Si a vosaltres també us costa d'entendre què passa amb el dèficit públic i el sostre del deute als Estats Units i l'embolic que tenen muntat en aquests moments entre Congrés, Senat i govern (amb el país a la ratlla per dies de la fallida governamental), Wendy Schiller, professora de Ciències polítiques de Brown, ho explica bastant bé en aquest vídeo breu (en anglès, sorry).
Amb l'arribada del mes d'agost (el lladre de les estadístiques de visites als blogs), aquí al F l u x l'any passat vam fer una tria de posts destacats (us la recomano, és clar) i dos anys abans una selecció de vídeos d'escriptors catalans seguint la sèrie "La paraula viva". Enguany repescarem els millors poemes traduïts que hi han anat apareixent, com una mena d'antologia de poesia d'arreu, contrapuntats de tant en tant per alguna entrada ianqui en viu.
Que ens provi l'aturada.
"L’encant de Stevenson no és fàcil d’explicar però els seus llibres són una forta experiència de felicitat."
Són paraules del crític Jordi Galves parlant de Robert Louis Stevenson, però per felicitat avui la meva en llegir la ressenya del Jardí de versos d'un nen que ha penjat al seu bloc d'opinió i notícia literàries, Un dia en les carreres.
Ho diu el crític i ho signa també el traductor: "Com més gran és un llibre més lectors diferents té".
A la llibreria de la universitat, quan vaig a pagar, s'inicia la conversa natural sobre si ets professor o no, ah, acabes d'arribar, d'on véns?, i llavors, quan dic la paraula màgica ("De Barcelona") a l'home (ganàpia, més gran que jo) se li estova la cara i apunta: "Llavors potser t'agrada el futbol..." Quan responc que sí fa una mena de somriure beatífic i em pregunta, baixet: "No hauràs vist mai jugar Leo Messi al camp?". I llavors ja està, ja enfilem la conversa i ja tinc un aliat per sempre a la caixa de la botiga, amb recomanació que no em perdi els partits de l'equip d'aquí, que l'any passat va guanyar l'Ivy League ("Juguen bé. Al seu nivell, vull dir", i somriu).
Ara que comptem amb una nova eina esplèndida, en línia i d'accés obert, per a la recerca històrica, l'Hemeroteca de La Vanguardia, sembla curiós que en donar notícia la setmana passada de la mort de Carles Sentís el diari no fes la cerca corresponent i no enllacessin amb aquest vell article de Sentís aparegut el 17 de febrer de 1939. Es deia (es diu: els escriptors sabem que allò que s'ha publicat resta escrit i es fa present, amb les contextualitzacions que vulgueu, en cada nova lectura) "¿Finis Cataloniae?", i ha esdevingut una de les peces periodístiques de referència per parlar de la immediatíssima postguerra a Catalunya.
Entre els comentaristes actuals, Vicent Partal va ser dels primers a saltar-se el políticament correcte evocant a "Jueus!" l'epítet de gàngster aplicat per Sentís en un moment prou delicat al president Companys. A l'altre extrem, Pilar Rahola demanava disculpes (sota un títol no se sap si irònic o inhàbil) per haver estat antiSentís de jove. Mentrestant, des d'un punt de vista més literari, Jordi Galves reprenia al seu bloc apunts de lectura (publicats precisament a La Vanguardia) sobre el Sentís periodista i estilista (o no), i finalment Enric Vila n'ha escrit i penjat una necrològica esmolada com un estilet que us recomano vivament.
És sobre aquesta dialèctica, en aquesta ambigüitat, que s'ha anat construint el país que tenim. Tant la vida com el final d'algú com Carles Sentís (o mesos enrere la de Samaranch) ens ho recorden, i deurà ser bo que fem l'esforç de mirar-nos-ho, d'intentar escoltar-ho, de llegir-hi entre línies. Sense apriorismes i sense beneiteria.
MÉS
"La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans" (Enfocant)
"De la nit, llum endins" (25-XII-11)
"Saldos" (21-XII-11)
"A quina banda" (16-XII-11)
"Vuit anys" (15-XII-11)
"Encara hi ha classes" (13-XII-11)
"Cain estofat" (9-XII-11)
"Neu (Say goodbye)" (8-XII-11)
"Quàntiques" (6-XII-11)
"Amerikanuak" (3-XII-11)
"De les Amèriques" (27-XI-11)
"La maledicció de la benedicció" (18-XI-11)
"Som qui som?" (17-XI-11)
"Tres continents" (14-XI-11)
"Mimus Polyglottos" (5-XI-11)
"Prospect Terrace" (2-XI-11)
"Altars dels morts" (31-X-11)
"Fisterra" (29-X-11)
"I am a Catalan" (25-X-11)
"Al barber (sobre la crítica literària)" (24-X-11)
"Indian summer" (23-X-11)
"El que hagi de venir" (22-X-11)
"Ventall de grocs" (20-X-11)
"No tocar: perill" (18-X-11)
"Window" (17-X-11)
"Tancar els ulls" (15-X-11)
"Waterboarding" (14-X-11)
"Secretaria" (12-X-11)
"L'ull del canari" (4-X-11)
"Llengües, pells, petons" (3-X-11)
"Columnes" (2-X-11)
"Miracle a Harlem" (30-IX-11)
"Inici de tardor a Nova Anglaterra" (27-IX-11)
"S'envola Pan Am" (25-IX-11)
"Monarquia i república" (24-IX-11)
"Humor ianqui" (20-IX-11)
"De museus" (19-IX-11)
"Cecílies" (15-IX-11)
"Mélange" (12-IX-11)
"Onzes" (11-IX-11)
"Amor de pàtria" (10-IX-11)
"Paret de vidre" (7-IX-11)
"Labor Day" (6-IX-11)
Noms de les coses (2-IX-11)
"Deute sota sostre" (31-VII-11)
"Gira americana" (30-VII-11)
"Messilonia" (27-VII-11)
"Calorada" (23-VII-11)
"Lliçons de Borders" (21-VII-11)
"Uruguaià i català" (19-VII-11)
"De desaparicions" (17-VII-11)
"Moses supposes" (16-VII-11)
Una mica de lucidesa educada, ferma i clara no ens deurà anar pas malament, per variar, amb els aires que bufen...
"(...) El català ha nascut aquí i ha configurat el país. Rius i muntanyes, pobles i valls, porten noms catalans. El país està íntimament intricat amb la llengua. Llengua i país s'han format alhora i dir que el català és la llengua natural de Catalunya no em sembla cap disbarat: és innegable perquè és obvi, de la mateixa manera que jo sóc natural de Girona. Ningú no ho pot negar. La llengua catalana ha donat forma al pensament dels homes i les dones d'aquí i aquesta forma ens distingeix dels que han estat pastats en una altra llengua. Jo crec que el fet de ser la llengua natural del país li confereix d'entrada uns privilegis que no pot tenir cap altra llengua que es parli a Catalunya.
De llengua oficial en pot ser qualsevol; de natural, no. Suposo que per això tothom es va posar fet una fera ferotge. Tots els que parlen en espanyol, escriuen en espanyol i pensen en espanyol es van sentir discriminats. Ja ho entenc, però tampoc no els era tan difícil acceptar una evidència i reconèixer aquesta condició de la llengua catalana. Tampoc no els hauria de ser tan difícil aprendre-la. Tal com jo he après l'espanyola i no m'ha pas passat res.
Ara veig que la senyora Alícia Sánchez-Camacho demana que el seu fill pugui anar a classe en espanyol. No sé per què té por de la immersió catalana del seu rebroll, potser pensa que això li pot impedir ser un Torrente Ballester del futur. Que no pateixi. Jo vaig fer immersió espanyola i això no m'ha privat de ser l'escriptor català que sóc. No, el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l'escola, de tot l'ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement. I és un deure de respecte i de pietat per part dels parlants de la llengua totpoderosa acceptar-ho. Matar el català, que és el que estan fent a València, a Mallorca i el que volen fer a Catalunya, és un genocidi cultural. (...)"
Narcís Comadira, "La llengua natural" (Ara, 24-VII-11)
Trenta-bastants graus a l'ombra a quarts de sis de la tarda. Sobren les paraules. Però si en voleu més tornades a dir amb un altre ritme, teniu la versió clàssica d'Ella Fitzgerald, la francesa de Stacey Kent i una prou curiosa, molt eighties, dels Erasure al "Red, Hot + Blue" (que admeto que és la que jo recordava).
A Darabuc, un dels blocs de referència sobre literatura per a infants i joves, ha aparegut un apunt sobre "Al llit a l'estiu", la versió catalana del primer poema del Jardí de versos d'un nen de Robert Louis Stevenson.
Tot i coneixent l'estat de prefallida de la companyia, una de les primeres coses que vaig fer en descobrir que al mall local, el Providence Place, hi havia una megabotiga de Borders va ser anar-me-n'hi de cap i, davant de la mirada entre escèptica i encuriosida dels dependents (dels pocs dependents que hi queden), fer-me la targeta de fidelització, que dóna dret a un seguit de descomptes que s'hi haurien d'anar acumulant... si és que triguen prou mesos a fer-los abaixar la persiana. Cadascú inverteix els quartos en les causes que més li vaguen.
Com que si al final Borders tanca del tot (deixant al carrer prop de deu mil persones, diuen) fatalment haurem de llegir alguna peça d'aquestes escrites amb pilot automàtic sobre la incompatibilitat entre cultura en suport físic i societat digital (avui amb la digitalització qualsevol s'hi atreveix, i les banalitats o bestieses sobre el tema surten de franc: la darrera, en veu d'una experta, que les humanitats seran digitals o no seran), us recomano la peça d'ahir d'Edward Nawotka, editor en cap de Publishing Perspectives, que explica d'allò més bé com el problema (els problemes) de Borders no han tingut tant a veure amb Internet com amb una sèrie de males decisions estratègiques, la primera de les quals es remunta al nomenament deu anys enrere com a capitost d'un senyor que venia de vendre begudes i aspirines i estava convençut que això dels llibres anava igual. La crònica és esplèndida i aclaridora, i hauria de servir d'antídot a fer servir el nom d'Internet en va. Amics i amigues llibreters i compradors de llibres: llegiu-vos-ho i pensem entre tots fins a quin punt som a prop o lluny de l'assumpte.
Entre que sóc mig despistat i que encara bado amb l'horari canviat, no he sabut res de la convocatòria de les III Reflexions Crítiques per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fins com qui diu al final de la primera jornada (em consola constatar que no sóc pas l'únic, i llegir un correu d'algú sorprès de rebre la invitació per a la inauguració el mateix dia d'autos). Sense gaire temps doncs per mirar-m'ho amb calma i gens de temps per reflexionar-hi (cosa que segur que no els haurà passat als convidats, que de fa mesos devien preparar les seves intervencions per "enfortir la cultura catalana a partir de les seves especificitats"), no deixa de sorprendre'm la impossibilitat de participar a les Reflexions si un no és a Barcelona (creure que el Twitter compleix aquesta funció és bonic com creure en els àngels), la inexistència de cap mena de material de treball, l'absència de convidats internacionals, la nul·la presència de l'organisme que té per llei el mandat de reflexionar sobre la cultura catalana o la fe absoluta (multiplicada per deu) en un format (taula rodona i moderador) xiruca per definició que no sé si aporta gaire capacitat reflexiva ni crítica a la convocatòria.
Entenc que en aquests moments, vint-i-quatre anys després, tot devia córrer molta pressa i no hi havia temps per perdre amb menudeses, per això deixo aquests suggeriments a hores d'ara ja banals damunt de la taula per si d'aquí a unes quantes legislatures algú altre s'anima a convidar els mateixos comissaris a posar en marxa les IV Reflexions Crítiques, que segur que també permetran "formular un conjunt de conceptes que ajudin a comprendre les funcions de la cultura al segle XXI als països avançats". Segur que sí.
Entrades
Comentaris
