DESGRACIADA DIVERSITAT

De vegades cal agrair a certes persones que s'expressin amb claredat, perquè així ens fem una idea més o menys cabal del que volen i el que defensen per a ells... i per a nosaltres. Pel que fa a les llengües d'Espanya, per exemple. Transcric literalment el final de l'article "Algo hay que hablar", que Arcadi Espada (promotor de la plataforma Ciutadans de Catalunya, simpatitzant d'UPyD i un dels protagonistes de Libres e Iguales) publicà dies enrere al diari El Mundo:

"De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya y abstenerse de someter ninguna de ellas a carísimos tratamientos en la sala de reanimación artificial. Sigue con salud. A."

Els homes (les dones quedeu exemptes) tenim doncs segons Arcadi Espada l'obligació moral ("una exigencia propia de la razón, fundamentada en un valor objetivo") de treballar per fer disminuir el nombre de llengües, i hem d'abstenir-nos de demanar cures pal·liatives. El programa, formulat sense ambigüitat, és la desaparició ràpida i econòmica, doncs, del català, el gallec, el basc i altres molèsties. Sense artificials i costoses eutanàsies autonòmiques, que no està Espanya per invertir en cultura i convivència, havent-hi encara tantes capitals de província sense la seva estació de l'AVE a vint o trenta quilòmetres.

Formulat així de clar, un s'explica millor la caparroneria bel·licosa de Wert. I es veu més nítidament quins són els bàndols (bàndols, sí) i a quina banda de la batalla (batalla, sí) ens ha tocat estar, sense ganes potser però també sense alternativa: a una banda hi ha els que diuen que "Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad", i disposen dels decrets, els jutges, els mitjans de comunicació i bona part del sistema educatiu per pal·liar-ho; a l'altra banda, els desgraciats que pensem just a l'inrevés. Sense remei i sense tractament.