USUAL SUSPECTS

Avui, després del seminari de recerca en curs del grup IdentiCat, discutíem amb la professora Luisa-Elena Delgado, de la universitat d'Illinois at Urbana-Champaign, sobre casos i exemples del nacionalisme espanyol que aplega al seu llibre a punt d'aparèixer en castellà (que serà de lectura i defensa obligada). Després, al bar on feia el cafè de cloenda de la jornada, el déu de les casualitats (que ja sabem que no existeix, es diu Destí) m'ha posat sota els ulls una entrevista amb Joaquín Leguina, significat expolític socialista, primer president de la comunitat de Madrid (de 1983 a 1995), que es veu que té clar que hi ha coses molt pitjors que el poder econòmic:

—¿Qué sensaciones le da el palco del Madrid?
—Es un palco de gente adinerada, pero lo prefiero al palco del Barcelona que está lleno de políticos que quieren hacerse la foto para ver quién es más nacionalista. Eso de que el Barça­ es más que un club es sospechoso. Yo nunca sería de un equipo así. El palco del Barça es un espectáculo deprimente.

Sense saber-ho, Leguina m'ha donat l'etiqueta, la fórmula que em rondava fa temps però per a la qual no acabava de trobar les paraules justes: el Barça (vol dir, no ens enganyem, el Barça i els catalans) és a hores d'ara sospitós. La resta de substantius usats a l'entrevista en referir-se al tema són diguem-ne preocupants: cáncer, pelea, batalla, abismo, estacazo, ley, enemigo, navaja, pescuezo... Però en tot cas de moment prenguem nota que Barça i els catalans, a hores d'ara, vistos des de Chamartín per castellanos viejos com Leguina, són com els sospitosos habituals. Dignes doncs de distància i de vigilància. De moment.