And sorry I could not travel both
Robert Frost
Remugo “Com ho sé?”
però passo de llarg.
Quan arribo al carrer
veig les lletres escrites
sense haver de mirar,
i sé que la sortida
la duia aquí a la mà.
JS
"Fuera de la ley solo existe negación de la libertad", Felipe VI de España. 2017.
Consens és la paraula que usa el poder per continuar a la pomada en els moments en què deixa de ser l'únic a prendre les decisions.
La cançó d'aquesta setmana arriba fresca, fresquíssima (enregistrada fa un parell de dies), per recomanació del Miquel Tuson, @llumenera.
Apa, disfruteu-la, i passeu una bona segona meitat de cap de setmana.
MÉS
Aquí teniu més Jeff Tweedy, als impagables Tiny Desk Concerts de la NPR.
Els Wilco, amb Tweedy al capdavant, a la mateixa sèrie de concerts desendollats a la NPR, l'any 2011.
Jo no sé si a vostès també els passa, però de fa anys em costa cada vegada més trobar gent que escrigui amb criteri sobre poesia catalana, o poesia en català. No parlo de poetes parlant del que fan, sinó del que abans se'n deia crítics. De tant en tant, afortunadament, topes amb algú a qui no coneixies, o amb qui no comptaves, i has de treure el llapis de subratllar. El campaneter Pere Antoni Pons explica avui a l'Ara Llegim el seu criteri per saber que es troba davant de bons poemes, enmig del borbolleig permanent de novetats i traduccions i de gent que diu d'altres que ara per fi sí que sí. Tres trets, fa servir Pons com a bastó de medir: singularitat, consistència i precisió expressiva:
"Personalment, una brúixola m’orienta a través de la confusió poètica actual. Sé que estic davant d’un poema valuós si és singular, si té consistència com a artefacte verbal i si té precisió expressiva, tres qualitats aplicables a qualsevol tipus de poema, des del més hermètic fins al més assequible, des del més tradicional fins al més trencador."
Pons ho deixa escrit en l'obertura de la ressenya sobre L'ocell matiner i altres poemes de Ted Kooser (Gall Editor). La seva peça és tan recomanable com el llibre que llegeix, però val a dir que qui ara mateix escriu això no és del tot objectiu, en aquest cas. Valorin vostès mateixos la singularitat, la consistència i la precisió de l'article de Pere Antoni Pons. I no es perdin la poesia de Kooser.
Hem desfermat una bèstia mesquina i venjativa, i no tenim manera d'escapar-ne o de guanyar-la, ni tan sols de torejar-la. Ens esperen anys miserables (perquè així ho vol, a hores d'ara, la bèstia, i perquè les bèsties són bèsties, com bé sap la granota). Ens quedarem sols amb la nostra raó i la nostra ràbia, i les bronques entre nosaltres per adjudicar-li a algú la culpa. Just you wait, 'enry 'iggins, just you wait...
Escriure una cosa així, o cantar-la com Susan McKeown i Natalie Merchant, ni que s'hi assemblés remotament, i llavors ja poder jeure per la resta dels teus dies, passat el sol ponent.
Mentrestant, bon cap de setmana. I visca la Dickinson.
BECAUSE I COULD NOT STOP FOR DEATH
Because I could not stop for Death –
He kindly stopped for me –
The Carriage held but just Ourselves –
And Immortality.
We slowly drove – He knew no haste
And I had put away
My labor and my leisure too,
For His Civility –
We passed the School, where Children strove
At Recess – in the Ring –
We passed the Fields of Gazing Grain –
We passed the Setting Sun –
Or rather – He passed us –
The Dews drew quivering and chill –
For only Gossamer, my Gown –
My Tippet – only Tulle –
Emily Dickinson
Coses que mai no havies pensat que faries: dinar aquí, asseguts al cotxe. Demà passat us ho explico.
(Diu que el nom del lloc és una deformació en francès de com anomenaven aquesta zona d'aigua calma els indis Potawatomi, o bé una corrupció del francès antic chalemel, jonc).
Cinc-cents trenta (530) actes de graduació, porten. Però alguns a casa estan convençuts que els podem donar lliçons en un munt de coses.
Cadascú té les fantasies que té pel dia que poguéssim tornar a començar en la forma i el lloc que volguéssim. La de Joseph Brodsky era ser gat a Venècia. Ho explicava el desembre de 1979 en aquesta entrevista amb Sven Birkerts per a The Paris Review, que no comença gaire bé i llavors va creixent com la marea alta, sorda i potent.
Penses en mi com si fos neu,
blanc, fred i relliscós?
Penses en mi com si fos jazz,
o corba, o negre, o fosc?
Algun dia enredaré un editor i li diré que ho he escrit jo, o que hi versiono un Pulitzer poc conegut, no la lletra del tema propi que una cantant de jazz de primera va incloure al seu disc dedicat a Cole Porter, el geni frívol d'Anything goes. Aquí la teniu al piano. I per cert: si sou al Midwest, Patricia Barber actua avui al Green Mill abans de sortir de gira per Europa.
Pescador, versionaire, bibliòfil, musicòman, barceloní, carnerià, guardiolista... Quants defectes més es poden acumular a la vida?
Tots drets, si us plau. Tal dia com avui de 1891 va néixer a Peru, Indiana, el mestre Cole Porter, compositor i lletrista i una font de plaer auditiu inesgotable mentre passen i muden els temps.
With a million neon rainbows burning below me,
And a million blazing taxis raising a roar,
Here I sit, above the town,
In my pet-paillated gown,
Down in the depths
of the ninetieth floor...
El presentador de l'acte conta una bona història de Burt Lancaster, confrontat un dia a Anglaterra amb un actor shakespearià dels de la vella escola, a qui explicava que ell havia arribat a un punt que les crítiques ja no l'afectaven. L'altre li va respondre: "Bé, ara, quan arribis al punt que l'elogi tampoc no t'afecti, ja seràs allà".
Aquells moments d'escriptura en què el que ja saps atabala, i el que encara ignores t'ofega. Aquests moments.
És tan punyeterament clar, sembla tan esclatantment (i mòrbidament, i traïdorament) simple, que hi vaig i en torno una vegada i una altra i sempre em llisca de les mans a l'últim moment, per un substantiu imprecís o per un ball d'ordre de mots o per la manca d'una coma on prémer amb els dits. Amb això vull dir només. Això és només per dir-te. Només volia dir-te... Però quines prunes!
Bon cap de setmana a tothom, que el món s'afona!
I per fer-ho passar avall tenim el vídeo amb la rumba de Mireia Vives i Borja Penalba, enregistrat a la Bodega Saltó, al Poble-sec. Gràcies a Xavier Antich per la recomanació.
Brodsky. A Venècia l'aigua juga un paper especial. Però primer és molt interessant comparar l'arquitectura veneciana amb la romana del mateix període. A Roma hi deu haver un quilòmetre, entre les figures dels apòstols a les façanes. A Venècia aquells mateixos apòstols estan espatlla contra espatlla, tots junts, en filera. Com un exèrcit. Aquesta increïble densitat crea un fenomen peculiar venecià, no barroc sinó una cosa molt diferent i específicament veneciana.
Però de tota manera, el més sorprenent de Venècia és l'aigua. L'aigua és, si vols, una forma condensada de temps. Si hem de seguir el llibre de la B majúscula, recordem el que hi diu: "I l'Esperit de Déu planava sobre les aigües". Si Ell planava sobre les aigües, vol dir que hi era reflectit. Quan dic Ell vull dir el temps, és clar. O el Geni del temps, o el seu Esperit. I atès que Ell és reflectit a l'aigua, en algun moment l'H2O esdevé Ell. O més aviat ja l'ha esdevingut. Pensa en totes aquelles arrugues a l'aigua, els plecs, les onades, com es repeteixen. Especialment quan l'aigua és grisa, és a dir, del mateix color que ha de ser el temps. D'aquí la idea d'Afrodita sorgint de les ones. Ella neix del temps, és a dir de l'aigua.
Volkov. I tot això passa a Venècia?
Brodsky. Naturalment. Perquè hi ha un munt d'aigua i tot es reflecteix en tot. Per això les constants transformacions. No sé com explicar-ho... Posem que un ocell vola per damunt de l'aigua. Vola avall des de bastant amunt com un colom, però a l'altra banda t'hi fixes i ara apareix amb la forma d'una gavina. El vol per sobre de l'aigua és especial. És un vol que paga un tribut a la reverberació, diferent de qualsevol altra cosa, i increïblement bonic, perquè hi ha aquesta antítesi, aquesta possibilitat de transformació. Quan el sol es pon a Venècia i la posta es reflecteix a les finestres, semblen peixos amb escates brillants, rutilants. Recordes totes aquelles finestres quasi-gòtiques, o més aviat romàniques tornant-se gòtiques? Després, al vespre, quan els llums s'encenen a les finestres, ja són de fet peixos, il·luminats per dins, amb escates a mig tancar.
Joseph Brodsky i Solomon Volkov a Conversations with Joseph Brodsky (The Free Press, 1998)
 |
| Santa Maria Assunta, Cannaregio, Venècia |
Què més pot demanar el filòleg internacionalista? Jordi Llovet citant Bourdieu i argumentant que la idea de camp literari s'aplica de primera al cas i el moment de Carles Riba, i que això ho mostra molt bé el llibre recent del benaurat Carles-Jordi Guardiola, Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4). Se'l comprin.
(...) Quan aquest camp ha quedat prou aclarit i dibuixat, llavors encaixa tot, o gairebé tot, més enllà del geni dels uns o la capacitat migrada d’uns altres; llavors s’eleva, en el panorama de la història, no solament un període d’aquells que agraden tant als historiadors de la literatura formats en l’escola molinera, sinó una geografia global: política, econòmica, cultural, educativa i religiosa (almenys tot això), en què es creuen les vides i les fidelitats, els exilis i les connivències, el catalanisme i l’estètica literària, les aficions dels públics i els seus desdenys. (Per exemple: Sagarra i Riba no van tenir una relació difícil solament a causa de la seva diferent actitud davant el franquisme, ni tan sols pel fet que l’un fos petit esquifit i lleig —m’ho va dir en Riquer—, i l’altre gros, expandit i simpàtic —m’ho va dir el seu fill—, sinó també perquè Riba tirava a l’obra intel·ligent i perfecta —com Valéry— i l’altre es delia per l’èxit popular i la solvència econòmica.)
Entrades
Comentaris
