GERMANS DE LLETRA

De vegades —no sempre però sí de vegades— els déus juganers que regenten el parnàs et posen a la vora bons amics que són a més bons escriptors, o bons escriptors que esdevenen bons amics. Ara mateix, em trobo que tres d'aquests rebots dels déus tenen llibre acabat de sortir del forn, i passa que són llibres d'aquells que t'agradaria poder signar si no fos que tu només ets tu, no pas ells, coses dels mateixos déus de broma que també ens posen a prop tanta altra gent que preferiries veure petits petits en un racó de la lent ampla dels binocles.

Dies enrere ja us havia mencionat La núvia d'Europa, de Carles Torner (que ha obert bloc per anar parlant del llibre i de molts dels poemes que hi apareixen, i de moment compleix amb escreix la promesa). Ara arriba a les llibreries, a la mateixa col·lecció, Moments feliços, d'Oriol Izquierdo, exeditor, professor i en aquests moments a més director de la ILC (com a tal manté també un interessant bloc): Rosa Piñol donava ahir notícia a La Vanguardia de la novetat, però no s'hi referia a la impressionant, límpida categoria d'aquests versos de nouvingut (que òbviament no ho és) al gremi. I, finalment, ja imprès però encara pendent de ser distribuït, hi ha un assaig cridat a fer parlar i (esperem-ho) pensar durant mesos: El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització 1976-1999, de Josep-Anton Fernàndez, professor durant anys a Queen Mary-University of London i ara col·lega a la UOC. I el llibre també té bloc específic (certament, alguna cosa canvia chez nous).

Prengueu-vos aquestes línies amb tota la prudència que calgui (us he avisat, són germans de lletra), però penseu també que no tothom posa la mà al foc —ni que sigui digital— pels seus germans...

                        
                        

AH

Com la decepció amb la postal havent vist el quadre.

MARTELL SENSE FALÇ

Avui els estudiants (estrangers), que dissabte celebraven amb salts zoològics els gols d'Eto'o, Henry i Alves, i han sentit a parlar dels crits i els sons de mico als estadis contra certs jugadors de color, em demanaven si considero que aquest és un país racista. Els he dit que em sembla que no especialment... encara. Llavors, en arribar a casa, llegeixo això al diari.

AMÈRICA AQUÍ AL COSTAT

Com comentava ahir, avui a dos quarts de deu del vespre al CCCB, de la mà de Kosmopolis, Lou Reed ens tornarà a llegir Enric Casasses dient allò tan evident que Amèrica és al poble del costat...

xiquets tiren pedrades als gitanos,
la gent fa mala cara als forasters,
els negres són... són negres,
els pobres s'hi fan rics,
els joves fan fortuna
i a l'aire de les últimes casetes
comença el paradís
que val per tots. [...]

VIVA CATALAN!

Arribada la democràcia i passada la postmodernitat, tots tenim dret als nostres petits moments d’epifania. El meu més recent va ser un any i mig enrere, al Baryshnikov Arts Center de Nova York, quan mal assegut en unes grades atapeïdes havia de fregar-me els ulls i els prejudicis escoltant Patti Smith convertida en l’Elionor de La fàbrica martipoliana, Lou Reed fent d’Al Brown amb versos de Blai Bonet i Laurie Anderson reactivant l’energia del “Manifest Groc” vuitanta anys més tard. Perquè una cosa és predicar la bona nova de l’homologabilitat de la literatura catalana i una altra ben diferent constatar-la en directe, en anglès i en ple Manhattan davant de la sorpresa, el silenci i la complicitat d’un públic llunyà de morro fi.

Una literatura fa la festa de la seva posada de llarg quan tradueix i es traduïda, quan convida i és convidada a la taula de les altres literatures del món. O a les taules: la dels clàssics i la de narrativa actual, la de poesia i la de l’assaig. Aquells dos vespres a Nova York van ser un avís perfecte del que després Frankfurt (l’any passat i ara fa només uns dies) confirma: que el corrent de les lletres també pot anar sense problemes del català cap a d’altres llengües i trobar-hi lectors còmplices. Si com jo estan d’enhorabona, el CCCB i l’editorial Empúries ens ho posen molt bé per celebrar-ho i tornar el favor. Perquè divendres a la nit al Kosmopolis Lou Reed i Laurie Anderson (ella, per satèl·lit) duen a Barcelona el “Made in CataluNYa” de Manhattan, amb versos d’aquí magníficament trasplantats a l’anglès. I Empúries acaba d’editar Travessa el foc, recull (recullàs: són prop de 600 pàgines) de lletres de les cançons de Lou Reed en anglès amb versions catalanes de Jordi Cussà. És en aquests moviments d’anada i tornada, en aquest alçurar-nos enllà dels murs que ens acoten, segons la imatge carneriana, que la nostra literatura s’oxigena i creix, que s’incendia i travessa les flames, com ho van saber fer Llull, Maragall o Ferrater. És amb moments així que podem dir de gust, com Patti Smith al final d’una de les lectures novaiorqueses: “Viva Catalan!”

Publicat a iLlibres/El Periódico, 22-X-08

MÉS INFO


S'afegeixen als meus apunts de dilluns dues interessants peces sobre la Fira de Frankfurt d'enguany, viscuda i contada en primera persona, als blocs de Jaume Ciurana i Carles Torner. També hi ha el curiós editorial de La Vanguardia d'ahir, no sé si à clef o simplement a misses dites...

LES VEUS, LA VEU

Que diferent pot arribar a ser com veu un llibre la gent o com el veu (o el vol) l'autor, i com ho veia (o ho volia) l'autor i com ho veu el cap de comunicació i, d'aquí, la majoria de mitjans... En una trobada amb lectors per parlar de Les veus del Pamano, Jaume Cabré explica (i hi insisteix) que el que ell volia era fer una història sobre mestres. No pas sobre el maquis, ni sobre la postguerra, ni tan sols sobre el Pallars (com s'ha dit i repetit i es continuarà dient i repetint): una història de mestres sorgida a partir de la imatge (o, més que de la imatge —també ho va puntualitzar—, del record de la imatge) d'una antiga escola de poble avui abandonada.

Sucoses (i significatives), les anècdotes i les opinions van anar succeint-se. Que es llegeix en veu alta els textos ja escrits (i demana als seus traductors que també ho facin), que el més difícil li sembla sempre trobar el to, que l'argument el descobreix mentre escriu (i comença, doncs, els llibres sense saber a on el duran la història i els personatges)... Amb els anys Cabré ha après no només a escriuré bones novel·les sinó també a comunicar-se amb elegància i eficàcia: domina els temps, les distàncies, les parts, la velocitat d'una conversa pública. El material (amb una entrevista prèvia més general) serà aviat accessible en obert a internet de la mà de la UOC: així que aparegui us aviso.

U QUE HI HA

Vespre d'entre setmana. Dues adolescents amb el llom a l'aire aturades davant del semàfor a la Rambla Catalunya. Una li diu a l'altra, relaxada:

—Para mañana no hay nada. Bueno, hay lo de català...

BONES NOVES, HO SENTO

Uns quants ho vam dir i repetir fa quinze o setze mesos, però llavors hi havia massa gent interessada a no escoltar gaire: la Fira de Frankfurt important per a la literatura catalana era la de 2008, més que no la de 2007. I ara que la BuchMesse acaba d'acabar-se, els senyals que ens n'arriben són bons, molt bons. Una amiga agent literària (i exeditora) que s'ha passat hores i hores asseguda darrere d'una d'aquelles tauletes del centre de drets explica que "els editors estrangers ja no fan ganyotes quan els dic que l’autor que intento encolomar-los escriu en català", i diu que molts ja coneixen l'Institut Ramon Llull i els ajuts possibles si escullen de traduir un llibre escrit en la llengua del Beat.

Carles Torner, de l'IRL, destaca tres signes clars (i complementaris) d'un nou escenari: "primer, la circulació de títols, perquè autors traduïts pels editors alemanys per a la Frankfurt 2007 han estat represos per editors d'uns altres països, i això tant en títols clàssics com actuals. Segon, alguns editors alemanys publiquen un segon títol de l'autor que van traduir l'any passat, i en el cas de la Maria Barbal, el tercer: després de País íntim, que ja és a les llibreries seguint el rastre de Pedra de tartera, el seu editor alemany pensa a traduir Emma. I tercer: s'esquerda la llarga temporada sense traduccions als Estats Units: Rodoreda, Monzó, Pla. I, després de Jordi Coca i Quim Monzó a la Gran Bretanya, s'hi traduirà Najat El Hachmi. És un signe molt positiu, en un context cultural com l'anglosaxó, que té un món editorial molt rebec a la traducció".

I encara, per a desencantats recalcitrants, una altra historia frankfurtiana en aquest cas d'un passejant i sobre les llibreries de la ciutat, a fora de la Fira. Ho conta Francesc Miralles en un article a l'Avui d'avui: "Em trobo en un dels pavellons de la Fira a l'amic Ignasi Gaya, periodista de cultura del Telenotícies. M'explica que han visitat una llibreria del centre per veure si els títols dels autors catalans encara hi són. Per a l'edició passada el nostre govern va pagar un munt de traduccions, i sembla que no ha estat en va: un any després hi ha molts llibres presents, alguns amb vendes remarcables. Sembla que Les veus del Pamano de Jaume Cabré porta 40.000 exemplars en alemany venuts, molt més que a casa nostra."

La feina feta de fa temps ha donat fruit; les traduccions van arribar i es mantenen, i no només a l'alemany; els llibres hi són encara; la literatura catalana és percebuda com una entitat distinta i apreciable. Visca! O, com diria aquell altre: la cosa va bien, va bien.

50 PRINCIPALS

Coses absurdes que et fa fer una feina: divendres al vespre, per exemple, anar a escoltar Bizet i Rodrigo per comptes de sostenir una cervesa a peu dret al més a prop possible de l'escenari barceloní on ell cantava això, això i potser també aquesta altra meravella. Com diu en una cançó recent: what a fool I've been! Quan escolto els temes en què l'encerta (n'enregistra molts, també d'obviables) és com si Beatles, Jam i Style Council (amb fons de Clash, EBTG, Costello i Oasis) per una estona conjuguessin. I també per una estona m'ajuda a menystenir la tràgica condemna de Gabriel Ferrater a la cinquantena.

UN ANIVERSARI TRIST

66210

A L'ALTRA VIDA

Un espera que, quan ens morim, allà on anem a parar com a mínim no hi hagi reunions, ni aire condicionat. I que els dentistes vagin tots al cel.

FESTIVÀLIA

Quan d'aquí a uns anys algú faci l'esforç d'apamar el que ha anat passant a la literatura catalana (o, potser més ben dit, al món de les lletres al nostre país vistes com a sistema) durant els darrers anys, caldrà sens dubte que apunti a la llista de fets remarcables la florida de recitals i de festivals de poesia arreu del territori, en poblacions grans i petites i a partir d'iniciatives públiques, privades i mixtes. Ens hem inventat un circuit del gairebé no res (i la veritat, no sento gaire poetes que ho celebrin). Ja he parlat aquí en algun moment de la Primavera Poètica de la Garriga, de Poesia i + a Caldes d'Estrac o del Festival de la Mediterrània a Mallorca, però esdeveniments equiparables tenen lloc en aquests moments a molts altres punts, en poc més d'una legislatura hem passat de dos o tres a vint o trenta cites anuals.

La força del fenomen pot simbolitzar-la, per exemple, el relleu que ahir va tenir lloc mentre Andrés Iniesta feia art a la seva manera a Brussel·les: per una banda, a Girona concloïa amb un itinerari poètic a càrrec de Josep Pedrals, Jordi Fornos, Òscar Rocabert i Oriol Ponsatí-Murlà Ara Poesia, el XIII Festival de Poesia de Girona (petit retret als organitzadors: una iniciativa cultural sense pàgina web és avui molt menys del que pot o mereix —en aquest cas— ser), i mentrestant, en paral·lel, al claustre del monestir de Sant Cugat es posava en marxa el vuitè Festival de poesia de Sant Cugat, que aquest any dirigeix Francesc Parcerisas amb Feliu Formosa com a "Poeta d'honor". Però és que aquest pas de testimoni simbòlic tenia lloc coincidint en el calendari amb les activitats ja en marxa d'una altra excel·lent iniciativa d'agitació lírica: la Kinzena Poetika que, del 13 al 26 d'aquest mes, ofereix a Vilafranca del Penedès una tria ben llaminera d'activitats molt diverses.





I parlant d'una altra mena de festivals, que són les fires, no us perdeu l'entrevista dilatada que des de VilaWeb Lletres van fent a Carles Torner, responsable de la delegació de l'Institut Ramon Llull a la Fira del Llibre de Frankfurt.

EL PERQUÈ DE NO CALLAR

Contra la empipadora requesta dels motius pels quals alguns no escrivim més, em pregunto per què no preguntem a la gent que escriu molt per què escriuen tant. No és broma. Enllà del punt d'incomoditat per la situació, mirar als ulls l'escriptor/a en qüestió com l'altre dia em mirava en C., sense impertinència però sense cap intenció de canviar de tema, i demanar-los serenament com és que encara escrius, per què no ho deixes, per què no descanses?

T'ABONYEGO

Risibles (i contraproduents) declaracions del nostre Vicepresident al Festival Cervantino de Guanajuato. Al final serà veritat que l'única manera de generar res d'interès per a Catalunya passa primer de tot per oblidar-se de Catalunya. De fet, ja ho deia Juan Rulfo (com Cervantes, un sensenòbel): la part del llapis que s'ha de fer servir més per escriure és la de la goma.

EL CRIT (DE WASHINGTON)

New Dollar bill, segons Dave Winer

LA MÀ DEL TEMPS

Se'ns acosta cada vegada més, emprenyadora, la data de naixença dels difunts. Dies enrere, content de trobar un llibre així, vaig comprar-me a La Central l'antologia Poetes gallecs d'avui, editada per Llibres del Segle (amb selecció de Fátima Rodríguez i Xavier Queipo i traducció de Manuel Costa-Pau), i sense haver tingut temps d'obrir-la llegeixo que acaba de morir a Barcelona (on s'estava ingressat a Bellvitge) l'escriptor Ramiro Fonte. En parlen a bastament Brétemas i Vieiros. Fonte no figura a la tria de Rodríguez i Queipo, però sí a Sis poetes gallecs (Columna, 1990), d'on rescato un esplèndid "Mascarón de proa" que comença:

Será tempo tamén
de soterra-las máscaras na area
ou aguarda-la voz daqueles bosques
que agora me reclaman col se fose
ave ferida pra morrer a soas.

i acaba dient (en traducció de X. Rodríguez Baixeras i Àlex Susanna):

Perseguiré uns teatres més deserts
que no la plaça immensa on vaig amagar
a l'alba els passos deslligats. Me'n vaig
amb els fars cecs
que avall es deixondeixen per la nit.









Aquí podeu escoltar Fonte (si teniu bastanta paciència) llegint el seu poema "A man do tempo".

I aquí podeu llegir l'obituari de Suso de Toro a El País.

TOT ESTÀ INVENTAT

(EL VÍDEO DE DISSABTE)

RODOREDA I SALES: REGANT AMB TRANQUIL·LITAT

Avui que fa just cent anys del naixement de Mercè Rodoreda, a més d'una columna discreta i emocionant de Josep M. Fonalleras, teniu a la xarxa una entrevista magnífica amb Maria Bohigas, actual responsable de Club Editor, sobre la correspondència (d'aparició imminent) i la relació entre Rodoreda i Joan Sales. Aquest luxe d'editor i de narradora en els pitjors temps possibles podria fer reflexionar els evolucionistes irredempts del món de la cultura.

Explica, per exemple, Maria Bohigas: Aquest epistolari és com una gran novel·la. Comença amb una batalla campal: la Rodoreda està desfeta, perquè el seu ingrés a les lletres catalanes fracassa (no ha aconseguit el Sant Jordi). I rep una carta de salvació: en Sales vol llegir la Colometa! I, tot seguit, la reacció entusiasta del Sales dient-li: 'Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la.' I a partir d'aquí comencen a barallar-se com gat i gos, perquè en Sales li diu que hi ha una sèrie de paraules que li fan nosa. Tot l'any 1961 (la primera carta és de final de desembre del 1960) s'esbatussen com desesperats. Veus que aquella relació no és de cortesia i de professionalitat, sinó que és una relació apassionada, perquè tots dos s'abranden pel llibre i el volen com ells el veuen. Fins al punt que en Sales acaba dient a la Rodoreda: 'El que passa és que jo m'he enamorat de la Colometa i vós, encara que no em sigueu gaire més gran, sou com una mare amb el seu gendre.' I aquest moment inicial dura els primers anys seixanta. 'La plaça del Diamant' es publica el 1962, i llavors veus que, tot seguit, en Sales es preocupa de traduir-la i fa moltes gestions perquè voli fora d'aquí. I vas veient que, d'aquest caminar plegats i d'aquesta relació de gat i gos, en neix una d'aquelles amistats antigues: amb els anys i a mesura que es fan vells, veus com s'entendreixen i es tornen en certa manera més trivials, però amb una dolçor... Veus que simplement s'escriuen una carta perquè s'acaba l'any, i ella li diu: 'No esteu pas malalt?, fa molt de temps que no sé res de vós.'

Per a uns quants que sense ser vells compartim, ai las, el problema de la gran narradora el millor és cap a mitja entrevista quan la néta de Sales parla del temps de Romanyà: En una de les últimes cartes de l'any 1982 [Rodoreda] explica a Sales, en un paràgraf brevíssim, que li costava treballar. I en Sales li diu: 'La mandra és la cosa més respectable del món. Regueu amb tota tranquil·litat.'

GLOBUS O MÍSSIL

Tot i que ja sabem que els mitjans són terreny abonat per al conreu i enlairament de globus sonda de tota mena (i més quan són mitjans influents com La Vanguardia), si això acaba essent cert seríem a punt de veure esclatar per aquests verals un míssil francament preocupant, una molt mala notícia per a la nostra paciència i la convivència general. Una notícia tan dolenta per a la majoria, és clar, com bona per als aiatol·làs de tots dos extrems, que ja deuen estar afinant els clarins i esmolant els sabres.

QUIN COLOR T'AGRADA MÉS?

El verd és el que som, el blau el que voldríem ser.

ANNA

Avui fa dos anys (en David també ens ho recorda) que va ser assassinada la periodista i escriptora Anna Politkòvskaia. No deu ser per casualitat que el poeta Carles Torner inauguri el bloc que ha obert sobre el seu nou llibre de versos acabat d'aparèixer, La núvia d'Europa, penjant-hi un dels poemes inicials, dedicat a la memòria de qui va dir-nos una vegada i una altra, fins a aquells trets sòrdids a l'ascensor de casa, allò que molts no volien (i tants encara no volen) sentir sobre la qualitat de la vida democràtica russa actual i el silenci a la resta del Vell Continent.

TRES ERAN TRES

Mentre som davant de "Les tres Gràcies" de Rubens s'acosten tres noies joves (texans, sabata plana, samarreta blanca molt arrapada marcant sostenidors, bossa gran plena de guarnits daurats) amb un paper a la mà que deuen haver d'omplir per encàrrec de l'invisible professor d'història de l'art (si és que això encara s'ensenya, als instituts). S'aturen al centre de la sala, es miren el quadre de lluny i llavors consulten el full i una apunta: "Las tres nosequé". "Las tres Marías", concreta una altra, mastegant xiclet.

LA CONFRARIA DE LA SANTA CONTINUÏTAT

Era Eugeni d’Ors qui subratllava, ja a principis del segle XX, la importància per a la Cultura (ell aquestes coses les veia amb majúscules) de la constància, la no interrupció, i ho feia parlant al Glosari sobre la Santa Continuïtat. Continuïtat que permet construir amb el temps necessari bases sòlides potser poc rendibles, no haver d’estar sempre tornant a començar, anar sumant el millor de diferents tarannàs, reaprofitar feina ja ben feta, apostar a mig i llarg termini... Aquesta és la teoria, però en un país i una cultura tan necessitats com aquest nostre no cal gaire imaginació (ni experiència) per saber fins a quin punt Xènius hi tocava, com ens costa això d’afegir, afermar, enllaçar, aprofitar (que ve a voler dir, tot sumat, legitimar).

Diverses empreses i iniciatives exemplifiquen els miracles de la nostra Santa, però en el món editorial poques de tan clares com la "Biblioteca a tot vent" d’Edicions Proa, que aquests darrers mesos celebra a les llibreries el seu vuitantè aniversari. Vuitanta anys al món editorial són unes quantes vides. I una pila de noms i circumstàncies enllaçats. Així, Proa i els seus llibres taronja, nascuts el 1928 a Badalona de la mà de dos esquerranosos, Marcel·lí Antich i Josep Queralt, seran empeses pel vent de la història de la dictablanda a la República, la guerra, l’exili (a Perpinyà, Queralt manté el segell durant anys sense públic ni recursos), el franquisme tardà, la Generalitat recuperada i la Gran Fusió actual dins del Grup 62. En aquest viatge, la direcció literària ha passat de Joan Puig i Ferreter a Joan Oliver, Xavier Bru de Sala, Oriol Izquierdo i Isidor Cònsul (amb el patronatge de Joan-Baptista Cendrós primer i l’Enciclopèdia Catalana més tard): noms, baules que han dut fins a les nostres prestatgeries l’esperit universalista d’aquells que als anys trenta publicaven en català amb naturalitat la primera novel·la d’Irene Némirovsky o Els infants terribles de Cocteau, i traduïen directament del rus (de la mà de Francesc Payarols i Andreu Nin) Tolstoi i Dostoievski, com un prodigi. Santa Continuïtat, no ens abandonis!

Publicat a iLlibres/El Periódico, 24-IX-08

ARA SÍ QUE HO HE ENTÈS

Si sou, com un servidor, dels desorientats i això no obstant interessats per les notícies econòmiques recents, deixeu estar el que feu i regaleu-me (regaleu-vos) uns minuts d'or: a canvi, us prometo que si cliqueu al botó de play del vídeo que m'ha passat l'Oriol per fi ho entendreu tot, tot i tot, clar i català (bé, clar i anglès), sobre la crisi borsària i hipotecària mundial. Per fi un economista que s'explica i que ens fa partíceps del seu coneixement! I que aprecia el valor de les paraules: no us perdeu la lliçó aplicada de semàntica dels minuts finals.

ODI NACIONAL

"Odio Catalunya des de sempre"... M'agradaria saber com reaccionaríem si la frase acabessin de pronunciar-la Quim Monzó, Baltasar Porcel, Carme Riera o Emili Teixidor. Però l'ha dita Rafael Sánchez Ferlosio, un dels millors escriptors castellans vius (sens dubte el millor assagista), i l'objecte del seu odi diu que és Espanya, no Catalunya. Tot i així, l'assumpte em sembla d'allò més interessant. I desengreixant.