STORNI, SAGARRA I EL MAR

                       En memòria, avui, de la Negra Sosa











Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación, la que te guste;
todas son buenas: bájala un poquito.

Quan algú (o alguna) se’m queixa del poc pes de les dones en el cànon poètic, li explico que si faig la meva antologia universal particular bona part dels noms que se m’acuden són femenins: Akhmàtova, Dickinson, Hébert, Lewis, Marçal, Mistral, Moore, Sexton, Södergran, Storni, Szymborska, Tsvetàieva, Uguay... L’altre dia al Palau de la Música, al final dels bisos, la Lídia Pujol va cantar magníficament "Alfonsina y el mar", i va passar allò que et penses que no pot passar: un dels amics amb qui anàvem no l’havia sentida mai, no sabia res d’aquella cançó. Vaig intentar fer-li cinc cèntims sobre el tema i la poetessa a qui està dedicat, en una d’aquelles maniobres ràpides i de memòria, a peu dret, que et fan dir per exemple que la cançó és de Mercedes Sosa (i no ho és: Sosa l’ha cantada, com tants altres, però la música és d’Ariel Ramírez i la lletra de Félix Luna, que hi reprèn els versos del darrer poema de la Storni que he citat més amunt), maniobres que et fan comentar sense poder dir d’on ho has tret que et sembla que la Storni havia passat per Barcelona en aquells increïbles anys trenta en què, vist ara amb perspectiva, sembla que vam estar a punt d’agafar el tren de la història...

Després no hi vaig tornar a pensar, com passa amb tantes coses, fins que uns dies després vaig trobar al diari la ressenya d’una recent biografia d'Alfonsina Storni, Mi casa es el mar, escrita per la salvadorenca Tania Pleitez. Llavors vaig anar als prestatges, vaig posar-me a remenar i al final, aclofat al sofà amb L’aperitiu de Josep M. de Sagarra a les mans, vaig poder somriure: el 16 de gener de 1930 (uns dies abans de la dimissió de Primo de Rivera), Sagarra signà a Mirador l’article “Alfonsina Storni”, que no em sé estar de reproduir in extenso:

"(...) Jo no sé grans coses de la història d’aquesta dama, i conec un nombre reduïdíssim de les seves poesies; m’ha semblat, però, que la seva vida no s’ha presentat d’una manera fàcil ni pomposa. Ha hagut de fer servir els nervis per a la lluita, i les seves dents blanques i perfectes no s’han entretingut sempre amb la polpa excessivament dolça dels fruits dels tròpics, sinó que han hagut de barallar-se amb un aire carregat a estones de gasos asfixiants. Això s’endevina perfectament en el rostre d’Alfonsina, d’una gran potència muscular, músculs petits, afinats i disfressats per una pell massa de clar de lluna, però vibrants en la galta, en el nas, en el front.

Alfonsina fa pensar en alguna rebel femella d’un déu de les costes del Pacífic. Aquells déus que tenen les galtes de coco i uns llavis fets amb plomes metàl·liques d’ocell del paradís. Però no ens enganyem: aquesta dama és d’extracció europea, té tot el cansament, tot el blau corrosiu, tota la sensualitat profunda i tota la tristesa agra d’aquestes cales tan aparentment delicades que tant es poden trobar a Almeria, com a Sant Remo, com en un país de grecs infames, xerraires i pescadors de corall.

Alfonsina és menuda i seca i té el cabell pintat d’un ros de music-hall. El seu vestit és del verd d’aquelles persianes que pintaven l’any 1860, ‘...les persiennes, abri des secrètes luxures’...

En el coll d’Alfonsina hi ha un collaret de grans cristalls opacs, opacs com el gris blanc que tenen les vidrieres de les cambres dels hotels equívocs. Del centre del collaret penja una gran pedra gravada; jo no sóc prou indiscret per a examinar què és el que hi ha representat en la pedra; podria ésser –jo m’ho imagino– una d’aquelles històries que feia gravar l’emperador Calígula, o un altre sapastre com ell, per regalar a les amistats.

De la veu d’Alfonsina, en el meu carnet de ruta, hi ha un ressò de corda de violoncel tocat per un virtuós, malcarat i exigent amb el públic. Aquests virtuosos acostumen a tenir moments inefables d’imprevist, inefables com la veu d’Alfonsina Storni.

He conegut molta mel avariada d’importació americana. De Buenos Aires no en tinc precisament una idea pura pintada en gris i negre. He olorat moltes flors pèssimes i he vist molta literatura que no era res més que literatura, i venia precisament de les costes de l’Amèrica llatina. De tant en tant, però, m’ha caigut a flor de mirada una madrèpora rasposa de la millor sal. De tant en tant he conegut alguns cosa sud-americana que es pot qualificar de ‘excel·lent’.

Res, però, com aquest cabell, com aquesta cara muscular, com aquesta veu i aquesta poesia d’Alfonsina Storni.

Des d’un dia –ja fa molt temps d’això– que vaig estrènyer la mà ‘desfeta’ de Rubén Darío, una mà que anava camí del cementiri, no he pogut apuntar en el meu carnet de ruta un nom tan autèntic com el d’Alfonsina Storni, no he pogut estrènyer una mà tan fina, tan ateranyinada de nervis, tan vibrant de simpatia..."

Oh mar, dame tu cólera tremenda,
yo me pasé la vida perdonando,
porque entendía, mar, yo me fui dando:
“Piedad, piedad para el que más ofenda”.
Dame tu sal, tu yodo, tu fiereza,
¡Aire de mar!... ¡Oh tempestad, oh enojo!
Desdichada de mí, soy un abrojo
y muero, mar, sucumbo en mi pobreza.

Vuit anys després del sopar barceloní i l’article a Mirador, a l’inici del bon temps austral, les mans d’Alfonsina Storni s’endinsaven per sempre al Mar del Plata havent enviat per correu a La Nación el poema “Voy a dormir”, després d’escriure una darrera carta al fill. I a París, el Sagarra dels aperitius, de Baudelaire i del music-hall vivia la tardor a l’exili, retornat de mesos de navegació per aquell oceà Pacífic d’illes, cocoters i déus de pedra en què una nit, temps enrere, l’havia fet pensar la poetessa.

[JS, Adrada (Edicions 62, 2005)]