DETENIR EL DISCREPANT

Diu que si demà xiulo em detindran. Probablement qui proposa aquestes coses no ha estat mai en un concert de música rock, en un embús monumental, en una assemblea universitària o en alguns partits de la Roja.

Aquests dies circula per Twitter un escrit anònim que de tan evident faria somriure si no fos per les dificultats que fa anys que la raó i l'evidència passen a l'Espanya institucional: s'hi diuen coses com ara que polititzar l'esport no és pitar un himne, sinó obrir amb l'himne (amb qualsevol himne) un partit de futbol; que quan un programa una cançó (o un discurs) i espera que al final la gent aplaudeixi per la mateixa regla de tres ha d'acceptar que alguns, molts o pocs, no aplaudeixin, o se'n riguin, o xiulin; que si som lliures per aplaudir un Rei hem de ser-ho també per callar o per xiular-lo. Curiós país aquest en què les obvietats circulen sense signar per Internet i la policia, moguda per les autoritats judicials i atiada pels mitjans, actua just en la direcció contrària.

Però ja sabem que no hi ha res de nou sota el sol: amb el professor Jaume Claret hem escrit una peça breu sobre els antecedents (malauradament nombrosos, i antics) de barreja de xiulada, futbol i repressió a l'Espanya de diversos règims polítics. Aquí en podeu llegir la versió (reduïda) que en publica avui La Vanguardia.










MÉS
"Pitos al himno" (El derecho y el revés, 1-VI-15)
"Intoleràncies" (F l u x, 1-VI-15)
Joan J. Queralt, "Tornem-hi amb l'himne" (El Periódico, 30-V-15)