LES VEUS, LA VEU

Que diferent pot arribar a ser com veu un llibre la gent o com el veu (o el vol) l'autor, i com ho veia (o ho volia) l'autor i com ho veu el cap de comunicació i, d'aquí, la majoria de mitjans... En una trobada amb lectors per parlar de Les veus del Pamano, Jaume Cabré explica (i hi insisteix) que el que ell volia era fer una història sobre mestres. No pas sobre el maquis, ni sobre la postguerra, ni tan sols sobre el Pallars (com s'ha dit i repetit i es continuarà dient i repetint): una història de mestres sorgida a partir de la imatge (o, més que de la imatge —també ho va puntualitzar—, del record de la imatge) d'una antiga escola de poble avui abandonada.

Sucoses (i significatives), les anècdotes i les opinions van anar succeint-se. Que es llegeix en veu alta els textos ja escrits (i demana als seus traductors que també ho facin), que el més difícil li sembla sempre trobar el to, que l'argument el descobreix mentre escriu (i comença, doncs, els llibres sense saber a on el duran la història i els personatges)... Amb els anys Cabré ha après no només a escriuré bones novel·les sinó també a comunicar-se amb elegància i eficàcia: domina els temps, les distàncies, les parts, la velocitat d'una conversa pública. El material (amb una entrevista prèvia més general) serà aviat accessible en obert a internet de la mà de la UOC: així que aparegui us aviso.