dimarts, 30 de juny de 2009

LLETRA I MÚSICA

"La lletra es dissol en la música i la música es dissol en lletra, i el que te'n queda és aire fresc i una sensació d'envigoriment". Diu Leonard Cohen (0:44). M'apunto a la idea de Lou Reed (3:47) que som molt afortunats d'estar vius mentre ell ho està.


dilluns, 29 de juny de 2009

ALTA VIRTUT










ÉMILIE NOULET, LA VIRTUT DE L'ADMIRACIÓ
Émilie Noulet (Auderghem 1892-Brussel·les 1978) contava que un dia, quan només tenia quinze anys, havia trucat a la porta del gran poeta belga Émile Verhaeren i, en obrir-li aquest, s’havia quedat allà palplantada, amb un llibre d’ell a la mà, sense gosar dir res. Uns anys més tard, Noulet s’havia doctorat en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Léon Dierx (poeta de la “sensació vaga”), havia aconseguit una beca per ampliar estudis a l’Institut des Hautes Etudes i a la Sorbona, a París, i publicà, el 1927, el seu primer Paul Valéry. Diu que l’autor es presentà un dia a la redacció del Mercure de France per demanar, contra el que era el seu costum, l’adreça del senyor E. Noulet (així signava ella els seus treballs), que acabava d’escriure quelcom que Valéry trobà “très important”. Amb el pas del temps, Noulet havia de reeditar el seu llibre, ampliant-lo, fins a tres vegades, i va acabar convertint-se en una de les principals expertes internacionals sobre l’autor de La Jeune Parque. Però no només sobre ell: com apunta amb clarividència Marià Manent en el bell article necrològic que li dedicà, Émilie Noulet va passar de la “poesia de la intel·ligència” a la “poesia de l’arcà”, i va anar dedicant bona part de la seva feina com a professora i crítica literària a “llegir”, a més de Valéry, Mallarmé, Rimbaud o Saint-John Perse: bona part dels poetes més suposadament “obscurs” de la poesia contemporània.

Com a crítica, Noulet va ser col·laboradora regular, al llarg dels anys, de publicacions com la Nouvelle Revue Française, el Mercure de France, Combat, Synthèses o Lettres Nouvelles... Professora a la Universitat Lliure de Brussel·les (que amb motiu de la seva jubilació li ofrenà en un solemne homenatge els quatre volums del seu Alphabet critique. 1924-1964), des de l’any 1954 era membre numerària de l'Acadèmia Reial de Llengua i Literatura francesa de Bèlgica, i el 1963 va ser nomenada Doctora honoris causa per la Universitat de la Sorbona. D’entre els seus llibres, a més dels ja assenyalats, val la pena destacar Le premier visage de Rimbaud, de 1953 (durant uns anys, Armand Obiols li feia de “corresponsal” a París, a la recerca de qualsevol novetat bibliogràfica sobre els grans poetes simbolistes), diverses traduccions de Josep Carner al francès i Le ton poétique (1971), obra de maduresa intel·lectual, dedicada “À la mémoire de Josep Carner, mon mari”. Malauradament, cap d’aquests títols no ha estat mai traduït al català.

Jean Tardieu en deixà escrit a Vénen a buscar el senyor Jean (edició catalana a Tres i Quatre, 1991): “De la mateixa raça universal era la meua benvolguda amiga Émilie Noulet, que, exegeta de Valéry, de Saint-John Perse i d’alguns altres, ha dedicat tota la seua vida a la poesia, la qual considera com un dels més alts valors de l’esperit humà i no sols com una tècnica entre altres.” I fa una interessant confidència: “Malgrat una notable diferència d’edat, vam estar tan a prop l’un de l’altre, ella ja professora respectada a la universitat de Brussel·les, jo un jove escriptor a la recerca del seu propi camí, que vam estar a punt de casar-nos. Però el destí va decidir-hi altrament i, després de la diàspora de la Segona Guerra Mundial me la vaig trobar casada amb el gran poeta català Josep Carner.” Marià Manent per la seva banda, conta que l’any 1948, a Londres, T.S. Eliot li va preguntar com podia obtenir el treball d’ella que després esdevindria Dix poèmes de Stéphane Mallarmé, del qual tant havia sentit a parlar però que en aquell moment només circulava ciclostilat. Admiradora d’escriptors i per ells admirada, no deu ser una casualitat que el pròleg al seu volum d’estudis sobre Paul Valéry s’obri precisament amb aquestes paraules: “L’admiration est une haute vertue”.

-------------------------------
Publicat a El País/"Quadern", 25-VII-2002

diumenge, 28 de juny de 2009

PLAFÓ

Hi han pintat amb detall
els contorns de les eines
per mostrar-nos a on va cadascuna,
trepant i enformador,
martell d'orelles i xerrac,
com els contorns de mans a les parets
de velles cavernes a França,
pintats amb sutge i amb saliva
ara fa deu mil anys
a la flama vacil·lant del temps:
mans prestades per treballar en el món
i mai no retornades.

          Ted Kooser, de Delights and Shadows (en castellà a Pre-Textos)
          Traducció de JS


dissabte, 27 de juny de 2009

JA VA BÉ

En aquest nostre món d'imatges en moviment, sembla mentida que una de les millors veus del moment tingui uns vídeos tan fluixets a la xarxa. Al final n'he trobat un d'estudi, que és un subgènere prou curiós, i així podem afegir l'atenenca Peyroux (d'Athens, Georgia, la terra dels REM) a la tria dels dissabtes. Bon cap de setmana.



(M'agrada el retrat de la primera estrofa: "Vaig demanar-li paraules boniques i em va passar una novel·la...")

divendres, 26 de juny de 2009

KADARE

Llegeixo una entrevista periodística amb Ismail Kadare (en català a Club Editor, Edicions 62 i Proa), a qui acaben de concedir el premi Príncep d'Astúries de les Lletres. Com que és a l'ABC, la meitat de l'espai s'estén sota l'epígraf "País, lengua, tamaño" (sant Sigmund). I, cap al final, s'hi diu: "Kadaré insiste en que es 'un escritor profesional. No estoy para glorificar una lengua. Para mí, el albanés es una herramienta de expresión, una máquina perfecta para la literatura. Yo soy sólo un maquinista que conduzco una máquina que funciona de maravilla', concluye." No sé si els lectors del diari sabran aplicar-s'ho gaire, però m'agrada la idea que cada llengua és una màquina perfecta per a la literatura en el seu espai natural (que és el de la seva comunitat de parlants), i sobretot aquesta imatge del maquinista i la màquina que va tota sola, amb nosaltres –això sí– als comandaments.

dijous, 25 de juny de 2009

OBSTINACIONS

Una

Dues

Tres

Quatre...

Hi ha assumptes (i presumptes) que sembla que no duguin data de caducitat.

dimarts, 23 de juny de 2009

FETITXES

"Els diners són la intoxicada gasolina del futbol. Mouen les coses, però no sabem amb quin rumb"...

Jo, de gran, vull saber escriure sobre futbol com Juan Villoro.

dilluns, 22 de juny de 2009

MONEDES DE JUNY

                                   [Fragments de Carles Sindreu, La klàxon i el camí (1931)]


Juny: un infant a l'ombra d'un avellaner apila monedes al sol.

= = =

La carretera s'ha gratat l'esquena a plaer sobre la catifa metàl·lica del radiador de l'automòbil.

= = =

L'oreneta té el ventre de color de núvol.

= = =

Ratlles molt juntes i molt fines indicant sobre les cartes geogràfiques les muntanyes altes. Sentim, en passar-hi lentament les gemmes dels dits per sobre, aquelles fibladetes fredes dels aires de les altures.

= = =

Em mirava a través d'un tel gelatinós, tal com ens esguarden les aigües quietes des del fons dels pous.

= = =

Entre les seves dents unes bombolles de bateria elèctrica ben carregada.

= = =

Escoltar els petits sorolls del bosc i destriar-los. Amb la cigarreta als llavis, veure arribar els gossos de l'empait. Posar-los la mà sobre el cor. I veure tot el paisatge que fuig de pressa.

= = =

Tenia l'habitació empaperada amb bitllets de tram. De nits, anava somniant trajectes.

= = =

Quatre gotes de pluja matinal: el bec dels pardals sobre el vidre de la meva finestra.

= = =

Oferiré als meus clients aquest cotó amb el mateix posat amb què ofereixo les meves imatges literàries. Imatges de bona color, però curtes de fibra...

                                                [Més sobre Sindreu aquí, per exemple.]

divendres, 19 de juny de 2009

SUU

Avui és l'aniversari d'Aung San Suu Kyi. Milers de persones escampades pel món li han escrit seixanta-quatre paraules de felicitació, per dir-ho d'alguna manera. Us hi voleu afegir?










Aquí teniu el missatge del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional sobre els darrers càrrecs contra la política i activista, que l'han duta novament a la presó després d'anys de detenció domiciliària.

dijous, 18 de juny de 2009

MOURE'S AMB ELS LLIBRES

Si jo fos editor, voldria tenir al meu catàleg un autor capaç d’omplir-me per iniciativa pròpia l’Auditori de Barcelona amb un públic de pintes i edats heterogènies vinculat entre si només per la relació amb un títol.

Si jo fos promotor d’espectacles, demanaria la targeta a algú capaç de fer pujar dalt d’un escenari, junts i en harmonia, Matthew Tree, Sergi López, Albert Om i Nina acompanyada per Elisabet Raspall, o Miguel Gallardo, El Tricicle, Neus Bonet i Joan Miquel Oliver: una llarga rastellera de noms d’autors, actors, comunicadors i cantants aplegats per un acte, en el fons, de lectura.

Si jo fos gestor cultural miraria d’apuntar-me la fórmula que permet sumar i potenciar entre si tant de talent que habitualment fa la viu-viu per lliure, que sol mirar amb tanta facilitat per sobre de l’espatlla els del gremi del costat i que majoritàriament pensa que els focus són per a altres sectors, que els llibres lliguen millor amb el recolliment i la intimitat.

Si fos lector i no conegués en Màrius Serra o el seu Quiet i m’hagués perdut diumenge passat al vespre la gala “Mou-te pels Quiets” a favor de les fundacions Guimbarda i Nexe, m’ho apuntaria amb signe d’exclamació a la llista de repesques pendents. Perquè tots sabem per l’escola que els llibres serveixen per aprendre i per fer-nos pensar, i sabem per algun amic, per molts llibreters i per les llistes de vendes que també serveixen per entretenir-nos, però de vegades sembla que els usos possibles dels llibres s’acabin aquí. I això no és així: ni ho ha estat històricament ni té per què ser-ho ara. A més de distreure’ns o fer-nos reflexionar, els llibres poden promoure (han promogut) fenòmens socials, poden generar dinàmiques inèdites, poden fer visibles parts de la societat que solen viure en la penombra de les perifèries. Això és el que Màrius Serra i el seu Quiet havien anat aconseguint fins ara a la manera encalmada que els llibres treballen, però diumenge tot plegat va donar un salt espectacular a partir de l’esdeveniment en què va acabar convertint-se la convocatòria “Mou-te pels Quiets”. Que un llibre i un escriptor (i un tema i un protagonista, és clar) hi siguin al darrere em sembla una excel·lent, molt satisfactòria notícia de final de curs.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 17-VI-09
Versión en castellano













Foto de Jordi Ribó

dimecres, 17 de juny de 2009

TU, CHEETAH

Una persona gran parlant com si s'adrecés a un nen petit: parla amb un gos. Un nen parlant com si s'adrecés a un gos: parla amb un seu germà petit. Un ministre parlant com si s'adrecés al seu germà petit: parla amb els ciutadans.

diumenge, 14 de juny de 2009

dissabte, 13 de juny de 2009

dijous, 11 de juny de 2009

SUPERQUÍS

El diari considera notícia que Abel Matutes posi Abel Matutes al vaixell més gran de tots els que ha encarregat per a la naviliera Balearia. Què voleu, jo passo cada dia sota mitja dotzena d'aquests cartells en què amb grans lletres vermelles em recorden que la fantasia de Pujol sobre la Generalitat com administració de l'Estat era això, una fantasia, i on el més petit, gairebé il·legible, és l'única dada d'interès: què se suposa que hi fan, allà. I què, el què, tenint el qui... Un qui, això sí, tan gros com sigui possible. Un superquí.

dimecres, 10 de juny de 2009

HONOR

per al Premi.










[En una entrevista a El Periódico, enmig d'altres afirmacions potser opinables, subratllaria una seva frase lapidària d'indiscutible clarividència: "Fem una política feble fent veure que és forta".]

dimarts, 9 de juny de 2009

JACTÀNCIA PLANETÀRIA










"Ese carácter universal es el que destacó Mario Vargas Llosa a este periódico poco después de recibir la noticia del premio. Si el jurado había distinguido en él a un maestro de la lengua española, él subrayó la vocación planetaria de esa misma lengua: 'Una universalidad nada artificial. Hasta muy recientemente, su expansión no ha sido obra de la promoción institucional, sino fruto de su propia dinámica y del empuje de sus hablantes'. [...] Enemigo declarado de toda 'jactancia nacionalista', el autor de El pez en el agua y Conversación en la Catedral afirmó que el español es la negación de todo nacionalismo: 'Es la lengua de quien quiere apropiársela. No tiene fronteras'."

Llegia avui aquest accés de clarividència (hi ha Nobels i Nobels) al suposat diari progressista espanyol i no podia treure'm del cap les paraules del professor Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística general de la Universidad Autónoma de Madrid, en la recent jornada de celebració dels 10 anys de Filologia Catalana a la UOC, quan desmuntava un per un els errors (i mentides) en què es basa el discurs sobre el castellà com a llengua naturalment cridada a l'expansió i l'hegemonia, i reprenia amb una sorprenent fredor el titular d'una entrevista amb ell que tinc retallada a la carpeta de coses útils: "El nacionalismo español es el más excluyente".

dilluns, 8 de juny de 2009

BUSCANT

Em ve a la memòria algú admetent un dia
que tot el que recordava d'Anna Karenina
era alguna cosa sobre un cistell de pícnic,

i ara jo, havent-me empassat un llibre
amb Barcelona com a tema
–la seva gent, la història, la rica arquitectura–,

tot el que en recordo és la menció
d'un goril·la albí, habitant d'un parc
on un dia hi va haver la ciutadella dels Borbons.

La seva blancor absoluta destaca
contra tots els noms importants i les dates
mentre els passejants, al vespre, s'aturen

i l'assenyalen mostrant-lo als nens.
La gent d'allà en deien Floquet de Neu,
i ara aquí ha estat citat en lletres d'impremta

amb l'esperança de mantenir-ne viva la pàl·lida flama
i d'ajudar-lo, malgrat el seu nom, a perdurar
en aquest poema en què ha trobat una altra gàbia.

Oh, Floquet de Neu,
no tenia interès per la capital de Catalunya
–la seva gent, la història, la rica arquitectura–,

no, tu has estat la raó
que mantingués el llum encès tard en la nit,
que anés passant totes aquelles pàgines, buscant-te arreu.

                  Billy Collins, "Searching" (Ballistics, 2008)
                      Traducció de JS


diumenge, 7 de juny de 2009

HEANEY ENTREVISTAT

El poeta asturià Jordi Doce dóna notícia al seu bloc Perros en la playa de la publicació d'una llarga entrevista ("La voz del equilibrio") amb Seamus Heaney a Minerva, la revista del Círculo de Bellas Artes de Madrid. En una de les preguntes inicials, l'entrevistador comenta al poeta i premi Nobel que sembla que la seva poesia qüestioni l'afirmació d'Auden a l'elegia a Yeats en el sentit que la poesia no fa que passi res. L'inici de la resposta de Heaney (la transcric sencera en castellà, com ha estat publicada) és il·luminador:

Creo que la poesía imagina una posibilidad… Hay dos afirmaciones sobre la escritura poética que me parecen bastante pertinentes en el caso de Irlanda del Norte. R. G. Collingwood, un filósofo y esteta inglés, dijo en una ocasión que el artista, al contar sus secretos, cuenta los secretos de la comunidad, lo cual era totalmente cierto en nuestro caso. Y Louis MacNeice, nacido en el Ulster, dijo que el poeta representa el impulso generoso de la comunidad. Si se piensa en los escritores de los sesenta en Belfast –Simmons, Longley y yo mismo; me temo que en esa época no había mujeres entre nosotros–, había en efecto un impulso generoso y a la vez se contaban secretos de la comunidad. Y también usábamos a los clásicos para confirmarnos… Uno de mis primeros poemas, «Helicón personal», relacionaba los pozos de mi tierra natal con las fuentes de inspiración de la Montaña de las Musas donde tenía su granja Hesíodo. Longley se había licenciado en clásicas en el Trinity College de Dublín, de modo que Ulises aparece una y otra vez en sus primeros poemas. Y finalmente llegué al omphalos. A pesar de que aprendí latín en el colegio y no griego, con el correr de los años me di cuenta de que el mundo de la antigua Grecia se parecía más al mundo que yo conocía que el de la Roma imperial; mi mundo era más doméstico. Los griegos, después de todo, no tenían ese componente imperial. Eran una congregación de pequeños pueblos y todo lo que ocurría estaba muy apegado a la tierra, eran como el gentío que se reúne en las fiestas locales. De hecho, en Stepping Stones digo que los festivales griegos se parecían a un céilidh irlandés. Estaban llenos de vida y energía descontrolada. Había todo tipo de diabluras, bailes, bebidas, discusiones y, por qué no, furia local…

Imaginar possibilitats, contar els secrets comuns, representar l'impuls generós de la comunitat... No és pas un mal programa, per a la poesia i els que han decidit dedicar-s'hi.

dissabte, 6 de juny de 2009

AMB GENT NORMAL COM TU

Via Salms he trobat finalment un vídeo electoral que sí que convida a anar a votar demà contra tota desesperança. L'apunt de Josep Porcar inclou a més, per si us interessa, la versió adaptada de la lletra de la cançó dels Pulp.

Que perdin els pitjors.

Manel "La gent normal" (versió en directe) from Manel on Vimeo.

divendres, 5 de juny de 2009

UN LLIBRE, ELS MEUS 20€ PER UN LLIBRE

Tinc una hora llarga en blanc abans d'entrar en una reunió i decideixo ficar-me en una llibreria a comprar el darrer llibre de Josep M. Fradera ('Com m'ha dit que es diu?'). No el tenen (vaja), me'l poden encarregar, però en casos així sóc del gènere ansiós: he entrat a buscar un llibre, tinc una magnífica hora lliure per davant que ja em prefiguro assegut en un racó d'una cafeteria en un xamfrà de l'Eixample i ara no sortiré d'aquí amb les mans buides. Passejo entre tauletes baixes i prestatges i cobertes llampants i llibres sobre la crisi, i acabo trobant un recull de crítiques de George Steiner a The New Yorker publicat en castellà per Siruela. Fullejo el sumari i hi apareixen mitja dotzena de llibres o autors dels quals em ve de gust saber què va dir en el seu dia l'autor de Presències reals. Pago i me l'enduc. Quan surto al carrer, el pes i el volum a la mà és just el que calia. I ja en el primer tast la pesca no em va decebre. Demà passat us en parlo.

dijous, 4 de juny de 2009

DE VERGÉS

Acaba d'aparèixer, de la mà de l'Ajuntament de Cambrils i la Universitat Rovira i Virgili, La poesia de Gerard Vergés. El volum aplega les intervencions fetes en les jornades d'homenatge a l'escriptor tortosí que ara fa un any organitzà a Cambrils l'Aula de la Poesia de la URV, vinculada a l'Antena del Coneixement. Reprodueixo la meva aportació, que vol ser també des d'aquí el meu homenatge.














GERARD VERGÉS, UN ESCRIPTOR DIFERENT


Ja he explicat en alguna altra banda que dec la descoberta de l’obra de Gerard Vergés a Xavier Bru de Sala, llavors director literari d’Edicions Proa i sens dubte un dels instigadors que el poeta s’endugués el premi Carles Riba 1981, a més de prologuista de L'ombra rogenca de la lloba. L’any 1982 qui els parla era només un llobató que es dedicava a comprar tots els llibres de versos que podia per mirar d’aprendre “com ho havia de fer”, però fins i tot jo vaig veure clar que un llibre com aquell –un sol poema de més de tres-cents versos signat per Ròmul amb tot un aparat de notes a càrrec de Remus– era radicalment original, atípic, inclassificable i, tant com això (o per tot això), un glop d’aire fresc en la poesia catalana del moment (en què val a dir que no es trobava gaire cosa que pogués ser exemplar). De fet, L'ombra rogenca de la lloba i el seu autor eren en el moment de la seva aparició difícils d’encasellar i ho continuen sent a hores d’ara, més d’un quart de segle després.

L’aparició
La figura i la poesia de Gerard Vergés (he crescut en una tradició que distingeix clarament les dues coses, però alhora m’he anat interessant més i més, en paral·lel a la poesia, per la figura humana dels artistes, per les seves biografies, els seus caràcters, la seva paperassa personal), tant la figura com la poesia de Vergés, deia, vistos contra el fons de la resta del gremi, apunten al tret de la distinció, de la no semblança. I això pot no ser ni bo ni dolent... o sí. Però no avancem les coses. Tornem a la distinció, a la diferència: al caràcter i, doncs, a la unicitat. Ja en aquella Nit de Santa Llúcia d’ara fa vint-i-set anys, Vergés apareixia per a un lector ordinari de cop dalt de tot enduent-se el premi de referència de la nostra lírica: sense un currículum literari previ reconegut ni citacions o padrins que el fessin “adscribible”. Apareixia, a més, ja ho he mencionat, amb un llarg llibre d’un sol poema, una peça a més metaliterària, juganera, irònica, fins i tot per moments autoparòdica... Enllà del llibre en concret, la poesia de Vergés tenia (i manté) una textura culta i lleugera alhora, irònica sense arribar mai a semblar cínica, llegida però no pedant. Una poesia, com ja hem apuntat, difícil d’encasellar en els grups i corrents a l’ús. Per postres, l’autor venia de fora (ja veuen: de Tortosa!, però no seré ara jo qui els descobreixi fins a quin punt la cultura catalana –també la literària– és centralista). I encara, tot i que pugui semblar-los anecdòtic, una de les primeres coses que en vaig saber abans d’obrir cap llibre seu va ser que Vergés era farmacèutic: en una tradició en què la figura del poeta tendia sovint a ubicar-se en un llimb imprecís entre els models del professor-de-català-de-pas-per-la-poesia i el rendista diletant, aquella professió real, la seva altra vida entre substàncies i fórmules i laboratoris me’l feien, què volen, més creïble, menys de cartó-pedra. Però el toc definitiu va venir després, i no me’n vaig acabar d’adonar fins passat un cert temps: perquè el que va passar va ser que amb aquell seu primer llibre Gerard Vergés va venir, va guanyar i se’n va tornar: vull dir que no portava un pla de conquesta, ni de reforma, ni d’evangelització de la poesia catalana, cap moto per vendre, cap dogmàtica a imposar. Allò sí que era diferent. Allò sí que era d’agrair...

Després em vaig anar embolicant en això de llegir i escriure, i amb dos companys tan irresponsables com jo vam començar a signar, sota el pseudònim Joan Orja, crítiques de llibres catalans a La Vanguardia. Per obra de la magnanimitat de Robert Saladrigas, vam anar assumint més i més responsabilitat, fins al punt que al final rebíem les proves d’impremta dels guanyadors d’alguns dels premis importants abans que n’apareguessin els llibres. El repte era excitant: calia parlar-ne a cegues (de pressa i sense cap altra opinió com a referència), i la incomoditat davant dels títols que hauries preferit esquivar era àmpliament recompensada per l’alegria dels “descobriments”... Així va ser com Gerard Vergés va creuar-se per segona vegada en la meva vida: el 1985 va endur-se’n el premi Josep Pla convocat per Edicions Destino, i a en Joan Orja li va tocar ressenyar a correcuita les seves Tretze biografies imperfectes. El llibre –si no el coneixen, els el recomano fervorosament– fou una de les sorpreses, és un dels bons records que tinc d'aquella etapa de crítica militant. A Tretze biografies imperfectes l’escriptor que ja s’havia dedicat a jugar a fer parlar Ròmul i Remus en vers apareix sorneguer rere els personatges biografiats (de l’inquisidor Don Fernando Niño de Guevara a Circe, filla del Sol, passant per Giorgio de Chirico o el trabucaire Panxampla) com una veu –altra vegada– culta, intel·ligent, modesta i irònica (ja sé que no es pot ser irònic sense ser modest, però n’hi ha tants que es pensen que són irònics des de la supèrbia que m’agrada repetir-ho).

Llavors van venir dos llibres més de versos: Long play per a una ànima trista el 1986 i, el 1988, Lliri entre cards, que conté una emblemàtica “Art poètica” l’inici de la qual costa no citar:

Si quan escrius, amic, ets tan il·lús,
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus
. […]

I van venir un volum d’assaigs breus, Eros i art (1991, premi Josep Vallverdú 1990) i una veritable pedra de toc: la traducció completa dels sonets de William Shakespeare, publicada i reeditada en una col·lecció d’ample abast i reconeguda amb el premi de la Crítica Serra d’Or. Després, encara, han arribat un altre llibre de poemes (La insostenible lleugeresa del vers, 2002) i la monumental edició bilingüe de la seva poesia completa en castellà, La raíz de la mandrágora (2005), una peça que no ens cansarem d’agrair als seus editor (Juan Ramón Ortega) i traductor (Ramón García Mateos).

Triple programa vital i literari
Enmig de tot això, Gerard Vergés, com un heroi antic, continua essent per a mi l’emblema immutable de l’outsider de luxe, de l'home savi i feliç, acordat amb el seu lloc, el seu temps i la seva vida però en permanent diàleg amb el seu món propi, que és el dels seus clàssics. Fa anys, parlant de Lliri entre cards vaig escriure: “El gremi poètic del país ha estat sovint acusat (segurament amb prou raó) d'avorrit, d'inintel·ligible i de presumptuós. Bé, doncs, el millor que es pot dir de l'últim llibre de Gerard Vergés és que replica cadascun d'aquests tòpics: el lector s'ho passa bé llegint-lo, als versos hi ha vocació que siguin entesos i l'autor que s'hi dibuixa és viu, mofeta i ric però buit de vanaglòria. Un se l'imagina mig de tornada de gairebé tot, ben assegut a la rerebotiga o en alguna sala còmoda i atapeïda de llibres i quadres, amb el somriure als llavis i el fair play de l'antic atleta que ara corre només per paler, per fer exercici i per veure les cuixes de les noies maques”. Avui ho tornaria a signar, però hi afegiria de forma més evident la meva satisfacció pel fet que la nostra cultura compti amb gent com ell i la meva admiració pel seu triple programa literari i vital: el convenciment (i la vivència) primer de tot que la discreció no s'oposa a l'ambició, en segon lloc que la saviesa no ha d'anar inevitablement lligada a la pedanteria i, finalment, entercer lloc, que el plaer literari és bo, és llarg, és de veritat i ens fa més persones... Per posar-ho en termes literaris, i disculpin-me’n el punt de pedanteria: a Shakespeare des de Tortosa (o a l'universal pel particular, que diria Josep Carner), sempre amb un somriure agraït als llavis.

N’hem dit, doncs (n’he dit, no me’n vull amagar), excèntric, discret, culte, intel·ligent, irònic, outsider de luxe, savi feliç... Hi ha un fragment d'El Renaixement, de Walter Pater (traduït al català per Marià Manent i editat, com una mena de miracle, per la Institució de les Lletres Catalanes el novembre de 1938) en què l’autor d’aquells magnífics “Estudis d’art i poesia” que havien d’esdevenir un clàssic del XIX, evocant el Laocoont de Lessing per parlar del Giorgione, escriu:

la pintura és l’art en la crítica del qual més es necessita recalcar aquesta veritat, puix que és en judicis populars sobre pintura on més predomina la falsa generalització de tot l’art en forma de poesia. Suposar, per una banda, que tot es redueix a adquisicions tècniques en el dibuix o en la pinzellada, actuant a través de la intel·ligència o adreçant-s’hi, o bé que es redueix a un mer interès poètic, o literari, com podríem anomenar-lo, adreçat també a la pura intel·ligència, per altra banda: aquest és el costum de la majoria dels espectadors i de molts crítics, que mai no han copsat plenament aquella autèntica qualitat pictòrica que es troba entremig, única penyora, realment, de la possessió del do pictòric, aquell tractament inventiu o creador de la línia i el color purs, que, com passa gairebé sempre en la pintura holandesa, i sovint també en les obres del Tizià o el Veronès, és completament independent de cap cosa definidament poètica en el tema que acompanya. És el dibuix – l’esquema projectat del temperament peculiar del pintor, l’esquema en el qual, àdhuc si el pintor ignora les veritables proporcions anatòmiques, les coses de tota mena, tota poesia, totes les coses, per abstractes o obscures que siguin, floten com una escena o imatge visible; és el colorit, aquell teixit de la llum, com a fils d’or a penes perceptibles, en el vestit, la carn, l’ambient de “La noia del llaç” del Tizià, aquell acoloriment de tota l’estructura amb una nova, delitosa qualitat física...

I què és, si no autèntica qualitat pictòrica (poseu-hi poètica, si ho preferiu), un endinsar-se silenciosament pel bosc humit de pins i de ginebres a la tardor i, en sentir un soroll al darrera, preguntar-se: "Ets tu? / M’he equivocat, amor. / Eren gotes caient des de les fulles" (“Bosc de tardor”). És en aquest sentit que jo els volia parlar de Gerard Vergés com un escriptor diferent: perquè sap fer, perquè quan penso en ell penso en pintura i penso en el Renaixement. El nostre Renaixement possible: el que no va ser i que potser, qui sap, algun dia encara ens espera.

dimecres, 3 de juny de 2009

TENIU UNA IDEA?

La memòria de Blai Bonet bé ho mereix, i sembla que finalment a qui li toca es comença a posar les piles...












LA PARAULA

Basta dir una paraula:
"pinotell" o "baladre",
i el món sona més clar
que en claredats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir "ginjoler", i sentir
la lluminosa distància
entre el color d'una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pàl·lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música
.

                               Blai Bonet

dimarts, 2 de juny de 2009

SEGONES PARTS

Quan un mandatari acabat de designar reclama els seus cent dies de gràcia, jo no sé no recordar-me dels cent dies que d'adolescent lector més em van fascinar: els de Napoleó desembarcat a Vallauris i retornat al tauler de joc europeu entre víctors i promeses. Aquell retorn tenia Waterloo en l'horitzó, però les banderes, les trompetes, les grans frases i l'atac de vanaglòria ho amagaven amb una boira baixa dolça i espessa de molt mal escampar. Com ara que un constructor també baixet i tirant a madur que anys enrere va fugir d'escena ha decidit tornar, i tornen els botons de puny i les majúscules i tornem a sentir i a llegir paraules com Món, Segle, Galàxia, Història, Superior, Model i la resta de la panòplia completa. A Vallauris, tot semblava indubtable.