabte vinent hi haurà només alguns apunts repescats i vídeos musicals, com en una mena de carta d'ajust estival a l'espera que passi l'agost i tornin les ganes fresques d'escriure llarg i sovint.

Àpali.

PEUS I CAPS

La batucada identitària d'aquestes darreres setmanes està deixant una interessant collita de reflexions escrites. En llisto i enllaço unes quantes que em semblen especialment recomanables, per diferents raons:

- Xavier Antich, "Metáforas y cefalópodos"
- Manuel Castells, "¿Independencia?"
- Carme Chacon i Felipe González, "Apuntes sobre Cataluña y España"
- Ferran Mascarell, "Moral o poder"

Tot i que també n'hi ha d'aquelles que serveixen per recordar en quin món vivim: el dels (i les!) que creuen que els paguen (els paguem) per demostrar que les coses que passen no passen...

- Queixa oficial de l'ambaixadora a Irlanda.
- Clar avís d'un Policía Nacional a una no gallega.

Y CIERRA ESPAÑA

Ei, que avui és sant Jaume. Espero que sabreu disculpar-me que repeteixi vídeo...



RESSONS
Discurs de Juan Carlos I a Sant Jaume (de Compostel·la)
Goigs de Sant Jaume

SENSE POR

Bon cap de setmana.

ON SOM?

El revers també té un revers.

Proverbi japonès

QUEDAR-SE A FORA

Ahir al vespre Biel Mesquida i Miquel Barceló signaven al CaixaFòrum "Els colors interiors", una lectura d'alguns dels poetes predilectes del pintor felanitxer. I el cas és que no vam poder entrar a l'Auditori, amb totes les entrades venudes. Sort que els responsables de la mansió barcelonina de La Caixa (responsable també d'un inoperant sistema de venda d'entrades que sembla que es financiï pel temps que aconsegueix tenir-te penjat al telèfon) van reaccionar prou de pressa per habilitar una aula on unes quantes desenes de tocatardans vam poder veure en pantalla, com si es tractés de la final d'un campionat de poesia, l'oratòria magnetitzant d'en Biel i anar seguint en un català que viatjava de l'est al sud i al centre i altre cop a l'est els poemes de Bauçà, Bonet, Carner, Gimferrer... La veritat és que mai se m'havia posat tan bé que no em deixessin entrar en un espectacle.

A la sortida, l'elefant invertit que Barceló ha plantat davant de Casaramona ens va picar l'ullet, mentre seguia aguantant el món amb la trompa de les paraules.

EDITAR I LLEGIR EN UN MÓN DIGITAL

Ja he comentat aquí en algun moment que a la feina preparem per a la tardor un Postgrau nou. I ara ja en tenim la informació en línia. Es titula "Llibre, literatura i lectura en la societat de la informació" i l'organitzen conjuntament UOC, Grup 62 i Leqtor/36L. Cosa de paraules impreses i tecnologia, doncs. Com diu el text de presentació (citant l'editor nord-americà Jason Epstein), el llenguatge escrit és una tecnologia recent en la llarga història de la nostra espècie i, de la mateixa manera que segles més tard l'arribada de la impremta va redibuixar el panorama, avui vivim un altre moment excepcional de transformació i d'escenaris nous per als móns del llibre i de la lectura.

D'aquí neix la proposta del Postgrau. Del Postgrau i del que en penja, perquè l'oferta inclou també un Curs d'especialització (més breu, d'un semestre) sobre "Editar en un món digital" i, a partir de març de l'any vinent, un segon Curs de "Tecnologies i recursos per al llibre i la lectura". A més, de fa uns mesos hem anat convidant experts 2.0 i protagonistes d'algunes de les iniciatives més interessants en curs a participar en un seguit de Converses sobre la matèria que passaran a formar part del material dels cursos. Per cert: a finals de setembre esteu convidats a una taula rodona sobre "Ensenyar literatura en temps d'internet" que a més, amb formats lleument diferents, és possible que repliquem a València i a les Balears. El món digital també s'escriu des d'aquí.

INCONVENIENTS DE LA SIMPLICITAT

Havent sentit tantes vegades la cantarella que la simplicitat del castellà era a la base de la seva puixança i expansió por todo el mundo, que és una llengua –no com altres– que se escribe como se pronuncia (sempre penso en els amics de Jaén) i que patatim i patatam, se t'encén el llumet del "Ja era hora" quan llegeixes que un rector d'universitat de pes admet que l'escarransit sistema vocàlic del castellà (ell en diu español) és un desavantatge i que podria ser una de les explicacions del mal anglès que solen parlar els espanyols (suposo que es refereix als castellanoparlants monolingües, però ja sabem com va la cosa per Alcalá).

I ara (disculpeu-m'ho) em calo per un moment la barretina. Es pregunta el catedràtic Galván: "¿Es que hay entre los españoles algún gen reacio a esa lengua? Naturalmente, la respuesta ha de ser negativa. No hay nada orgánico, ni étnico, en el hecho de que el porcentaje de españoles capaz de comunicarse fluidamente en inglés sea muy inferior al de la población nórdica, la germánica o incluso la de algunos países eslavos. Los motivos son de tipo cultural, educativo y, evidentemente, también lingüísticos." Doncs a mi m'agradaria llegir en aquest mateix diari algun dia un article que on ell hi diu inglés hi posés catalán. I qualsevol persona que hagi demanat un cafè amb gel en un bar de Barcelona ja sap de què parlo.










RESSONS
miLLoringlix (Salvador Macip)

UN SOL ART

"Hi ha un sol art: el d'ometre! Oh, si sabés com ometre, no demanaria cap altra saviesa. Un home que sabés com ometre trauria una Ilíada del diari matinal."

 Robert Louis Stevenson, carta a Bob Stevenson (octubre de 1883)

L'AMOR ÉS UN PEIX

Encara que a finals dels setanta no anéssiu gaire de discoteques (jo tampoc, ep), segur que reconeixereu el tema de John Paul Young homenatjat en aquesta peça, amb bona lletra lliure inclosa, de Josep Pedrals i els Nens Eutròfics.

L'amor és un peix fent bombolles al bassal...

PRÉSTEC

Per què el llibre que no trobem és sempre un dels bons? Quan aprendrem a deixar just els que no ens agraden?

UNA DE PIRATES

Som tres a bord que travessem la prada,
tres a bord del cistell de la bugada.
El vent és bo, bon vent de primavera,
i el verd del camp fa onades marineres.

¿Quin rumb prendrem flotant a la cistella
en mans del vent, guiats per les estrelles?
¿Anem a l’Àfrica, timó, per mar,
a Providence o fins a Malabar?

Compte, que ve una esquadra de combat:
tot de vaques mugint pel mig del prat.
Fugim de pressa, aquestes volen guerra!
El portell és a port; el jardí, terra.

Robert Louis Stevenson, A Child's Garden of Verses (1885)
Versió de JS

REMINGTON BLUES

Ho hem llegit i sentit tantes vegades (com a mínim els més granadets) que de vegades ens n'oblidem: al principi era el Verb. I això és així també deixant a banda aspectes teològics. Al principi era el Verb, i el Verb és el que hi continua havent al nucli de tot plegat. Després van anar arribant aptituds (la memòria), estratègies (la rima) i invents (el papir, el còdex) per fer el Verb més durador, més transportable, més barat o més fàcil d'escampar, i el que ha acabat passant és que molts ens hem enamorat també d'aquests invents, dels aparells en si: ens hem enamorat del llibre (un llibre no és altra cosa que un aparell, un dispositiu), de la màquina d'escriure, del processador de textos com un s'enamora de les motos i dels cotxes tot i que el que vol són els quilòmetres. Però sense Paraules i sense Distància (desplaçament: això vol dir 'metàfora'), sense posar les paraules i el que permeten i generen al centre dels debats i les consideracions, parlar de tot plegat es decanta ineluctablement cap a una conversa de fira, de firaires (i les fires estan molt bé, també ens agraden, però són fires).

Pel Diari d'un llibre vell m'assabento que quan Joan Maragall va néixer encara s'escrivia només a mà: la màquina d'escriure es va patentar ara fa cent quaranta-dos anys. Què no donaríem, per una Remington d'aquestes (no us en perdeu la galeria d'imatges).

DE LA VIDA

Aquesta cançó sempre l'havia dita mentalment davant de l'arrogància obscura d'algun acadèmic. Però ara mateix, en dies de fe perduda i desorientació col·lectives, d'estima sense que ens estimin, de ja no saber gaire què sabem, l'homenatge degut a la gran Olga Guillot ve a ser a més gairebé un comentari o una nota a peu de pàgina de l'actualitat nostrada, a ritme de bolero i en blanc i negre, com abans.

Descansi en pau (ella, no pas l'actualitat).

AL PRIMER TOC

"Gaziel definia Catalunya com una ànima en pena que va per la història buscant en qui reencarnar-se. Una manifestació és una concreció, una encarnació d’un esperit: donar-li un cos i un temps concrets. El problema serà, ara, què fer-ne, d’aquest cos. Potser no hi eren tots, però de catalans, tots n’érem. Què en farem, ara, dels catalans?"
 Toni Sala

"La España que representa esta selección no existe. Existiría si 10 de los 17 ministerios españoles estuviesen instalados en Catalunya, con todo lo que eso comportaría desde el punto de vista cultural y financiero. Si las inversiones en infraestructuras aeroportuarias fueran en la proporción Cat Lemmon. Si la lengua catalana fuese de uso normal (no preferente) en cualquier parte del terreno de juego, como cuando Puyol le dijo a Xavi 'posa-me-la' antes de rematar."
 Màrius Serra

"Entestar-se –tal com fa la sentència– en la idea que a cada Estat li correspon una sola nació i, en consonància, que a cada nació li correspon un Estat propi és tancar-se en el vell nacional-estatisme del segle XIX. Tota la seva doctrina sobre sobirania, competències i finançament es fa derivar d'aquesta equació. D'aquest discurs agafen força i justificació les reclamacions independentistes que beuen de la mateixa font."
 Josep M. Vallès

"Els catalans són el motor de la selecció, com Catalunya ho és d'Espanya i, tanmateix, la sensació de treballar per altri se'ns fa més aclaparadora que mai."
 Miquel Berga

"Cierto: los moderados también estaban allí. Seguramente eran mayoría, pero callaban. El TC les ha dejado sin palabras. ¿Qué palabras pueden articularse en favor de la concordia cuando el más alto tribunal te obliga a escoger entre sumisión o insurrección? Los moderados somos los grandes derrotados del TC."
 Antoni Puigverd

"Quan feia 15 minuts que havia començat el partit i els jugadors d’Espanya havien començat a marejar els holandesos, vaig tenir un còlic de personalitat. Me’n vaig anar a buscar els meus jocs reunits del doctor Freud i em vaig psicoanalitzar en 30 segons, els que trigava Xabi Alonso a recuperar-se d’una entrada banzai de De Jong. Llavors ho vaig comprendre: si disfrutava del futbol com si fos Cruyff és perquè l’estava mirant amb ulls blaugranes."
 Jordi Puntí

"(...) segons la meva opinió, l'element de pes de la sentència ha estat el de frenar, si no paralitzar, l'impuls de transformació i, en la mesura que sigui possible, eliminar el que per a la innovació del model d'Estat suposava l'Estatut d'autonomia de Catalunya."
 Miguel A. Aparicio

VENDRE I PROMOURE

Tot canvia no pas perquè tot resti igual, sinó perquè el tot de què parlem pugui continuar viu, i en trànsit. La frase manipulada és meva, no de Lampedusa, però es deixa aplicar a un grapat d'assumptes. També a l'edició, la venda de llibres i la promoció de la lectura en aquests temps nostres aparentment trasbalsats de dalt a baix (o potser de fins enfora) per internet. Aquest dilluns a la tarda un editor de primera (Xavier Mallafré, Director general del Grup 62), un llibreter de primera (Damià Gallardo, responsable de Laie CCCB) i una gestora cultural de primera (Assumpta Bailac, gerent de Biblioteques de Barcelona, exdirectora general de Promoció Cultural) seuran junts a la Seu del Barcelonès de la UOC (Rambla de Catalunya, 6, 1r, a les set de la tarda) per mirar de confrontar i complementar els seus punts de vista sobre com Vendre llibres i promoure la lectura en temps d’internet. L'acte forma part del cicle de Converses associat al Postgrau sobre "Llibre, literatura i lectura en la societat de la informació" que la UOC, el Grup 62 i Leqtor posen en marxa a partir del proper mes d'octubre.

Aquesta entrada d'avui val per una invitació.

BON DIA (PER DIR ALGO)

Amb aquest vídeo dels A3, perfecte per referir-se a una jornada tirant a mogudeta, s'acomiadava de la platea fa uns mesos Carles Miró des de Sense parèntesis (i no, qui canta no és Leonard Cohen, digui el que digui internet). Ara el devem poder fer servir per donar la benvinguda als crèdits d'obertura de l'era postautonòmica, els cortinatges de la qual s'obren al davant nostre amb grinyol d'engranatges, olor de resclosit i aquella pesantor de cosa vella, apedaçada.

CARNET DE CITES

"La Constitución no conoce otra que la nación española"

Algú podria fer un favor en aquesta noia i presentar-li altra gent?

AMB L'IMMA, SENSE HIMNE

CONTRADICCIONS

Aquells que no tenim «selecció» i aquells als quals, la tinguem o no, ens agrada de veritat el futbol, tendim a anar amb l'equip que considerem que juga millor en un mundial i a vegades amb el que ens cau més simpàtic. El cas és que com que, fa uns dies, criticava pràcticament tots els equips del present mundial, algú em va preguntar si n'hi havia un que m'agradés. Li vaig contestar que més aviat cap i que, en tot cas, potser només em podria arribar a agradar Espanya, però que aquesta no jugava tan bé com podria amb els jugadors que té i que sobretot són del Barça, l'únic equip del món que, a part del fet que és el meu, fa el futbol que m'agrada. Dimecres, contra Alemanya, Espanya va jugar francament bé. Per altra part, encara que jugui bé, ser de la selecció espanyola em resulta complicat: Espanya impedeix que el meu país tingui una selecció pròpia i, a més, aprofita el futbol per fer la seva propaganda nacionalista. Cada cop que guanya, la cridòria es fa més insuportable. Això, després de la sentència del TC contra l'Estatut, encara fa més mal. [...]

Imma Merino, El Punt (9-VII-2010)

KALAL

Luuletõlgendus és el títol del bloc de traduccions de poesia acabat d'estrenar de Hasso Krull i Carolina Pihelgas. Si hi aneu a fer un volt podreu saber quina fila fa "Pescador i fill amb salabre" en estonià.

NACIÓ FILÒLOGA

S'acumulen al quadern motius linguals per comentar (la magnífica oportunitat que representa la rebequeria de les majors del cinema, la decisió del PSOE sobre l'ús de les quatre llengües espanyoles al Senat, la nova presidència de la Filològica, l'opció del premi Llibreter d'enguany, els cartells de les caques de gos de l'Ajuntament en castellà, la variant valenciana de la secta de cambrers encaparrats a servir cafès amb llet), i per molt que un miri d'evitar tornar a parlar de lo nostre al final acaba fent balançada la llarga escena d'aquests dies entre Òmnium (pròcers als quals no recordo haver votat) i el Govern (a qui se suposa que sí que vam votar, i hi tornarem d'aquí uns mesos) discutint sobre la redacció del lema de la manifestació de dissabte, amb curioses derivades semàntiques i psicosemàntiques. Vull dir que d'acord, que deixo d'oposar-m'hi. Parlarem de les paraules. I, donada la innegable (tot i que de vegades dissimulada) vocació pública d'aquest bloc, vist que la colla de presidents, membres i membresses de tants consells no troben la clau de volta per anar més enllà del "Nosaltres decidim. Som una nació" o bé senyera a seques, com una parada de mató a Montserrat, aquí van de franc unes quantes propostes alternatives, del tot remenables i retocables, gairebé diria que força jugables i bastant intercanviables.

NOSALTRES DESEIXIM
NOSALTRES DEFUGIM
NOSALTRES DESISTIM
NOSALTRES D'ACÍ SÍ
NOSALTRES DALÍ SÍ
NOSALTRES DEVENIM
NOSALTRES DEPRIMIM
NOSALTRES DISCUTIM

SOM UNA NOCIÓ
SOM UNA LOCIÓ
SOM UNA IL·LUSIÓ
SOM UNA MOCIÓ
SOM UNA EMOCIÓ
SOM UNA EMISSIÓ
SOM UNA LESIÓ
SOM LA NOLICIÓ

No es mereixen.


RESSONS
Provisionals/Saragatona
bloGuejat
Pau Vidal, "Tirem pel dret"

FRACTURA (I FACTURA)

Entrevisten al diari Alfons Cornella:
Pregunta
–I la fractura digital?
Resposta
–El problema no és la fractura en si, sinó la fractura del coneixement. El fet que un hi tingui accés o no, o que utilitzi o no els mitjans digitals, no és el problema. El gran problema és que el món és més complex i gestionar-lo o entendre'l requereix molt esforç. Per això, la gran fractura estarà entre els qui entenen el món i els qui no tenen cap voluntat d'entendre'l. [+]

EL BOSQUET DE LA PILAR

Saps on és, el bosquet de la Pilar?
Si vas pels volts del Nègueb, al secà
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'homenatge israelià;
el verd del compromís de la Pilar.
El tertulià, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres del raonament de la Pilar,
presoner com d'un mur en la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Yohanan Maragall

PETIT PROBLEMA

Quan arriba o hi arribes, ja no recordes gaire com era la il·lusió que t'havia de fer.

VILLA I EL GUARANÍ

Interessant pel tema i simptomàtic pel to, l'article a El Periódico d'ahir sobre el fet que els jugadors del Paraguai es comuniquen entre ells al camp en guaraní no podia evitar frases sensacionals com ara "Els jugadors es senten còmodes parlant en la seva llengua"... Gran notícia, sí.

De tota manera, ara que el senyor Paniagua i altres periodistes peninsulars desplaçats a Johannesburg han tingut l'oportunitat de descobrir que a Sud-àfrica no es parla sud-africà i que la llengua oficial parlada per la part més gran de la població de Paraguai és el guaraní, potser podríem aprofitar l'avinentesa per comunicar a la concurrència i sobretot al flamant nou president del FC Barcelona, Sandro Rosell (que ahir al discurs d'investidura va demostrar el seu poliglotisme selectiu adreçant-se als presents als jardins de la Masia en català, castellà i anglès), la notícia que el màxim golejador de la selecció espanyola i recent fitxatge del Barça, David Villa, asturià de Tuílla, és asturianoparlant i un dels deu mil signataris de la campanya "Yo doi la cara pola Oficialidá", per tal que la reforma de l'estatut asturià reculli l'oficialitat de la llengua de la comunitat (cosa que ara mateix no passa). Potser això facilitarà que Villa aprengui un mínim de català funcional, i podria ajudar a explicar als altres jugadors de la plantilla que a Espanya, com a Sud-àfrica i al Paraguai, no tot és tan monolingüe com es pensen i repeteixen mitjans, anunciants i presidents.











RESSONS
Màrius Serra, a La Vanguardia
Les Noticies (7-VII-2010)

ARRUFAR-SE

De vegades ve que el temps, la distància i les identitats també s'arrufen: avui, per exemple, cançó i cap de setmana s'avancen una mica.

TEMORS I FANTASIES

Avui sóc a les VII Jornades Novadors, organitzades per l’Associació Novadors i l’Escola Politècnica Superior de Gandia-UPV, per parlar-hi de "Llibre i lectura en temps d'internet: temors, fantasies i (alguna) realitat".