REMINGTON BLUES

Ho hem llegit i sentit tantes vegades (com a mínim els més granadets) que de vegades ens n'oblidem: al principi era el Verb. I això és així també deixant a banda aspectes teològics. Al principi era el Verb, i el Verb és el que hi continua havent al nucli de tot plegat. Després van anar arribant aptituds (la memòria), estratègies (la rima) i invents (el papir, el còdex) per fer el Verb més durador, més transportable, més barat o més fàcil d'escampar, i el que ha acabat passant és que molts ens hem enamorat també d'aquests invents, dels aparells en si: ens hem enamorat del llibre (un llibre no és altra cosa que un aparell, un dispositiu), de la màquina d'escriure, del processador de textos com un s'enamora de les motos i dels cotxes tot i que el que vol són els quilòmetres. Però sense Paraules i sense Distància (desplaçament: això vol dir 'metàfora'), sense posar les paraules i el que permeten i generen al centre dels debats i les consideracions, parlar de tot plegat es decanta ineluctablement cap a una conversa de fira, de firaires (i les fires estan molt bé, també ens agraden, però són fires).

Pel Diari d'un llibre vell m'assabento que quan Joan Maragall va néixer encara s'escrivia només a mà: la màquina d'escriure es va patentar ara fa cent quaranta-dos anys. Què no donaríem, per una Remington d'aquestes (no us en perdeu la galeria d'imatges).