BANDES

L'entrada d'ahir em va fer venir ganes de revisitar la banda sonora de la pel·lícula. Aquí en teniu un tall (i un grapat d'imatges). Perquè passeu un bon cap de setmana recordant-la (i, si no l'heu vista, llavors un esplèndid cap de setmana).

USUAL SUSPECTS

Avui, després del seminari de recerca en curs del grup IdentiCat, discutíem amb la professora Luisa-Elena Delgado, de la universitat d'Illinois at Urbana-Champaign, sobre casos i exemples del nacionalisme espanyol que aplega al seu llibre a punt d'aparèixer en castellà (que serà de lectura i defensa obligada). Després, al bar on feia el cafè de cloenda de la jornada, el déu de les casualitats (que ja sabem que no existeix, es diu Destí) m'ha posat sota els ulls una entrevista amb Joaquín Leguina, significat expolític socialista, primer president de la comunitat de Madrid (de 1983 a 1995), que es veu que té clar que hi ha coses molt pitjors que el poder econòmic:

—¿Qué sensaciones le da el palco del Madrid?
—Es un palco de gente adinerada, pero lo prefiero al palco del Barcelona que está lleno de políticos que quieren hacerse la foto para ver quién es más nacionalista. Eso de que el Barça­ es más que un club es sospechoso. Yo nunca sería de un equipo así. El palco del Barça es un espectáculo deprimente.

Sense saber-ho, Leguina m'ha donat l'etiqueta, la fórmula que em rondava fa temps però per a la qual no acabava de trobar les paraules justes: el Barça (vol dir, no ens enganyem, el Barça i els catalans) és a hores d'ara sospitós. La resta de substantius usats a l'entrevista en referir-se al tema són diguem-ne preocupants: cáncer, pelea, batalla, abismo, estacazo, ley, enemigo, navaja, pescuezo... Però en tot cas de moment prenguem nota que Barça i els catalans, a hores d'ara, vistos des de Chamartín per castellanos viejos com Leguina, són com els sospitosos habituals. Dignes doncs de distància i de vigilància. De moment.

TIR AL MESTRE

Una vegada Catalunya va tenir un president que va començar la seva campanya dient "Educació, educació, educació". Algun dia hi haurem de tornar. Ahir, Josep Fontana publicava a El Periódico un article ("Educació per a la democràcia") en què fa un homenatge a la figura dels mestres i detalla el paper que van jugar en la breu República espanyola del segle passat. A banda de subratllar la persecució i l'acarnissament contra els mestres republicans per part dels nacionales i fer-ne un tret distintiu contra el revisionisme actual que diu que franquistes i republicans eren si fa no fa tots colpistes ("hi ha una gran diferència entre una República que va construir escoles, va crear biblioteques i va formar mestres, i el Règim del 18 de juliol, que es va dedicar des del primer moment a tancar escoles, cremar llibres i assassinar mestres"), Fontana té la vista i l'encert de posar-ho tot plegat en el context d'una pugna a escala mundial pel control de l'educació, que en aquests moments se centra a casa nostra (no només a les Illes) en una lluita i un decantament contra l'escola pública. Interessant.

ADAGÍSTICA

Segons la teoria del "Si pica cura", els catalans devem ser darrerament una de les comunitats (autònomes) més sanes del planeta.

AAS

Quan ho he llegit em pensava que era una broma, però veig que no: a proposta de Mariano Rajoy (avui sí que s'hi afanya) el Ministerio de Fomento ha signat una ordre perquè l'aeroport de Barajas passi a dir-se Aeropuerto Adolfo Suárez. La prudència institucional aconsella, en aquests casos, esperar-se sempre uns anys a començar a batejar, però ara i aquí no hi ha prudència que valgui... Si això ho fan pel decés d'un secretari general del Movimiento, què no faran quan Cristiano Ronaldo marqui tres gols al Barça en un partit? I ara que ja no els queda aeroport, què posaran a nom seu el dia xalest que es mori l'exmandatari del bigoti i els milers d'abdominals? L'illot de Perejil?

SETMANADA

El dissabte és un bon tuit: el recordes amb un somriure però de seguida passa avall i l'enterren altres que no s'hi poden comparar. I llavors vés i busca'l.

FF

Diu que d'aquí a un parell de setmanes passen per casa. L'Escòcia viva ens visita. Bona notícia.

21-M

Potser no sigui mal dia, el Dia de la Poesia, per a un poema inèdit. Sobre el país i aquests dies.











MALPAÍS

Pedra esberlada, seca.
Pedra marró, vermella, negra.
Pedra a la vora i lluny
caient a plom, estesa,
amuntegada, oferta.
Pedra a la mà d'un déu
i l'esquelet de déu potser
colgat dessota tanta pedra.

                             JS

DILLA DICIT

Qui diu que no hi ha bones notícies? Xavier Dilla, lector d'Ausiàs March, editor, corrector, columnista amb vista i amb oïda (el que abans se'n deia un filòleg, però ara ens ha agafat por a la paraula) acaba d'obrir blog literari a Internet sota una llinda garcesiana: El sol que no crema (Notes i escrits de Xavier Dilla). I avui l'acullen a cal Núvol amb una peça sobre l'acadèmia que s'obre amb una frase atípica de bon i agraït llegir: "Desconfio dels que malparlen de la Universitat..."

AHORA VENGO YO...

History in Pictures (@HistoryInPics) ha aconseguit en exclusiva la imatge del moment en què Rodrigo Rato arribava aquest matí a l'heliport de dalt de les torres negres de la Diagonal per incorporar-se al seu nou càrrec com assessor de Servihabitat, la immobiliària de "la Caixa". El fitxatge de l'expresident de Bankia transmet al país i als inversors una sensació de confiança i optimisme que el fotògraf ha sabut copsar perfectament. Gaudeamus!

Font: HistoryInPics

UN TIBIDABO ROMÀNTIC

"Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas."

 Víctor Balaguer, "La leyenda del Tibi Dabo", La Vanguardia, 7-V-1896

Fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Si us ve de gust escoltar altres fragments com aquest i veure una selecció de les imatges de l'exposició "Entorn 1900", demà dimecres a les set de la tarda al Convent de Sant Agustí (c. Comerç, 36) en repassarem uns quants i unes quantes.

ESPERA *

Ho va dir Yeats. I jo,
de jove, m’hi delectava:
hi havia prou temps.

Amb els dits cremats, el cor
mustiat i un mal gust
a la boca el torno a llegir,

però sense creure-hi,
ja. ¿Quin consell
m’ha de dictar la retòrica

de la ploma? ¿Trenca miralls, mira
els fantasmes a la cara, prova
de caminar sense crosses

al caire de la tomba? Ara,
en les hores petites
de creença, l’única eloqüència

a dominar és la del
cap ajupit, la del genoll
doblegat, a l’espera, com al final

d’un hivern dur s’espera
que una sola flor s’obri
a l’arbre d’espines de la ment.

  R.S. Thomas, Between Here and Now (1981)
  versió de JS


* La meva aportació al Dia de la poesia catalana a Internet organitzat avui per lletrA i la UOC.

IDUS DE MARÇ

Fins i tot en dies com avui, bon cap de setmana per a tothom.

RECOLLIR I REMENAR

Hi ha un bon nombre de jocs de cartes en què arribats a un cert punt de la partida, quan l’assumpte s’encalla, toca recollir les cartes, remenar-les bé, escapçar la baralla i tornar-les a repartir. Això és en certa manera el que un té la impressió que està passant en el sector editorial literari català pel que fa a la relació entre autors i segells editorials.

Si mesos enrere ja vam veure els nous llibres de Josep Maria Fonalleras (Climent) i Biel Mesquida (Llefre de tu) editats per Ara Llibres i Club Editor, respectivament, i si hem comprat els dos darrers poemaris d’Enric Casasses (Bes nagana i T’hi sé) –autor durant anys d’Empúries– amb el segell d’Edicions de 1984, i els dos últims d'Empar Moliner a Columna per comptes de Quaderns Crema, ara se sumen al moviment de peces altres noms. Com el del nord-català Joan-Lluís Lluís, que publicava a La Magrana i ha tret Les cròniques del déu coix a Proa. Com el de Toni Sala, que acaba de publicar Els nois a L’Altra Editorial, el segell nou de trinca d’Eugènia Broggi, exdirectora literària d’Empúries. Com el del veterà crític literari Robert Saladrigas, de qui Galaxia Gutenberg ha imprès els dos volums d’entrevistes fetes a autors catalans (Paraules d’escriptors) i d’expressió castellana (Rostros escritos) aparegudes als anys setanta a la revista Destino. Com el del supervendes Martí Gironell, El primer heroi del qual apareix ara a càrrec d’Ediciones B. Com el de Montserrat Rodés, que ha tret a la col·lecció Alabatre de labreu Edicions un recull de versos esplèndid, D’incertes certeses.

Altres canvis de segell tenen a veure amb premis guanyats (premis vinculats a una editorial determinada) i per tant cal deixar-los de banda, però tot i així la impressió general és que som davant d’un moment de lenta recomposició del panorama, d’una mena de joc de les cadires o de canvis de parelles d’una certa escala que fa apreciar doblement els casos en què un autor publica novetat al segell on ja editava, com és el cas, darrerament, de Marta Rojals amb L’altra a RBA-La Magrana o d’Isabel-Clara Simó, que es manté a Edicions 62 amb Tota aquesta gent. I la partida continua.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-III-14
Versión en castellano

VA SER SAM

Sabíeu que l'Ovidi Montllor (ahir va fer dinou anys del seu traspàs) havia estat també pianista negre amb accent valencià gravant a Barcelona com si fos a Casablanca?

Toni Mollà sí que ho sap, perquè hi era i ho auspicià, i ens ho explica al seu blog.

HO SENTIM

Tercer dia ja de velocitat tectònica de la connexió a Internet, i un grapat d'hores sense telèfon. Per què serà que no m'estranya gens que ningú de Telefonica (o Movistar, o com es digui ara la Cosa) no es posi en contacte amb nosaltres per disculpar-se o donar explicacions o avisar de quant de temps més seguirem així? A la vella lluita de classes marxista l'ha substituïda aquesta dictadura blana i patrocinada de les grans corporacions.

DIA VUIT

Cada any, avui, faig memòria d'un reguitzell d'elles, amb ma mare i la iaia i la Maria-Mercè al capdavant de la legió de la dignitat.

Bon cap de setmana.

MONS

Sí, hi ha un món darrere i un món al voltant de les paraules. Però tant com aquests hi ha un altre món a dins de les paraules.

EL MÀXIM EN EL MÍNIM

Carles Riba, sobre la poesia: "Donar el nom de les coses, que és com definir-les, però amb un màxim de llum en un mínim de matèria expressiva" (1921).

UNA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA

A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona han programat un parell de conferències com a complements de l'exposició "Entorn 1900", oberta fins al mes de maig i que no deixaré de recomanar-vos per poc que us interessin Barcelona i Collserola i els seus espais i la seva memòria.

La primera conferència la farà dimecres vinent, dia 12, el fotògraf i investigador Ricard Martínez sobre "Il·lusió òptica i indústria. La fotografia estereoscòpica i l'origen de la cultura audiovisual". La segona, el dia 19, serà un repàs de les visions literàries de Collserola al voltant de 1900, amb projecció paral·lela d'algunes de les imatges de l'exposició, com es feia abans a les classes i xerrades amb diapositives.

CONDEMNAR EL CATALÀ

El mateix dia (de fet, en poques hores) escolto a la ràdio la notícia del judici a Cardedeu pel mural pintat en una paret d'ADIF, prèvia denúncia del regidor del PPC (que ara sosté que el cas "s'ha polititzat"), llegeixo a VilaWeb el cas d'uns nois de Tarragona als quals han detingut i multat per cantar "Els segadors", descobreixo per un tuit de @calreflex la informació estrambòtica sobre el grup de pobres "agentes andaluces, canarios y gallegos" de la Policía Nacional que han posat una denúncia al gimnàs municipal de Martorell per la negativa "a relegar el uso del catalán en el aula" como tiene que ser (d'això a Llatinoamèrica en diuen "derecho de piso") i, sobretot, se m'obren uns ulls com unes taronges en veure la doble pàgina que ahir publicava el diari (ehem) La Razón amb fotos passades per la policia o per algú d'Interior amb noms i cognoms (només falta que hi posin les adreces) dels jutges que donen suport a la convocatòria del referèndum del 9N en una secció curiosament titulada "Punto de mira".

Per brometes com aquesta, amb punts de mira pintats a la paret, al País Basc més d'un ha estat apallissat i ha anat a la presó. Com sembla que volen que hi acabem anant molts de nosaltres, mig país, per l'incomprensible encaparrament a parlar i estimar la nostra llengua, com se suposa que fan ells. Amb la diferència que la nostra estima no passa pel maltracte al veí, al menor, al desconegut. En fi, mals temps, molt mals temps els que s'endevinen en l'horitzó. I amb un obedient estol de regidors i diputats del PPC i de C's i de funcionaris de l'Estat (és a dir, de tots plegats) fent de brigada de neteja lingüística. La cara crua de la Pentecosta, amb apòstols i apòstoles convençuts que la seva flameta és més grossa i la seva veritat més veritable. Que Déu parla la llengua de Tomás de Torquemada, per entendre'ns.

DOS TRAMVIES

Llegint embadalit les pàgines inicials d'El tramvia groc (Proa, 2013) m'anava venint al cap el record d'un text que hi ressona amb unes altres vies de ferro, a Perpinyà per comptes de València, però ple també ple de memòria infantil evocada des de l'edat ja més que adulta: El tramvia de Claude Simon. I llavors a la pàgina 66 ("i, amb un soroll de cremallera, estrenyia els frens") ve que hi apareix literalment Le tramway, i resulta que la traducció al català (publicada el 2002 a L'Eclèctica, de Bromera) la signava... Joan-Francesc Mira. Et de nouveau cela s'est produit...

LE ROUGE, C'EST LA FRANCE!

Llegeixo la frase "Eliminer le pantalon rouge? Jamais! Le pantalon rouge, c’est la France!", pronunciada pel ministre de la Guerra francès Eugène Étienne poc abans que la seva emocionada exaltació de patriotisme cromàtic acabés costant uns quants centenars de milers de morts a les batalles d'obertura de la Primera Guerra Mundial, i no puc no pensar en la bacanal de desplaçament simbòlic i tèxtil que vivim ara mateix a Catalunya (amb obertura de botigues franquiciades i tot), en la segona equipació del Barça d'aquesta temporada, en tants logos d'organismes i campanyes de la Generalitat, en els tricornis encara vigents de la Guardia Civil, en el pavelló espanyol al Mobile i la Marca España en general, en el meu DNI, i en el curiós atzar que fa que, a l'hora de posar groc i grana junts on no cal o no toca, espanyols i catalans (i aragonesos) ens acabem assemblant tant.

RETORNS

Què feu quan una melodia se us infiltra al cap i als llavis durant dies? Jo, quan és tan fina i eficaç com aquesta, deixo que s'hi instal·li i hi torno i hi torno.

Bon cap de setmana, amb o sense Eurídice.