AJUNTA ELS LLAVIS I BUFA

Ara ja no cal dir res, no cal fer res. Potser només xiular. Perquè sabem xiular, oi que sí?

Doncs bon cap de setmana a tothom, lleons, culers, xais i hienes inclosos.

DETENIR EL DISCREPANT

Diu que si demà xiulo em detindran. Probablement qui proposa aquestes coses no ha estat mai en un concert de música rock, en un embús monumental, en una assemblea universitària o en alguns partits de la Roja.

Aquests dies circula per Twitter un escrit anònim que de tan evident faria somriure si no fos per les dificultats que fa anys que la raó i l'evidència passen a l'Espanya institucional: s'hi diuen coses com ara que polititzar l'esport no és pitar un himne, sinó obrir amb l'himne (amb qualsevol himne) un partit de futbol; que quan un programa una cançó (o un discurs) i espera que al final la gent aplaudeixi per la mateixa regla de tres ha d'acceptar que alguns, molts o pocs, no aplaudeixin, o se'n riguin, o xiulin; que si som lliures per aplaudir un Rei hem de ser-ho també per callar o per xiular-lo. Curiós país aquest en què les obvietats circulen sense signar per Internet i la policia, moguda per les autoritats judicials i atiada pels mitjans, actua just en la direcció contrària.

Però ja sabem que no hi ha res de nou sota el sol: amb el professor Jaume Claret hem escrit una peça breu sobre els antecedents (malauradament nombrosos, i antics) de barreja de xiulada, futbol i repressió a l'Espanya de diversos règims polítics. Aquí en podeu llegir la versió (reduïda) que en publica avui La Vanguardia.










MÉS
"Pitos al himno" (El derecho y el revés, 1-VI-15)
"Intoleràncies" (F l u x, 1-VI-15)
Joan J. Queralt, "Tornem-hi amb l'himne" (El Periódico, 30-V-15)

AMAGARAN

De tant, en tant, una agència de publicitat la clava. Com en aquest cas (signat per Lola Madrid). Diria que qualsevol penjat de remenar lletres hi estarà d'acord.



via @laura_solanilla

LLIBERTAT!

M'envien el catàleg de novetats d'Ara Llibres per als propers mesos. Sembla que aquesta vegada el paper (amb pròleg de David Fernàndez, a més) s'adaptarà bastant bé a les circumstàncies...

SINIER

Escriure sobre l'escriure és escriure o desviar-se, vagarejar?

NO SE SAP (QUÈ POT PASSAR)

Ni assessors ni coaches ni porres: Chuck Berry ("impersonat" aquí per Bruce Springsteen i el vot popular) sí que sabria què dir-nos avui als que esperem entre el neguit i unes ganes que no sabem d'on treure, en dia electoral, que alguna cosa canviï allà on les rates han rosegat els sacs fins al fons.

"C'est la vie", say the old folks,
it goes to show you never can tell"

XANGRI-LA AMB CORDES

Un altre duet amb la Harris de segona, fent jugar teclat, baqueta, guitarres i veus.

Bon cap de setmana a totes i a tots.





MÉS
Mark Knopfler i Emmylou Harris van enregistrar un disc junts: All the Roadrunning.

TNC: TRES DE TRES

Aquesta setmana que tothom parla de triplet referint-se al món de la pilota, em temo que ha passat més desapercebut un altre tres de tres de caire, en aquest cas, cultural: em refereixo a la coincidència a les tres sales del TNC, el Teatre Nacional de Catalunya, de tres obres d’autor català amb les darreres funcions dels Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre, dirigit per Jordi Coca, a la Sala Tallers; L’Hort de les Oliveres de Narcís Comadira acabat d’estrenar a la Sala Gran, i la presentació pública i els darrers assajos a la Sala Petita d’Incerta glòria de Joan Sales, muntada per Àlex Rigola (i encara s’anuncia, a partir del 28 de maig, La nostra mort de cada dia, de Manuel de Pedrolo, dirigida per Marta Gil).

El fet no només és destacable perquè es tracti de tres autors catalans, quan temps enrere arribà a fer-se endèmica la queixa que a les obres autòctones els costava molt arribar als escenaris de la baluerna blanca de Bofill, sinó que s’ha de subratllar que són a més tres escriptors que han escrit teatre o s’hi han interessat però no pròpiament dramaturgs en el sentit d’autors reconeguts primer de tot com a tals. Així, se subratlla l’opció del TNC i del seu director, Xavier Albertí, gestionar el primer teatre públic del país no només vinculant-lo a una certa opció per la cultura catalana, entesa en el sentit més ampli del terme, sinó també al risc i a l’aposta, a una responsabilitat (no exclusiva, ni excloent, però sí present) diguem-ne de “quilòmetre zero” que ens ha dut o durà també aquesta mateixa temporada sarsuela en català, Serafí Pitarra, Feliu Formosa, el Tirant lo Blanc, Josep M. Muñoz Pujol i Lluïsa Cunillé. Al costat de Valle-Inclán, Bernhard o De Filippo, com voldríem que sempre fos: com ja és de fet a tantes col·leccions literàries, als taulells de les llibreries, als prestatges de casa nostra, a la nostra memòria de lectors i espectadors. D’aquí i d’allà en contrast i concurrència. Avantatges de les cultures no gegants, i poc cregudes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-V-15
Versión en castellano

AQUÍ, A LES FOSQUES

Sobre gats, gossos i versos violents: ahir, al Núvol, Xènia Dyakonova va entrevistar breument Charles Simic amb motiu de la seva participació al Festival Internacional de Poesia, i la peça inclou de regal la versió catalana d'"El cavall", un poema del darreríssim llibre del poeta serboamericà, The Lunatic.

VISITA TURÍSTICA A LA CAPITAL

Els vells edificis sublims
amb sales d'actes espaioses,
amb portes entapissades de pell,
on sospesen la vida i la mort
sense ni un moment de por
d'haver de donar mai explicacions,

i després es retiren a sopar amb estil
i beuen a la salut els uns dels altres
en clubs privats i finques rurals,
mentre nosaltres continuem a la vorera
admirant les fileres de finestres
enlluernades per la posta.

  Charles Simic
  Versió de Marta Pera


MÉS
Avui Simic serà al Festival Internacional de Poesia de Barcelona.
Si us agrada, aquí teniu bastant més Simic, escampat pel F l u x.

RECORDAR-SE'N O NO

Ostres, aquells vídeos antics, i aquests cantants... Bon cap de setmana en bona companyia.

I si en voleu més, us proposo dues perles contrastades: d'una banda aquest vídeo de l'Steve Earle enregistrant amb The Pogues "Johnny Come Lately"; de l'altra, no fa gaire i ja desintoxicat, el seu Tiny Desk Conncert.

TORNAR ELS LLIBRES

L'AELC té ara una presidenta que sap de què parla, i diu les coses clares:

"De tot plegat no ens en sortirem fins que el contingut no es vegi com una cosa vital. Per abaratir costos, les correccions dels llibres han passat de tres a una; les traduccions es rebaixen a raig fet... Però els editors veuen que, malgrat que les coses no es fan bé, no passa res. Els lectors haurien de tornar els llibres si el veiessin amb faltes d’ortografia; que no ho fan quan falten planes? El problema és que els editors no estan fent bé la seva feina, les decisions no es prenen majoritàriament per motius literaris sinó que sovint executen decisions de consells de màrqueting; perden poder i recursos i tot això ho paguem nosaltres."

  Bel Olid ("Qui vol viure d’escriure a Catalunya s’ha equivocat de llengua o d’ofici”, El País, 14-V-15)

VOTA VILLANGÓMEZ

Qui fos formenterenc per poder votar-los! Els (bons) versos són un molt bon argument.

EL VESTIT PENJAT D'UN CLAU

D'un clau rovellat,
a la paret, penja
el vestit morat
i buit del diumenge.

Nit i dia penja
rugós i tacat
del ball del diumenge.

La tristesa el menja.

Pansit i cansat
el teu vestit penja
d'un clau rovellat.

 Jaume Agelet i Garriga, Fonts de lluna (1960)

MELODIA ENCADENADA

Aquesta mania curiosa a confondre la gent que escriu llibres amb escriptors, i els escriptors amb pensadors o intel·lectuals o polítics.

PASSANT PEL MEU COS

com un mocador per una anella:
com si el meu pare pogués viure i morir
sense perill dintre meu.

  Sharon Olds
  versió de Gemma Gorga

PIANO PIANO

Parlant de grans pianistes, una de l'home que diu que feia concerts amb un auricular connectat a una ràdio dissimulada a l'americana quan hi havia partit del Barça. Com hauria xalat ell també amb Messi!

Apa, bon cap de setmana a tothom. I oficialidá ya!

DESGRACIADA DIVERSITAT

De vegades cal agrair a certes persones que s'expressin amb claredat, perquè així ens fem una idea més o menys cabal del que volen i el que defensen per a ells... i per a nosaltres. Pel que fa a les llengües d'Espanya, per exemple. Transcric literalment el final de l'article "Algo hay que hablar", que Arcadi Espada (promotor de la plataforma Ciutadans de Catalunya, simpatitzant d'UPyD i un dels protagonistes de Libres e Iguales) publicà dies enrere al diari El Mundo:

"De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya y abstenerse de someter ninguna de ellas a carísimos tratamientos en la sala de reanimación artificial. Sigue con salud. A."

Els homes (les dones quedeu exemptes) tenim doncs segons Arcadi Espada l'obligació moral ("una exigencia propia de la razón, fundamentada en un valor objetivo") de treballar per fer disminuir el nombre de llengües, i hem d'abstenir-nos de demanar cures pal·liatives. El programa, formulat sense ambigüitat, és la desaparició ràpida i econòmica, doncs, del català, el gallec, el basc i altres molèsties. Sense artificials i costoses eutanàsies autonòmiques, que no està Espanya per invertir en cultura i convivència, havent-hi encara tantes capitals de província sense la seva estació de l'AVE a vint o trenta quilòmetres.

Formulat així de clar, un s'explica millor la caparroneria bel·licosa de Wert. I es veu més nítidament quins són els bàndols (bàndols, sí) i a quina banda de la batalla (batalla, sí) ens ha tocat estar, sense ganes potser però també sense alternativa: a una banda hi ha els que diuen que "Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad", i disposen dels decrets, els jutges, els mitjans de comunicació i bona part del sistema educatiu per pal·liar-ho; a l'altra banda, els desgraciats que pensem just a l'inrevés. Sense remei i sense tractament.

BACK TO BASICS

"L'accés a una educació de qualitat i gratuïta és un dels elements fonamentals per impedir la desigualtat". I ho diu (o promou que es digui) un banc: el Banc d'Anglaterra. A veure si hi ha sort i algú en campanya té un segon (o un segonet, en versió operador telefònic) per prendre'n nota.

PONTANT

Temps després que la gent hagi deixat d'usar-los, molts ponts encara hi són.

POESIA DE PRIMERA

Això és el que promet el programa de la Setmana de la Poesia de Barcelona d'enguany, que ja és consultable a la xarxa. Del 12 al 18 de maig hi ha una mica de tot, per triar i remenar. Des d'aquí, escombrant cap a casa, us convido a venir dimarts 12 al vespre al TNC (a l'hora del Barça: cada assistent valdrà per dos) al recital de Fernando Beltrán, Gemma Gorga, Miquel Àngel Llauger i Berta Piñán (i Clementina Arderiu, Maria-Mercè Marçal, Sharon Olds i R.L. Stevenson) llegits a l'ombra del títol "Generacions. Poesia i família", d'acord amb l'eix temàtic de la temporada al teatre. L'acte és gratuït, però cal fer reserva prèvia dels seients.

I després de la gentil invitació, un favor. Us aviso que al XXXI Festival de Poesia, dilluns 18 al vespre al Palau de la Música, hi haurà Charles Simic i Sharon Olds en vivo y en directo: poques vegades tindreu dos grans grans del gènere tan a prop.

ET EGO

Ella (o ell, per al cas tant se val) és d'aquells que, com diu Leonard Cohen, van confondre's en veure el Messies en un mirall i es van posar a jeure contents que per fi ja hagués arribat. Tot, òbviament, embolcallat amb l'etiqueta de l'estrès i el sacrifici.

TOLEDO

A més d'un gran còctel, un cotxe ja vell i una petita ciutat de províncies, Toledo és aquesta magnífica cançó de Bacharach i Costello.

Bon cap de setmana a tothom, a casa o en ruta.