ALTA VIRTUT

ÉMILIE NOULET, LA VIRTUT DE L'ADMIRACIÓ

Émilie Noulet (Auderghem 1892-Brussel·les 1978) contava que un dia, quan només tenia quinze anys, havia trucat a la porta del gran poeta belga Émile Verhaeren i, en obrir-li aquest, s’havia quedat allà palplantada, amb un llibre d’ell a la mà, sense gosar dir res. Uns anys més tard, Noulet s’havia doctorat en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Léon Dierx (poeta de la “sensació vaga”), havia aconseguit una beca per ampliar estudis a l’Institut des Hautes Etudes i a la Sorbona, a París, i publicà, el 1927, el seu primer Paul Valéry. Diu que l’autor es presentà un dia a la redacció del Mercure de France per demanar, contra el que era el seu costum, l’adreça del senyor E. Noulet (així signava ella els seus treballs), que acabava d’escriure quelcom que Valéry trobà “très important”. Amb el pas del temps, Noulet havia de reeditar el seu llibre, ampliant-lo, fins a tres vegades, i va acabar convertint-se en una de les principals expertes internacionals sobre l’autor de La Jeune Parque. Però no només sobre ell: com apunta amb clarividència Marià Manent en el bell article necrològic que li dedicà, Émilie Noulet va passar de la “poesia de la intel·ligència” a la “poesia de l’arcà”, i va anar dedicant bona part de la seva feina com a professora i crítica literària a “llegir”, a més de Valéry, Mallarmé, Rimbaud o Saint-John Perse: bona part dels poetes més suposadament “obscurs” de la poesia contemporània.

Com a crítica, Noulet va ser col·laboradora regular, al llarg dels anys, de publicacions com la Nouvelle Revue Française, el Mercure de France, Combat, Synthèses o Lettres Nouvelles... Professora a la Universitat Lliure de Brussel·les (que amb motiu de la seva jubilació li ofrenà en un solemne homenatge els quatre volums del seu Alphabet critique. 1924-1964), des de l’any 1954 era membre numerària de l'Acadèmia Reial de Llengua i Literatura francesa de Bèlgica, i el 1963 va ser nomenada Doctora honoris causa per la Universitat de la Sorbona. D’entre els seus llibres, a més dels ja assenyalats, val la pena destacar Le premier visage de Rimbaud, de 1953 (durant uns anys, Armand Obiols li feia de “corresponsal” a París, a la recerca de qualsevol novetat bibliogràfica sobre els grans poetes simbolistes), diverses traduccions de Josep Carner al francès i Le ton poétique (1971), obra de maduresa intel·lectual, dedicada “À la mémoire de Josep Carner, mon mari”. Malauradament, cap d’aquests títols no ha estat mai traduït al català.

Jean Tardieu en deixà escrit a Vénen a buscar el senyor Jean (edició catalana a Tres i Quatre, 1991): “De la mateixa raça universal era la meua benvolguda amiga Émilie Noulet, que, exegeta de Valéry, de Saint-John Perse i d’alguns altres, ha dedicat tota la seua vida a la poesia, la qual considera com un dels més alts valors de l’esperit humà i no sols com una tècnica entre altres.” I fa una interessant confidència: “Malgrat una notable diferència d’edat, vam estar tan a prop l’un de l’altre, ella ja professora respectada a la universitat de Brussel·les, jo un jove escriptor a la recerca del seu propi camí, que vam estar a punt de casar-nos. Però el destí va decidir-hi altrament i, després de la diàspora de la Segona Guerra Mundial me la vaig trobar casada amb el gran poeta català Josep Carner.” Marià Manent per la seva banda, conta que l’any 1948, a Londres, T.S. Eliot li va preguntar com podia obtenir el treball d’ella que després esdevindria Dix poèmes de Stéphane Mallarmé, del qual tant havia sentit a parlar però que en aquell moment només circulava ciclostilat. Admiradora d’escriptors i per ells admirada, no deu ser una casualitat que el pròleg al seu volum d’estudis sobre Paul Valéry s’obri precisament amb aquestes paraules: “L’admiration est une haute vertue”.

-------------------------------
Publicat a El País/"Quadern", 25-VII-2002