AMB SNYDER

Si tot va bé, l'any que ja truca a la porta ens durà en forma de llibre el grapat de poemes de Gary Snyder que ajudo a traduir de fa uns mesos al José Luis Regojo. Només per això, em repeteixo, ja cal mirar-se el volt del calendari amb una mica menys de desconfiança.

Com a present del Ninou deixo aquí al bloc una de les versions en curs.














PER AL NOI QUE ERA GUAITA FORESTAL
A DODGER POINT ARA FA QUINZE ANYS

(En una excursió amb motxilla per les muntanyes Olympic
amb la meva primera dona, havent travessat des de la conca
de Dosewallips i baixat i passat a gual l'Elwha i el Goldie,
vam ascendir altre cop a l'alta muntanya. Caminar tot sol
Elwha avall des de la vall del Queets, tants anys després,
m'ho torna a fer present.)

El prim fum blau de la nostra foguera
a la prada de bruc tota plena
de flors i d’herba,
a dues milles de la teva torre.
L'estany d’aigua de neu, i l’Alison
banyant-s’hi mig ajupida com
la Dona-cigne, deliciosament nua,
tota envoltada d'avets alpins i
resplendents cims nevats. Havíem
caminat durant milles sense sender,
duies molt de temps tot sol.
Vam parlar mitja hora allà dalt
per sobre de rierols escumejants
i valls plenes de boscos, en el nostre
món de neu i flors.

No sé on és ella, ara;
no et vaig demanar el nom.
En aquest món roent, enfangat, mentider,
ensangonat,
aquella trobada tranquil·la a les muntanyes
fresca i suau com els musells
de tres ants, m'ajuda a mantenir el seny.

  Gary Snyder
  versió de José Luis Regojo i Jaume Subirana
  (tots els drets reservats)

AINDA NÃO

LA PORTA

Com que
per aquesta porta
sobre la rugosa llum del capvespre
tindràs encara temps
d'emprar els peus i posar-te en camí,
sense arrels
enredant-te les passes,
per això per a la mort
no tens encara paraules,
encara no, encara no, encara no.

 Eugénio de Andrade, Ofici de paciència (1994)
 versió d'Antoni Xumet Rosselló

ALTRES NACIONALISMES

Els National a Brooklyn el 2010, demanant a la gent que se'n vagin de casa i s'acabin el pastís (aquí teniu "Sorrow" al mateix concert, que és més mona).

Que passeu un bon darrer cap de setmana.

PINT DE VUSTA

Diu que a Woody Allen. El documental s'explica que al seu dia el director va proposar a United Artists rodar una pel·lícula gratis si acceptaven no estrenar Manhattan, que li semblava un horror... Com ara Cervantes, convençut que passaria a la història per les seves Novelas ejemplares.

UN CARTELL AIXÍ

Quan arriba, ineluctable, un altre any algunes coses ens compensen del mal humor i la melangia. Estripar les restes del calendari antic i penjar al seu lloc el nou, per exemple, si tens la sort de conèixer el Víctor Oliva i que te n'enviï un dels que de fa temps prepara i fa estampar, cada vegada amb un motiu gràfic nou, sempre sorprenent. Enguany a la coberta hi diu "Le Tumulte Noir 2013", i el calendari s'obre amb un text de Santi Barjau, historiador de l'art, sobre "Paul Colin i Barcelona", que ens duu a la ciutat l'any màgic de l'Exposició, de la mà de Mirador i Sagarra:

"L'any 1929 l'escriptor Josep Maria de Sagarra veu un cartell de Colin pels carrers de Barcelona –el cartell que anuncia els jazzmen Wiener & Doucet, que versionaven a dos pianos els estàndards de Gershwin i altres músics– i, a les pàgines de la revista Mirador, descriu així l'efecte que li produeix: 'Un cartell així en un aparet barcelonina canvia per un moment l'aire, sembla que a les dents se us enganxi com un estrip de boira confitada, i que els automòbils multipliquin per deu la natural olor de la gasolina'. Dos anys abans Paul Colin havia editat per subscripció els 520 exemplars de la seva obra més arriscada i personal, la carpeta La Tumulte Noir, formada per vint-i-set làmines estampades en litografia i acolorides au pochoir, és a dir amb trepes. Un total de quaranta-quatre il·lustracions protagonitzades per homes i dones que ballen, sols o en parelles, al so de la big band. Entre tots ells, la gran Josephine Baker, musa i amant de Colin, ballant nua amb una faldilla de plàtans o transfigurada en una figureta d'art africà, esdevé motiu i excusa per a un exercici d'experimentació gràfica que beu del cubisme i de l'expressionisme però que sobretot vol ser una celebració de la vida bohèmia. (...)"

DEIXAR PARLAR

"Deberíamos poder plantearnos algunos temas con más rigor. 1) La voluntad de decidir. Se engaña quien diga que el pueblo catalán no ha expresado mayoritariamente (110 sobre 135) su voluntad de ser consultado y de poder decidir democráticamente sobre su futuro. Esto es bueno para ejercer un derecho y muy necesario para no seguir viviendo en la confusión. La consulta tanto como un derecho político es una necesidad psiquiátrica. Todo el mundo habla del pueblo, en lugar de dejar hablar al pueblo. Y cuando éste lo hace, cada uno lo interpreta a su manera. Hay que encontrar la fórmula legal para una consulta, pero no hay marcha atrás. Mientras ello no ocurra, podemos seguir engañándonos todos sobre la realidad. Estamos, me temo que voluntariamente, confundiendo las cosas. No hay que identificar los que están a favor de la consulta solo con los que desean la separación. Y tampoco es razonable pensar que aquellos que, legítimamente, no apoyarían la separación, se deban ahora oponer a la consulta." [...]

 Joan Majó, "El entusiasmo y el rechazo" (El País, 21-XII-12)

REPETIM

De les coses meravelloses, un mai no se'n cansa.

TRES REIS (I UNA PETXINA CLOSA)

"Persia si è una provincia grande e nobile certamente, ma al presente l'hanno guasta i Tarteri. In Persia è l[a] città ch'è chiamata Sabba, dalla quale si partirono li tre re ch'andarono ad adorare a Cristo quando nacque. In quella città e' sono seppelliti gli tre Magi in una bella sepoltura, e sonvi ancora tutti interi con barba e co' capegli. L'uno ebbe nome Baltasar, l'altro Melchior, e l'altro Guaspar. Messer Marco domandò piú volte in quella citta di questi tre re: niuno gliene seppe dire nulla, se no' ch'erano tre re seppelliti anticamente. E andando tre giornate, trovarono un castello chiamato Galasaca, cioè a dire, in francesco, castello degli oratori del fuoco. È ben vero che quegli del castello adorano il fuoco, ed io vi dirò perché. Gli uomini di quello castello dicono che anticamente tre re di quella contrada andarono ad adorare un profeta, lo quale era nato, e portarono tre offerte: oro per sapere s'era signore terreno, incenso per sapere se era Iddio, mirra per sapere se era eternale. E quando furo ove Iddio era nato, lo minore andò in prima a vederlo, e parvegli di sua forma e di suo tempo; e poscia il mezzano, e poscia il maggiore, e a ciascuno p[er] sé parve di sua forma e di sua etade; e riportando ciascuno quello ch'aveva veduto, molto si maravigliarono e pensarono d'andare tutti insieme. Andando insieme, a tutti parve quello ch'era, cioè fanciullo di tredici giorni. Allora offersono l'oro e lo incenso e la mirra, e il fanciullo prese tutto; e lo fanciullo donò agli tre re uno bossolo chiuso, e gli re si mossono per tornare in lor contrada."

 Marco Polo, "Della grande provincia di Persia e de' tre Magi", a Il Milione (1298)

DOS DIES

Al Núvol es fan ressò del seminari sobre "Resistencialisme i normalització: Usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània" de la setmana passada a la Universitat Oberta de Catalunya, amb un article-crònica de la professora Laura Solanilla ("Resistir i normalitzar") que inclou un bon muntatge d'imatges dels ponents.

MOGOLLÓN

"En su caso tiene un mogollón de similitud..."

I diu que vol ser gestor cultural.

ELS ALTRES, TAMBÉ

Quan l'any s'acaba és un clàssic esperat l'article d'Albert Manent recordant-nos les principals efemèrides culturals dels dotze mesos que s'acosten. Enguany, després d'haver obviat al 2012 Antoni M. Alcover o Josep Ferrater Mora, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona tenen (com apuntava fa poc Lluís Cabrera) una esplèndida oportunitat per oblidar-se de Carmen Amaya, la més famosa gitana catalana i una de les grans bailaoras flamenques, nascuda a les barraques del Somorrostro (per molt que alguns diguessin que al Sacromonte perquè la seva biografia lligués millor), entre la Barceloneta i el Poblenou, allà on avui els turistes juguen a vòlei i festegen al sol.

A més del d'Amaya, dos noms que el programa del merescudíssim centenari oficial de Salvador Espriu no hauria de fer-nos oblidar són els de Giuseppe Verdi i Richard Wagner, nascuts el 1813, amb carrer a Gràcia l'italià i trista placeta a Sarrià/Diagonal l'alemany, molt més català, però, sens dubte, que el compositor de Nabucco (fa uns dies s'ha inaugurat a Venècia una exposició sobre Fortuny i Wagner que inclou un parell de peces de Joan Brossa cedides per la Fundació del poeta, integrant com Joaquim Pena, Francesc Viñas o Adrià Gual de la poblada nissaga de wagnerians catalans). I, a més, en català l'any 2013 caldrà també afegir a la llista de centenaris no institucionalment celebrats (sobretot ara que el PP balear estalvia en política identitària abandonant l'Institut Ramon Llull) el del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que des de Catalunya va escriure un dels més bells poemes moderns en la llengua de Llull evocant Mallorca a la guerra civil. I els de la poetessa Joana Raspall, feliçment instal·lada a Sant Feliu de Llobregat, o l'escriptor i editor Joan Teixidor. Però també els de la bibliotecària Aurora Díaz-Plaja, el cardenal Narcís Jubany, la pianista Maria Canals, els arquitectes Antoni Bonet i Antoni de Moragas, l'activista cultural Joan Ballester... Per no mencionar els cent anys de la mort d'Enriqueta Martí, la vampira del Raval. De noms i de repertori no ens en falten.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-XII-12
Versión en castellano

VANITAT

En sortir al carrer he vist aquest cartell en una paret i per un moment en llegir-ne el lema he pensat que parlaven de Berlusconi.

ADOREM MOLOC

Hi ha tragèdies que ens horroritzen en la distància (i, doncs, d'alguna manera també ens tranquil·litzen). D'altres se'ns asseuen a taula o al seient del costat al cotxe o a l'autobús i no hi ha manera d'allunyar-nos-en durant hores i més hores qu epassen a poc a poc, perquè són com una agulla clavada al cor bategant, tossut i animal, del dia a dia, del més ordinari i vital i familiar. Per què un altre jove? Per què tants innocents? Per què les escoles com a escenari repetit? Per què no una caserna, una església o alguna de les cinc mil fires d'armes que diu que se celebren anualment als Estats Units? Potser Moloc hi té alguna cosa a veure... El Carles em passa aquest enllaç a una magnífica peça (en anglès) sobre el carnatge de Newtown:

"Pocs crims són més durament prohibits a l'Antic Testament que el sacrifici al déu Moloc (vegeu Levític 18,21 ["No sacrifiquis cap fill teu cremant-lo en honor de Moloc: profanaries el nom del teu Déu. Jo sóc el Senyor"] i 20,1-5 ["Comunica això als israelites: Tothom, israelita o immigrant resident a Israel, que doni un fill seu en sacrifici en honor de Moloc, serà condemnat a mort"]). El sacrifici a què es refereix era el de criatures vives consumides en el foc de l'ofrena a Moloc. Des de llavors, l'adoració a Moloc ha estat el signe d'una cultura profundament degradada. Els antics romans van justificar la destrucció de Cartago apuntant que s'hi sacrificaven infants a Moloc [...]"

 Garry Wills, "Our Moloch" (NYR blog)

TRENS DE NIT

FONDAMENTA

En la nit xiulen trens
que s'escapen de l'illa:
duen llums molt petits
cap a terra i fan veus
amb la via i les llanxes
a intervals regulars.
A la nit penso en trens
carregats a l’andana
esperant que m'adormi
per anar-se'n d'aquí,
fondamenta dels somnis,
llumenets del sentit.
Els que tornen van buits,
llarga corda a les fosques
sotragant en silenci,
sotragant cap a mi.

  JS

SOBRE NOSALTRES MATEIXOS

(...) Diuen, i això ja és un mite, que no es pot escriure res de nou sobre Venècia. Potser no. Però jo crec que sí, perquè, en el fons, quan escrivim sobre Venècia, escrivim sobre nosaltres mateixos, sobre els seus encanteris i les nostres transformacions, sobre la nostra decadència i la nostra persistència. Cada vegada que hi vaig, em fascina d'una manera diferent. I aquesta vegada ha estat la fascinació de la flotabilitat. A Venècia tot sembla que floti, sobretot els edificis més grans, i sobretot els tres edificis gloriosos de Palladio sobre el canal de la Giudecca. San Giorgio, Le Zitelle i, sobretot, per mi, Il Redentore, que és un sòlid perfecte, un cristall meravellós, vivent en la seva geometria, que respira pausadament sobre les aigües i navega sense moure's de lloc. Aquests tres edificis, vistos a l'hora de la posta, des de les Zattere, són una raó suficient per viatjar a Venècia.

Una altra és la Tempestat de Giorgione. No sé si arriba a fer un metre quadrat, però és la pintura més meravellosa de totes les pintures meravelloses que guarda Venècia. Hi ha els Bellinis sobirans, és clar, escampats i amagats en esglésies més o menys trobadisses, com ara I Frari o San Francesco della Vigna, o a la Fundació Querini-Stampalia, o a la mateixa Accademia on es guarda la Tempestat . Hi ha els Tizianos, evidentment, i els Veroneses, els carpaccio, perduts a San Giorgio degli Schiavoni, i els Tintorettos, que flamegen a San Rocco. Però la Tempestat és el paradigma de Venècia: misteri, foc, ruïna i idil·li. I perdurabilitat. (...)

 Narcís Comadira, "Venècia amb aigua baixa" (Ara, 15-XII-12)

PARENTS SELVÀTICS

Eppur parenti siamo in po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi selvatica
ma che paura che ci fa quel mare scuro
e non sta fermo mai...

ERÒTIC CAST

Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.

Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils. [...]

 Raimon

RESISTENCIALISME O NORMALITZACIÓ?

Demà i demà passat a la seu barcelonina de la Universitat Oberta de Catalunya organitzem el primer seminari internacional del nostre projecte de recerca, sobre "Resistencialisme i normalització: usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània". Aquí en teniu el programa complet.

Hi haurà conferències destacades de Luisa-Elena Delgado (University of Illinois al Urbana-Champaign), sobre "El estado de consenso y la fantasía de la normalidad española", i del filòleg i investigador Jordi Amat, que parlarà sobre "L'Ametlla 1966. Un programa d'ofensiva intel·lectual", i un seguit de comunicacions dels professors Cristina Badosa (Universitat de Perpinyà), Enric Bou (Università Ca’Foscari, Venècia), Helena Buffery (University College Cork), Jaume Claret (UOC), Josep-Anton Fernàndez(UOC), Joan Fuster (UOC), Louise Johnson (University of Sheffield) i Anna Titus (UOC).

D'INTERESSOS

La generositat té uns rèdits espectaculars, en bona part per insospitats. La mala fe també.

MIGDIA

STORTO

Reflexos de l’aigua
a la pedra clara
de sota del pont.
En diuen migdia.
Un altre en diria
la llum de la son.

  JS

XANCRE

Quina mandra i quin oi, tornar a la Norma... Ara a més, com el Tintín o les abelles a l'ambre, suspesa en el temps, adolescent eterna, com si no haguessin passat els anys i els governs i les modes. Quin mal vam fer a qui i quan els catalans per no poder mai o no saber treure'ns de sobre aquest xancre?

UN MINISTRE VÍKING

Quienes me conocen saben que soy un hooligan madridista. Pero Relaño me pide que analice sociológicamente la encuesta de Ikerfel para AS, así que debería quitarme el casco vikingo como primera precaución (el casco sólo, el corazón merengue no podría aunque quisiera, que no quiero).

Hay que reconocer que no nos quieren como nos querían y que nos odian más de lo que solían hacerlo, aunque esto último está menos claro, puesto que la encuesta del CIS de 2007 sólo medía la preferencia y no el rechazo. También hay que tener en cuenta que la encuesta de Ikerfel está hecha sobre aficionados comprometidos (los que van al estadio) mientras que la del CIS se dirigía a toda la población y puede haber algunas diferencias, aunque no creo que sean muy sensibles.

Nos quieren menos y, presumiblemente, nos odian más por razones que algo tienen que ver con el juego de cada uno, pero que, sobre todo, se relacionan con el relato que los medios han construido sobre las entidades, sobre el Madrid y sobre el Barça. Porque en lo básico, los dos tendrían las mismas papeletas para ser rechazados: sus presupuestos son abrumadoramente superiores a los del resto, ambos ganan a casi todos, y ambos viven en otra dimensión. Los dos se alimentan en medida parecida del star system -aunque el Barça lo disimula mejor- y uno y otro pivotan sobre un astro rey que ilumina sus respectivas galaxias. [...]

 José Ignacio Wert, "¿Por qué no nos quieren?", As, 12-X-2011

EL CAPELLÀ VERMELL

AQUÍ VA VIURE VIVALDI

Moltes ciutats, fins i tot països, tenen el seu famós històric, que han convertit en marca i que els serveix per il·lustrar tant bitllets com tasses i samarretes, per donar nom a un centre cultural o a un tren. A Venècia la nòmina de noms il·lustres és tan extensa (de Marco Polo a Goldoni, de Casanova a Bellini o el Tintoretto) que no sabrien gaire per on començar. I a més ja tenen les gòndoles o el Campanile... Al capdamunt de la meva llista particular hi ha un tòpic: Antonio Vivaldi.

I

Al quadre de Cima da Conegliano que presideix l'altar de San Giovanni in Bragora, emmarcat per dues columnetes de marbre, Joan el Baptista, a la dreta, bateja un Jesús alt i prim amb el cos lleument vinclat endavant com l'arbre jove i fi que darrere d'ell també s'inclina. A la pica de la parròquia (ens ho recorden una placa a l'exterior i una còpia de la partida de baptisme penjada a dins) hi va ser batejat el 6 de maig de 1678 Antonio Lucio Vivaldi, que havia nascut setmesó a principis de març i pel seu precari estat de salut (també perquè aquell dia hi va haver un terratrèmol) ja havia rebut una primera aigua provisional a casa seva, a Ca' Salomon (al Campo della Bragora, el de l'església, avui Bandiera e Moro). Vivaldi tindrà per sempre la salut fràgil: parla del "male che io patisco a nativitate, pel quale io sto opresso", una "strettezza di petto" (potser asma), i explica que per això s'està molt de temps a casa i no surt si no és amb gòndola o amb carruatge, perquè gairebé no pot caminar del mal que li fan els ossos.

El seu pare, Giovanni Battista Vivaldi, era barber i violinista, amb un cert reconeixement a la ciutat de la Sereníssima: arribà a formar part de l'orquestra de la basílica de San Marco (llavors capella del Dux: la catedral era a San Pietro di Castello). El pare va ensenyar a tocar el violí al primogènit (que va tenir vuit germans més, dos dels quals moriren molt petits), i Antonio mostrà de seguida un talent precoç i extraordinari. De fet, a l'època Vivaldi era reconegut per tothom bàsicament com un violinista excepcional, dels millors del seu temps, i com un compositor més o menys remarcable (Carlo Goldoni, conciutadà i contemporani, el considerava "un eccellente suonatore di violino e un mediocre compositor"). [...]

 JS, "Aquí va viure Vivaldi", L'Avenç, 385, desembre de 2012

MUCH ABIDES

Després de sentir Tennyson recitat (i ben dit i ubicat) en un James Bond, començo a pensar que potser sí que al final algun dia fins i tot arribarem a tenir referèndum.

Though much is taken, much abides; and though
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are...

MÉS DE BAI JUYI

NEU DE NIT

Arraulit de fred al llit
veig la claror a la finestra.
És negra nit i sé el pes de la neu
pels cruixits de les tiges de bambú.

 Bai Juyi (versió de Manel Ollé)

DOS DE BLUES

Ahir a Castelló 70-Nou vaig trobar dos cedés del poeta del jazz, Sidney Bechet, a dos euros (més barat que el que costa estampar-los), i la veritat és m'estan afinant el cap de setmana. A veure si a vosaltres també us passa...