DIES DE DONES

Després de l'outing lingüisticovalencià de Rita Barbera (que ha anat tenint tornes diverses als diaris i als blocs, of course), l'altra esperança blanca del Partit Popular espanyol, Esperanza Aguirre, afirmava ahir contundent a Enric Juliana en una entrevista que: "No soy nada partidaria de los sentimientos identitarios". Toma ya. La peça és plena de petits gestos (Juliana en sap un niu, no us perdeu La España de los pingüinos), com quan l'autor apunta tot seguit del contundent pronunciament d'Aguirre que aquesta el fa "con un acento liberal tan grácil que casi logra ocultar la pulsera de su muñeca izquierda; una pulsera patriótica, con los colores de la identidad nacional española. La política, como la fotografía, es un arte que juega con la luz y los contrastes". Identitats i contrastos, sí. Com quan la presidenta de la Comunidad de Madrid amb els vots de dos trànsfugues convençuts amb els diners de l'especulació immobiliària hi torna, estupenda: "Nuestra seña de identidad es no tener identidad, ser abiertos y cosmopolitas".

Mentrestant, a les Índies, els Grammy han tornat a les perseverants Dixie Chicks una part del crèdit que el president Bush i els potents grups ultraconservadors nord-americans els havien pispat aquests darrers anys. I jo llegeixo Ted Hughes i Gabriel Ferrater i compto les hores per anar a escoltar la Tracyanne.