dimarts, 27 de febrer de 2007

PLANA SECA



LA VIDA

Sí, ara sóc aquí,
al centre del No-res del meu país,
l'esquerpa plana seca.
I brindo pels cent Mai,
tots els Potser, pel tímid Tant se val
i aquell Enlloc enorme...
Salut, oh vida!,
esquerpa plana seca.

Sí, ara sóc aquí.

Narcís Comadira, de Llast (2007)

diumenge, 25 de febrer de 2007

NOTES EN MARXA SOBRE NORTHERN VOICE


#1. Quan sortim de casa plou, i en arribar a la universitat la pluja és quasi neu, lleugera, humida, freda. És dissabte i són quarts de nou del matí, però tothom sembla ser ja aquí sense problemes. Hi ha tres-centes persones inscrites (que han pagat cinquanta dòlars per fer-ho), totes prou diferents entre elles. Gent jove i gent gran, alguns amb criatures, gent que en diries activistes, geeks, altres amb pinta de professor despistat, moltes dones... Hi penses: tots plegats tenen (tenim) una sola cosa en comú, tan intangible com el fet que mantenen (que mantenim) un (molts jo diria que més d'un) bloc. A l'hora de la inscripció, el retolet identificatiu que ens donen conté el nostre nom... i l'adreça del bloc de cadascú.

#2. L'any passat les sessions de Northern Voice, la conferència canadenca de blogging, van ser al centre de Vancouver. Aquest any ho han traslladat a la UBC i hi patien, però l'edifici de la Facultat de Forestals, tot de fusta per dins, és magnífic: ampli, acollidor i ben preparat.

#3. A la conferència inaugural d'Anil Nish, m'adono que no m'havia trobat mai en un auditori ple de portàtils, i amb tanta gent que hi pren les notes directament: se sent de fons la remor lleugera dels teclats plans. També hi ha un grapat de càmeres digitals, i els que van fent fotos. Sensació curiosa de conferència retransmesa a l'instant. Més tard, en un dels tallers de la tarda, mentre escric aquestes notes, em trobaré "pujant-les" via el Blogger mentre just al seient del costat una altra participant fa el mateix amb el seu bloc. Ens mirem i somriem, comsi ens haguessin pescat mirant els apunts.

#4. L'organització és no professional, basada en un equip de voluntaris, però tot plegat funciona. Amb una barreja de relaxament i coneixement de causa que a mi em sembla ben anglosaxona. I els ponents en general saben parlar i fer somriure el públic i s'ajusten (!) al temps concedit. També és veritat que els moderadors exerceixen, cosa que s'agraeix.

#5. Mentre la Conferència té lloc, hi ha en marxa un xat permanent (Back Channel) en què participen molts dels assistents. I tot plegat és "podcastat"...

#6. Com en tota comunitat fundacional i missionera, hi ha les inevitables intervencions filosoficomotivacionals del públic, però en general el nivell de les preguntes i els comentaris és bo: es nota que la sala és plena de copartíceps.

#7. Apunto alguns blocs i wikis recomanats al llarg de les diferents sessions: The World is not flat, crònica d'una llarga volta al món; Posthegemony, des d'on el professor Beasley-Murray comenta els llibres del seu curs sobre literatura llatinoamericana dolenta i enllaça amb els blocs que els seus estudiants han de mantenir sobre el tema; un magnífic curs d'ensenyament d'anglès per a mestres de John Willinsky; Adbusters, portal de culturejammers; la pàgina del fotògraf Alex Waterhouse, renovada cada dia, i una estupenda enquesta, Why Do You Blog?, que dóna nom al bloc mantingut per Darren Barefoot i ens ha tingut entretinguts una bona estona amb les respostes concretes i el "retorn" per part dels assistents.



L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta
...

dissabte, 24 de febrer de 2007

ESPERA










L'hivern és una llarga paraula de sis lletres que els pescadors esperem que passi de pressa per poder tornar al riu.

divendres, 23 de febrer de 2007

LAMETRASERILLOS




Diu que TVE després d'haver-ho anunciat no ho ha volgut emetre. És una llàstima, perquè n'hi ha per sucar-hi pa. És una bona ullada al carreró de darrere del Madrid cortesà de l'ultima dècada. Hi desfilen retratats ensenyant alguna vergonya (amb l'inevitable vedetisme del retratador) reietons que es diuen Aznar, Jiménez Losantos, Florentino Pérez (els culers, no us perdeu la part 8, en què s'explica el fitxatge de Figo), Polanco, Rajoy, Sáenz de Buruaga o Villalonga.

dijous, 22 de febrer de 2007

WOODY, NO!










Una de les conseqüències de la fama mundial és la tonteria banalitzant. Ho dic tant per la meva capital com per un dels meus directors de cinema predilectes (deixem el futbol per a un altre dia, avui). Fa temps que circulava el rumor que Woody Allen, Amic de Barcelona que té a la ciutat un dels públics més fidels del món, planejava rodar una pel·lícula als nostres carrers. Ara ja sembla que la cosa és imminent, perquè el projecte té dates (Allen i família s'instal·laran a Barcelona pels volts del proper estiu) i comença a tenir també noms propis. I no n'hi ha hagut prou amb els retortolligaments de ventre en saber que la protagonista serà Penélope Cruz (Almodóvar ja en va fer una catalaneta ingènua amb pis modernista i mare falsificadora a Todo sobre mi madre): s'acaba de filtrar que li donarà la rèplica, ració doble de cosmopolitisme, Javier Bardem. Si aquest és el nivell del casting barceloní, un prefereix no imaginar-se gaire el guió ni les localitzacions... Diu que no serà la típica pel·lícula amb postaletes gaudinianes. Ah,no? ¿De veritat, senyor Allen, que no té a mà cap altra parella per associar arreu del món amb la ciutat de Cerdà, Balaguer, Gamper, Salvat-Papasseit, Miró, Sert, Rodoreda, Seguí, Samaranch, Amaya, Porcioles, Puig Antich, Serrat, Ocaña, Sisa, Maragall o Monzó? I Scarlett Johansson? I Mira Sorvino? I Mia Farrow? I Diane Keaton? I Jonathan Rhys Meyers? I Hugh Grant? I Sean Penn? ¿Quin mal hem fet nosaltres per haver de veure'ns duts pel món de la mà de dos que ja van demostrar del que són capaços amb Bigas Luna a Jamón, jamón, lliçó de sofisticació línia Monegros? La nostra pel·lícula serà coproduïda per Antena 3, és clar, però també hi ha pel mig Mediapro. Que Jaume Roures ens agafi confessats.

dimecres, 21 de febrer de 2007

ANAR DE BLOCS


A poc a poc van arribant a fer pinya nous blocs escrits per gent que llegeix que conviden a ser llegits. Llocs com Atlàntida, el dietari personal d'erraté, de qui tot just sabem que recentment ha fet setanta anys i intuïm de seguida que els ha ben aprofitat. O com El ciclista de pega, que a sobre compra llibres.



Aquests nous continents o esportistes digitals vénen a sumar-se a d'altres debutants que no vam saludar quan tocava, com el Cosmos de Manel Capdevila o els Extra innings de Sergi Seguí. I a il·lustres veterans com L'efecte Jauss (ara 2.0), que va fer néixer setmanes enrere un magnífic esqueix circumstancial que es diu L'efecte Frankfurt i que ara fa només uns dies, en plena festa d'aniversari, ens ha regalat un enllaç sensacional per a lletraddictes a Words at play (connecteu els altaveus)...

Reprenent el que l'altre dia demanava un nen a la seva mare dalt d'un autobús: "Com sap internet a on anem nosaltres?".

dilluns, 19 de febrer de 2007

RÈPLICA

Ja se sap que la cultura és una llarga conversa. També la petita cultura de cada dia: els articles, les xerrades, l'opinió, la discussió. Després de publicar a El Periódico el text del post anterior, vaig rebre un missatge de correu electrònic d'Enric Gomà, un dels (bons) lectors reals que conec, guionista, jurat de la Lletra d'Or. No pensem exactament el mateix, però em sembla que el seu punt de vista enriqueix el meu. Li he demanat permís per transcriure el seu missatge, afegint-lo a la conversa. Aquí el teniu.



Em vaig llegir l’article del Periódico sobre el Premi Llibreter i no hi estic gaire d’acord. El Premi, al meu entendre, té un esperit colonial, perquè les llibreries també el tenen. Cada vegada que entro en una llibreria, em faig creus de com estan de mal col·locats –arraconats, invisibles-, els llibres en català. El súmmum és la Plató de Sant Gervasi. La Catalònia, en un passadís lateral. La Central de Mallorca, amagats darrere el taulell de comandes. Sempre és així. Només la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia els té en una entrada.

Després hi ha l’espai dedicat als llibres en català: misèrrim. Els llibreters són lliures de fer el que vulguin –fins i tot de no tenir-ne cap ni un-, però jo com a ciutadà també sóc lliure de retreure’ls-ho. Però ningú no s’hi atreveix, amb els llibreters: dóna més bon resultat afalagar-los, per aconseguir unes engrunes.

Tinc ganes de llegir-me la novel·la d’en Davies, però l’espero en català (com el Cheever, a Proa). Ara bé, el poquíssim suport del Premi als llibres en català de tots aquests anys és simptomàtic. Que l’únic finalista del 2006 sigui en Girbal amb
La tragèdia de Cal Pere Llarg (Edicions de 1984), una novel·la del 1923, és una bufetada als escriptors catalans actuals. Suggereixo que ho facin amb els autors en castellà i veurem què hi diuen.

Enric Gomà

dissabte, 17 de febrer de 2007

DE LLIBRES, PREMIS I LLIBRETERS











El premi Llibreter ha substituït amb una trista celeritat ben nostrada el prestigi i la satisfacció general del sector pels núvols de fons a l’edició de 2005 i una tronada forta en la de 2006, que ha premiat El quinto en discordia, del canadenc Robertson Davies. En parla un altre Llibreter, en aquest cas digital i anònim però de referència per als que seguim admirats el seu bloc: la reclamació de finalistes i guanyador en català al premi és un punyal d’aquells que un cop l’has fet entrar al cos estimat ja no pots treure sense estripar-ho tot. És preocupant, la facilitat amb què certes persones pontifiquen (o directament amenacen) sobre què haurien de fer jurats, lectors i crítics prou qualificats.

El cas és que, pel que fa al premi Llibreter, un pot enfilar-se a la columna recriminatòria del nacionalisme literariolingüístic o, per comptes d’això, constatar que Libros del Asteroide té ara una excel·lent oportunitat per animar-se a publicar en català (seus són els drets de Davies en la nostra llengua), deixant enrere el trist record dels temps (no tan llunyans) en què hi havia qui comprava els drets en català d’alguns llibres només per bloquejar-los. I es pot constatar també que al 2005 el guardó va servir perquè Edicions 62 edités la traducció d'El port de les aromes de John Lanchester. I ja vindran els premis en la llengua de Rodoreda. Perquè el que és evident és que la bona literatura catalana no pot permetre’s viure contra nous fenòmens editorials d’alguna manera també catalans com Asteroide, Funambulista, Minúscula o Salamandra (que en poesia tenen el seu paral·lel amb DVD o La Poesía, señor hidalgo). En aquest sentit, el premi Llibreter és un destacat espai de convivència entre lletres en català i en castellà, com ho són el premi Salambó o la llista de recomanacions "Els 22 de la 22" que cada any trameten per correu electrònic Guillem Terribas i la seva tropa des de la Llibreria 22 de Girona. Espais per a una imprescindible (i esperem que algun dia inevitable) convivència més serena i desacomplexada en què es pugui fer broma dels fantasmes de cada banda, que a fe que n’arrosseguem uns quants.

 Publicat a El Periódico (Èxit), 25-I-07

divendres, 16 de febrer de 2007

REITERACIÓ

Una petita bossa de plàstic transparent amb una altra bossa de plàstic a dins plegada, plana, per llençar les deixalles. La prenc entre els dits, ingràvida, i tinc talment la sensació que obro un diari, que engego la ràdio, que torno a començar a explicar lo nostre.



(Imatge de Mark Jenkins)

dijous, 15 de febrer de 2007

CANADÀ O BIBLIOTECA

L'apunt d'avui a Reading Copy em serveix d'excusa per recomanar-vos aquest entretingut bloc de la gent d'AbeBooks (la gent en el sentit literal: l'escriuen els treballadors de la gran llibreria de segona mà a internet).

Es veu que a Anglaterra hi ha un debat obert sobre The Tenderness of Wolves, novel·la guanyadora d'un premi ambientada al Canadà de 1867... sense que l'autora, Stef Penney, que és agorafòbica (ja té delicte, parlant del que parla), hagi posat mai els peus no ja als escenaris exactes del seu llibre sinó ni tan sols al Canadà: va escriure la novel·la des de Londres, documentant-se a biblioteques. I, és clar (o no sé si és tan clar): no han trigat a disparar-se les veus dels que diuen que com pot ser això. Recordo un article que ens feia llegir Enric Sullà a la UAB en què Catherine Belsey plantejava el mateix tema, però parlant d'un protagonista negre d'un relat i fins a quin punt calia que l'autor fos negre per poder escriure-ho amb coneixement de causa (aneu estenent el cas a homes i dones, gent de camp o de ciutat, a la novel·la històrica o la de ciència-ficció i gairebé ens quedem sense literatura). Si jo hagués d'escriure sobre el Canadà, què faria? Agafaria un avió i me n'hi aniria? A on? Perquè, segons el tema, la pluja de Vancouver és neu a Calgary, l'anglès d'Ottawa francès a Quebec, els ntlakyapamuk a la Colúmbia són inuit a prop de l'Àrtic... A quin lloc s'ha d'anar, per poder parlar amb propietat d'enlloc?

dimarts, 13 de febrer de 2007

DIES DE DONES

Després de l'outing lingüisticovalencià de Rita Barbera (que ha anat tenint tornes diverses als diaris i als blocs, of course), l'altra esperança blanca del Partit Popular espanyol, Esperanza Aguirre, afirmava ahir contundent a Enric Juliana en una entrevista que: "No soy nada partidaria de los sentimientos identitarios". Toma ya. La peça és plena de petits gestos (Juliana en sap un niu, no us perdeu La España de los pingüinos), com quan l'autor apunta tot seguit del contundent pronunciament d'Aguirre que aquesta el fa "con un acento liberal tan grácil que casi logra ocultar la pulsera de su muñeca izquierda; una pulsera patriótica, con los colores de la identidad nacional española. La política, como la fotografía, es un arte que juega con la luz y los contrastes". Identitats i contrastos, sí. Com quan la presidenta de la Comunidad de Madrid amb els vots de dos trànsfugues convençuts amb els diners de l'especulació immobiliària hi torna, estupenda: "Nuestra seña de identidad es no tener identidad, ser abiertos y cosmopolitas".

Mentrestant, a les Índies, els Grammy han tornat a les perseverants Dixie Chicks una part del crèdit que el president Bush i els potents grups ultraconservadors nord-americans els havien pispat aquests darrers anys. I jo llegeixo Ted Hughes i Gabriel Ferrater i compto les hores per anar a escoltar la Tracyanne.


dilluns, 12 de febrer de 2007

POSTDATA


Sense voler, el missatge d'avui de la llista Rodamots clou el comentari de l'apunt anterior de la millor manera possible: amb versos. I d'un altre poeta valencià, aquest posterior al rei en Jaume...

Lo cinquèn peu del moltó ab gran cura
jo he cercat, e no'n té sinó quatre
.

Ausiàs March (poema 70)

RITU BARBERA








La infantesa de molts de nosaltres va estar plena de dibuixos animats i els d'Hanna-Barbera eren dels millors, però poca gent sap que resulta que una avantpassada del duet nord-americà fa anys que governa a la ciutat de València, i ho fa amb una curiosa barreja d'eficàcia popular i gags d'un irritant passat ultramuntà. Diu el diccionari que el ritu és una "manera concreta de celebrar la litúrgia, d'administrar els sagraments i sagramentals, d'acord amb les regles litúrgiques". I per Déu que n'hi ha que han après ben bé a administrar sagramentals, sense saltar-se cap regla de la litúrgia de la confusió. És el ritu de la Rita. Barberà.

Ara mateix, l'editor Joan Carles Girbés ens informa des de l'excel·lent Tirant al cap que Barbera (a Valencia no usen accents, per mantenir-se a distancia de polemiques filologiques inutils), la magnifica politica Barbera, deia, ha decidit autoatorgar-se un doctorat en història de la llengua i ha celebrat l'ús del valencià per part d'Al-Russafi, un clàssic de la literatura àrab medieval nascut... al segle XII, que es veu que llavors rere les muralles de Balansiya ja parlava la llengua de Francisco Camps (o era la d'Eduardo Zaplana?). El poeta parlava i escrivia, doncs, en valencià (curiosament semblant a l'àrab medieval) abans de l'arribada del Papu per (nos)altres anomenat Jaume I. Ah, la força dels adverbis! Es veu que l'alcaldessa va llegir emocionada en la inauguració d'una biblioteca uns versos del poeta "escritos en romance valenciano y traducidos a la variedad moderna" (la transcripció interessada de Las Provincias és, com sempre, impagable).

La polèmica no ha trigat gaire, és clar, perquè al sud de les Cases d'Alcanar encara queden uns quants tossuts que, passada la infantesa, ja no els fan tanta gràcia els dibuixos animats, que troben que els accents tenen la seva funció i que van anar a classe d'història. Pesats que són. Com titulaven fa uns anys els amics d'Edicions 96 (amb versos, entre d'altres, d'Ar-Russafí): ai, València!

diumenge, 11 de febrer de 2007

VEU DEL NORD



En la distància, el fil digital agafa gruix. Embolicat per Brian Lamb, Jon Beasley-Murray i una generosa dosi de sashimi, m'he inscrit a una conferència canadenca sobre blogging: Northern Voice. A veure si sóc capaç de fer-ne cinc cèntims des d'aquí... De moment, els interessats podeu tafanejar el wiki de la trobada o accedir al web del ponent principal, Anil Dash, i a la pàgina sobre la història i les intencions de l'esdeveniment. Al 2006 hi va haver 250 inscrits. Ja us diré el què.

dissabte, 10 de febrer de 2007

PARAULA DE HUGHES

Traieu el confeti i les serpentines: ara mateix als quioscos del món (i a internet, és clar) hi ha una d'aquelles peces de promoció nostrada que si l'haguéssim de pagar no en sabríem, o no podríem: el Guardian d'avui publica "Reach for the skies", reportatge de Robert Hughes, un dels crítics d'art de referència internacional, en què a partir de l'exposició "Barcelona and Modernity" que ha d'inaugurar-se al Metropolitan de Nova York el proper 7 de març es fa un llarg repàs de l'art català del darrer segle i es destaca la ciutat i el país com un dels tresors culturals d'Europa.

A l'article apareixen amb passió raonada i encomanadissa Gaudí, és clar, Pau Casals, Dalí, Miró i Picasso, però també el romànic català, la Renaixença, Ramon Casas, Domènech i Montaner i el Palau de la Música Catalana o Puig i Cadafalch, amb la tesi que de 1870 a 1920 Barcelona va ser de forma intermitent un gran centre cultural, un dels que va servir per assentar les bases de la modernitat en art. Hughes és l'autor, entre molts altres llibres, de l'utilíssim Barcelona (ep, i d'un preciós A jerk on one end, traduït a Galaxia Gutenberg Por la boca muere el pez). De Barcelona al món. Però ja se sap que als catalans ningú no ens coneix ni ens estima, i que en cultura tot ha d'anar malament perquè n'hi ha uns quants que només es dediquen a la pèrfida desnacionalització... A veure com l'entomem, aquesta bona notícia d'ara.

divendres, 9 de febrer de 2007

POSTGUERRES

L'altre dia vaig veure Iraq in fragments, un cru documental de James Longley (amb premi a Sundance) que us recomano per quan estigueu de massa bon humor, depassats per aquell optimisme banal que a alguns mortals encara de vegades, inopinadament, ens assalta. Hi topareu de cara amb la postguerra iraquiana contemplada des de tres punts de vista amb edats, geografia, extracció social i observança ben diferents, tal vegada ja irreconciliables.

Perquè cadascú passa la postguerra com pot. Que li preguntin, si no, al tercer patrocinador internacional d'aquest comptador de dòlars, dolor i destrucció que teniu aquí a dalt a l'esquerra i que no hi ha manera de treure'ns de sobre! L'expresident Aznar acaba de reconèixer públicament, amb només uns anys de retard, que l'Iraq no tenia armes de destrucció massiva. Sembla un acudit. En aquest cas, però, rectificar no és de savis sinó de cretins. I la frase del conferenciant de Georgetown lluu a l'alçada del personatge: "Tengo el problema de no haber sido tan listo y no haberlo sabido antes, pero es que, cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía..." ¡Señor, sí, señor!

dimecres, 7 de febrer de 2007

JA HO HAS DIT

Poques coses tan ràpides, tan imperceptibles, com una ofensa. I amb bitllet només d'anada.

dilluns, 5 de febrer de 2007

SKYTRAIN









He agafat el tren del cel un dia de boira, i la te de formigó elevada s'endinsa de pressa de pressa en una grisor difusa, lletosa, amb cases i carrers i cotxes i arbres i altres vies a esquerra i a dreta, uns metres més avall, i una veu va dient com si parlés dins d'una capsa el nom de les estacions, la gent entra i surt en silenci amb bosses de diumenge a la mà i viatgem, tots plegats, com si hi hagués destí, un final de línia al fons del fum moll suspès aquí al davant.

dissabte, 3 de febrer de 2007

JOHNSON I FRANKLIN, LECTORS EN CATALÀ?











En una de les primeres escenes de Barcelona, de Whit Stillman (1994), el jove protagonista dispara al cosí acabat d'arribar:

- You know what Dr. Johnson said?
- No.
- "Guests, like fish, begin to stink on the third day".


I a mi se'm dispara l'alarma: el doctor Johnson? Jo aquesta frase l'he sentida en una altra banda. No, no l'he sentida, l'he llegida... al Curial e Güelfa: "Hostes e peix, a tres dies puden", hi diu. S'assemblen tant que no pot ser una casualitat. Però, és clar, Samuel Johnson va viure a Anglaterra al segle XVIII. Potser Stillman va patinar al seu guió... Però entro a internet i trobo algun lloc que també atribueix la frase al filòsof anglès... i un bon grapat que donen per suposat que és de Benjamin Franklin. La cosa s'embolica. Franklin? Johnson? El Curial? Què va davant de què? Perquè igual resulta o bé que Franklin o Johnson van llegir el Curial o bé que, com sostenen alguns, l'autor del Curial va llegir Franklin o Johnson i, doncs, hem de sumar alguns segles a la seva data de composició fins ara suposada. Inspiració, lectura, falsificació? A més, encara trobo un altre lloc on se sosté que la dita és de fet basada en un antic proverbi danès i va ser usada al final del segle XVI per un autor anglès i inclosa després per Franklin a Poor Richard’s Almanac. Una font prèvia comuna, doncs? Comuna a la Catalunya medieval, l'Anglaterra divuitesca i un dels pares de la pàtria nord-americana? Lectures sobre lectures sobre lectures. Frases i idees que viatgen. Curiositats de curiós impertinent.