AMB L'IMMA, SENSE HIMNE
CONTRADICCIONS
Aquells que no tenim «selecció» i aquells als quals, la tinguem o no, ens agrada de veritat el futbol, tendim a anar amb l'equip que considerem que juga millor en un mundial i a vegades amb el que ens cau més simpàtic. El cas és que com que, fa uns dies, criticava pràcticament tots els equips del present mundial, algú em va preguntar si n'hi havia un que m'agradés. Li vaig contestar que més aviat cap i que, en tot cas, potser només em podria arribar a agradar Espanya, però que aquesta no jugava tan bé com podria amb els jugadors que té i que sobretot són del Barça, l'únic equip del món que, a part del fet que és el meu, fa el futbol que m'agrada. Dimecres, contra Alemanya, Espanya va jugar francament bé. Per altra part, encara que jugui bé, ser de la selecció espanyola em resulta complicat: Espanya impedeix que el meu país tingui una selecció pròpia i, a més, aprofita el futbol per fer la seva propaganda nacionalista. Cada cop que guanya, la cridòria es fa més insuportable. Això, després de la sentència del TC contra l'Estatut, encara fa més mal. [...]
Imma Merino, El Punt (9-VII-2010)
Entrades
Doncs a mi no em convenç, aquest, podríem dir-ne, possibilisme esportiu. No és que l'autora el subscrigui, sinó que més aviat demostra els seus dubtes. I aquí és on vull anar: ells no dubten ni de la capacitat d'absorció d'Espanya ni de la fidelitat dels seus lacais. És més, el fet que siguin catalans reafirma les ganes que tenen de subjugar i d'esmolar diferències. El que hauríem de contemplar és quin paper hi fa, el Barça, en tot això. Després d'anys i panys de fer catalanisme de bandera gegant i de no haver aconseguit ni tan sols una frase en català d'un jugador de fora, la seva tasca més transcendent ha resultat ser la de fornir l'equip (que és com dir l'exèrcit, al segle XXI) més competent de l'Espanya unida (vegeu la portada d'ahir de La Razón). Això ja depassa la responsabilitat individual dels jugadors, i com a aficionats del Barça potser ens hauríem de plantejar si ens surt a compte, tot plegat, o si, definitivament, adoptem la samarreta de la dreta d'aquí dalt (o la de l'esquerra? Ve a ser el mateix...). Hi ha una tercera opció: deixar-se estar de planters i fitxar, sempre més, plantilles estrangeres. Us asseguro que em sento molt més a prop, nacionalment, de Messi que de Piqué.
ResponElimina