DARK SIDE OF THE HUGHES

Fa un parell de llargues nits que tinc la notícia impresa aquí al davant i no sé si gosaré o voldré parlar-ne. Nicholas Hughes, el nadó de la fotografia, fill de Ted Hughes i Sylvia Plath, es va llevar la vida a Fairbanks dies enrere. Què dir-ne, dels que decideixen que ja n'hi ha prou? En aquest cas, hi ha la doble incomoditat afegida del reguitzell de suïcidis que envolta la biografia de Ted Hughes (i que no s'atura ni després de mort el poeta) i l'angúnia de saber que Nicholas, el germà petit de Frieda, tenia més o menys la meva edat: que els seus pares haurien pogut ser els meus pares. De fet, d'alguna literària manera, cadascú amb el seu estil tan radicalment allunyat l'un de l'altre, ho han estat, parents propers dins de la gran família extensa dels pares i oncles i germans i cosins amb què creixem i ens comparem i aprenem i anem de vacances i ens discutim els que volem escriure. No sabia si volia, si gosaria, si convenia dir-ne res, doncs. I avui m'he recordat d'un poema en concret amb dos nens al final, i he pensat que per damunt de tot sí que hi ha una bona raó per explicar-vos tot això: recordar que en català tenim les esplèndides Cartes d'aniversari de Ted Hughes traduïdes per Josep M. Fulquet i Pauline Ernest (Edicions 62, 1999) i l'impressionant Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963 de Sylvia Plath, que devem a Montserrat Abelló. En la versió catalana d'ella, aquests versos:


L'AMABILITAT

L'amabilitat ronda per casa.
Senyora Amabilitat, és tan gentil!
Les joies blaves i vermelles dels anells fumen
a les finestres, i els miralls
s'omplen de somriures.

Què hi ha de tan real com el crit d'un infant?
El crit d'un conill pot ser més salvatge,
però no té ànima.
El sucre ho cura tot, diu l'Amabilitat.
El sucre és un fluid necessari,

els seus cristalls petits cataplasmes.
Oh amabilitat, amabilitat,
que dolçament en reculls els bocins!
Les meves sedes del Japó, papallones desficioses,
es poden clavar de cop, anestesiades.

I arribes tu, amb una tassa de te
ben fumejant.
El doll de sang és poesia,
res no l'estronca.
Em dónes dos infants, dues roses.

                     Sylvia Plath

PARAULA DE HUGHES

Traieu el confeti i les serpentines: ara mateix als quioscos del món (i a internet, és clar) hi ha una d'aquelles peces de promoció nostrada que si l'haguéssim de pagar no en sabríem, o no podríem: el Guardian d'avui publica "Reach for the skies", reportatge de Robert Hughes, un dels crítics d'art de referència internacional, en què a partir de l'exposició "Barcelona and Modernity" que ha d'inaugurar-se al Metropolitan de Nova York el proper 7 de març es fa un llarg repàs de l'art català del darrer segle i es destaca la ciutat i el país com un dels tresors culturals d'Europa.

A l'article apareixen amb passió raonada i encomanadissa Gaudí, és clar, Pau Casals, Dalí, Miró i Picasso, però també el romànic català, la Renaixença, Ramon Casas, Domènech i Montaner i el Palau de la Música Catalana o Puig i Cadafalch, amb la tesi que de 1870 a 1920 Barcelona va ser de forma intermitent un gran centre cultural, un dels que va servir per assentar les bases de la modernitat en art. Hughes és l'autor, entre molts altres llibres, de l'utilíssim Barcelona (ep, i d'un preciós A jerk on one end, traduït a Galaxia Gutenberg Por la boca muere el pez). De Barcelona al món. Però ja se sap que als catalans ningú no ens coneix ni ens estima, i que en cultura tot ha d'anar malament perquè n'hi ha uns quants que només es dediquen a la pèrfida desnacionalització... A veure com l'entomem, aquesta bona notícia d'ara.

COLORS LOCALS

En un extraordinari assaig sobre el fet que l'escriptor es troba entre els dos extrems del seu propi idiolecte, per una banda, i el conjunt de la parla global, total, per l'altra, amb una lucidesa que encara té més mèrit venint d'un anglès, Ted Hughes apunta que "Des del punt de vista de la lingua franca, el sistema de solidaritat i la mitologia de qualsevol subgrup tendeix a semblar parroquial, passat de moda, limitat i limitador, a ser consentit només (si arriba a ser-ho) en tant que color local." En canvi, mirant-ho des del punt de vista del subgrup, "la lingua franca sembla superficial, arbitrària, buida, degradada i degradant, fins i tot destructiva, quan no del tot buida de sentit."

Això que Hughes va escriure probablement pensant en el seu anglès individual, local, contraposat a tot l'anglès possible o a l'anglès estàndard, a mi se'm va girar com un mitjó en llegir-ho per primera vegada (ho recordo perfectament) i de cop va parlar-me amb una precisió notarial de la meva pròpia experiència amb el català i el castellà. I avui que veig als telenotícies (a tots els telenotícies, per molt que canviï de canal) la manifestació plena de banderes espanyoles i de polítics de gairebé tots els colors pels carrers de Donostia contra el pla Ibarretxe, de cop m'adono que en certs casos hi ha una tercera variant en què ni Hughes ni jo no havíem pensat: quan, vista des del punt de vista del subgrup, és la lingua franca la que sembla parroquial, passada de moda, limitada i limitadora, un pur color local (d'una localitat molt gran, això sí).

Ho veig i no sé si riure-me'n o tenir por, o les dues coses alhora. I com que cada cop em vaig sentint més i més negre per dins, poso al compacte ben forta la veu de Sarah Vaughan i el piano d'Oscar Peterson que enfilen amb tempo lent, gairebé resignat, "How long has this been going on?"...