Com l'any passat i l'any abans d'aquest, tot al llarg del mes d'agost aquí al F l u x tindreu cada dia (tret de diumenge, que de tant en tant també s'ha de callar) una peça recuperada del rebost del bloc, en aquest cas una tria d'apunts al voltant d'un nom propi. Comencem demà amb el centenariat català de torn, gran poeta.
Que tingueu un mes llarg, tranquil, mandrós i aprofitat. Jo me'n torno a anar a medir.
Joves catalans: què val la pena voler ser quan sigueu grans? Ni metges ni mestres ni bibliotecaris ni treballadors socials (ni investigadors ni bombers ni mediadors ni agents forestals)... Totes les feines públiques disminueixen la seva plantilla a Catalunya? No! N'hi ha una que de fa anys, amb discreció i perseverança, no ha deixat d'augmentar.
Nois i noies que busqueu feina (i independentistes del lliri a la mà): aquest és el futur que la marassa Espanya ens ofereix i ens té reservat. Gràcies al Gobierno, ni el terrorisme ni el crim organitzat ni la immigració irregular no ens han de fer por. I dues-centes trenta-una persones més tenen feina. ¡Albricias!
Ja som a l'estiu, i ara arriben les vacances. Miro d'enllestir assumptes a mitges i de fer una mica de lloc a la taula de treball. Tot és en va, ho sé, però forma part dels ritus, del relleu de les estacions, del joc de la il·lusió. Faig una pila amb els papers i carpetes del futur Les muntanyes són la teva ment: amb el José Luis Regojo hem enllestit la traducció de Gary Snyder que ens va encarregar l'Enric Soler per a Tushita Edicions.
Que qui és Snyder? Us ho expliquen en aquest trailer de The Practice of the Wild. I aquí al F l u x ja n'hem presentat algun tast. Tot i així em sembla que seran uns quants, els sorpresos (gratament sorpresos) pel llibret quan surti a la tardor. Mentrestant, us en deixo una mostra més. En aquest cas, d'alta muntanya.
Go light!
WunderPhotos®
ELS SENDERS DE L'ANT
Sendes de l’Ant antigues, velles com el món
sendes de l’ant estretes, polsegoses
ben petjades, enfangades,
sense destí... errabundes...
Sendes de l’Ant sempre canviants.
Us he caminat, antics senders,
per les crestes estretes i rocoses
dalt de les muntanyes que
formen el vostre món:
atalaiant arbres gegants, silenciosos
entre les ombres porpres dels barrancs—
per sobre dels avets alpins punxeguts
per sobre dels prats alts i acinglerats
on glaceres estovades pel sol comparteixen el terra
amb les flors.
He seguit estretes crestes serpentejants,
esmolades i oscades com una serra trencada
tot al llarg del sostre del món de l’Ant
per un antic sender errabund,
tallant com un boig per damunt de roques i pols i neu–
lliscant suaument per prats d’altura,
rics del perfum de llobí,
rics de l’olor a excrement d’ant,
rics del perfum d’efímeres
delicades flors alpines.
I des de les crestes us he seguit
avall travessant camps de bruc, grans arbredes,
serpentejant fins a la riba petjada de peülles del
petit llac blau-verdós de muntanya
verge de llavis d’homes.
Senders antics, errabunds
tallats i vorellats per segles de peus forcats
passant d’una pastura a una altra—
ruta i destí hi semblen a l’atzar, però són
traçats pel subtil guardià de les criatures,
l’instint. Un Déu de cabell aspre, músculs d’acer,
esprimatxat i amb olor de mesc. Acostumat a dormir sol
a la neu, o a dormitar en prades de muntanya
les càlides tardes d’estiu, a dalt als prats.
I el seu Déu sovint se’n riu fluixet
dels senders fets per l’home,
petits talls precisos a les muntanyes
ignorants de les delicades altes crestes
i els inclinats prats d’herba
que pengen en l’espai—
senders que segueixen rierols i valls
en ben assenyalats camins en ziga-zaga per entre els arbres,
nouvinguts al món de l’Ant.
(Allà dalt, els Ants es mouen al capvespre
d’una pastura a una altra
removent pedres i neu
mentre els seus senders antics,
errabunds, sense destí
i el seu Déu antic de cabell aspre,
esprimatxat
se’n riuen silenciosament amb rialletes com de vent
de l’home, i de tots els seus senders.)
Mount St. Helens, llac Spirit, 1947
Gary Snyder
versió de José Luis Regojo i Jaume Subirana
(tots els drets reservats)
Si ahir no el vau poder anar a escoltar a Razzmatazz, aquí el teniu fent una versió prou interessant (i per moments descordada) d'un dels seus clàssics; com diu un dels comentaris, "an angry love song". Its the way your shoulders shake and what they're shaking for...
Que tingueu un bon cap de setmana. I felicitats a les annes per ahir i a les martes per demà.
Ara que hi penso: quan deu ser, sant Elvis?
MÉS
Una joia pop fresca i enganxosa... sobre l'Alzheimer, feta a quatre mans entre Costello i McCartney.
Aquí el teniu fa poc (ai, la veu que se'ns apaga) en un homenatge a Bruce Springsteen i al fantasma de Tom Joad.
No costa tant de dominar, l'art de donar les gràcies: hi ha tot de gent desconeguda al nostre voltant plena de raons perquè els les donis. Dóna les gràcies a algú cada dia. Accepta que se t'obrin lleument els llavis, la suau implosió del so a la gola, un inici de somriure. No costa tant de dominar, l'art de donar les gràcies. Llavors esforça-t'hi una mica més, dóna les gràcies a qui coneixes bé i et consta que se les mereix però era tan a prop i de fa tant de temps que sempre pensaves que ja se suposava, que un altre dia, que aquestes coses no calien. No costa tant de dominar, l'art de donar les gràcies. Abans d'ahir, per exemple vam ser una bona colla i tots vam dir cadascun a la seva manera la paraula, gràcies, i la vam repetir i no passava res, ens feia sentir bé. Ho vam dir i repetir a Xavier Folch, que ens ha llegit i editat i esperat i convidat durant anys i ara ja no cal que es llevi d'hora per anar a la feina. L'art de fer bons llibres que ell domina sí que costa. Però, com el de donar les gràcies, satisfà. Set lletres i ja està.
MÉS
Josep M. Fonalleras, "D'amistat" (Núvol, 26-VII-13)
Bernat Puigtobella, "L'editor sigilós" (Núvol, 28-VII-13)
Jordi Amat, "Folch abans de Folch" (Núvol, 28-VII-13)
«Ara que els carrers i les places dels llocs on vivim s'omplen de forasters que passegen a la recerca de tipicitats, no és estrany que notem l'impacte d'una mirada que no és habitual durant la resta de l'any. Un bon dia sortim de comprar el pa i descobrim que una parella de turistes es queden palplantats davant de la porta de casa mirant-nos amb un interès gens dissimulat. Vol dir que hem accedit a una categoria estacional tan involuntària com inevitable: als seus ulls, ens hem convertit en natius, i com a tal som receptors d'escrutinis antropològics desproveïts de complexos. És que ens hem convertit, a contracor, en natius accidentals.»
Vicenç Pagès, "El natiu accidental", a El llibre de l'any (Edicions 62, 2011)
COMPRAR UN MELÓ
«¿Que es pensen que no hi ha més que comprar un meló?
Ara vostès diran: "Vaja una gran cosa! S'agafen deu o dotze quartos i se'n pren un!"
Deixem-nos de bromes, que va formal.
Ningú es proposa comprar un meló dolent; lo fet és comprar un meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un assumpto sèrio.
Vostès posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons. Veuran com hi va, la gent, a triar: tothom sospesa, ensuma, fa ganyotes, clava l'ungla, i els que s'emporten algun meló, ho fan amb lo dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova evident de la dificultat d'encertar-ne un entre mil.
Reparin-ho: generalment aixís que en una casa de família s'enceta lo meló, o bé criden tots: carbassa! o bé criden: sopes!
¿Què vol dir, això? Que lo meló té una bondat efímera i que les seves qualitats distintives sols se manifesten a ulls molt experts.
Regla general: vagin a una casa d'aficionats a meló i quan los vegin menjar-lo, preguntin-los què tal és. "Aquest meló, menjat ahir, hauria estat riquíssim". O bé: "Aquest meló hauria d'estar un dia més a la planta".
Jo conec famílies de gent de bé que han despatxat criades entre altres motius perquè mai los compraven lo meló bo.
Com se coneix que no tenen idea de lo difícil que és ensopegar-los!
Jo que sé la influència del meló en certs aconteixements, m'horroriso sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi veig mil disgustos.
No parlo dels mals de ventre que ocasionen, perquè, encara que són molts, no valen res comparats amb altres efectes que produeixen.
Mirin-se la química, la fotografia, l'electricitat: són avui dia grans dominis de la intel·ligència humana. Estudiades les seves lleis respectives, l'home les aplica amb tota seguritat.
Mes, ¿hi ha regla encara per a distingir lo meló bo del dolent?
Ai! En aquest terreno tot és miserable empirisme. [...]»
Robert Robert, "Comprar un meló", a Un tros de paper (1865-1866),
edició d'Enric Cassany (Empúries, 2004)
MÉS
"La fruita estival", el punt de vista de Josep Pla a El que hem menjat
Mai no m'hauria imaginat que el moderníssim viure en un món de marques anés a parar en el nostre cas a aquesta raconada sòrdida on la xuleria autista i l'insult a l'administrat es donen la mà, amb rerefons de toreros i rojigualdas.
Tal com apuntava ahir Martí Estruch, el que sobta no és l'estirabot particular (n'hi ha prou de treure el nas a Twitter de tant en tant) sinó per una banda, com deia ell, que el diplomàtic en questió hagi estat cessat, i per l'altra que un Estat suposadament obsedit a aprimar-se i estalviar i a quedar bé amb Europa hagi deixat en mans de hooligans d'aquest caire la batucada de Marca España. Chi sa, potser hi tingui alguna cosa a veure el ministre d'Exteriors del "No pisaré Gibraltar mientras no haya una bandera española".
Al final la millor actitud deurà ser la irònica. De la mà d'un dissenyador de primera, per exemple:
"agafar el llenguatge i allunyar-lo del seu ús quotidià, desgastat, necrosat, ple de clixés i llocs comuns i elevar-lo, refer-lo, dur-lo cap a una combinació personal i pròpia que ens doni nous coneixements (...)"
(Biel Mesquida a la seva Plagueta de Bord referint-se a Jaume Pomar, recentment traspassat, però parlant de fet del material i la forma en què està feta la poesia en general)
 |
| foto: Marcel·lí Sáenz |
"[...] Pel que fa als plaers gastronòmics, diguem-ho així, l'estiu és una època meravellosa. Les fruites abundants, de sabors tan diversos, les hortalisses, els carbassons dolcíssims, les mongetes tendres, els pebrots sumptuosos, les tomates, aquest any tan tocatardanes. Assaborir tot aquest bé de Déu, amb la consciència agraïda, és un antídot segur de la misèria moral. Estem fets de sensacions i, en aquesta madeixa tan sovint embullada, hi nien les idees, els afectes, el rebuig i la culpa: l'ànima. Que no se'ns mori."
Narcís Comadira, "Dietari d'estiu" (Ara, 12-VII-13)
Gran, en tota la paret
hi ha un quadre, un sol quadre:
un rectangle dins d’un altre rectangle.
Me’l miro i no el sé veure sencer.
Vull dir que no s'entén què diu, què hi ha
en el quadre: només el veig suspès
cap a la dreta a l’altra banda
del televisor amb angles de poca fe.
M’hi acosto. Penso en una natura morta,
en peixos, fruita, un bol, flors seques, l’oboè.
El telèfon no sona, no truquen a la porta.
JS
 |
| Malevich, 'Suprematist Composition. White on White' (1918) |
És que no calen ni comentaris. Una sentència en vint-i-sis segons.
Com diu la gent de fons al final: sí!
CANÇÓ DEL BANY
Fragant del bany, no et rentes el capell;
cos perfumat, la roba per llavar.
Detesta el món tot allò que és molt pur;
el virtuós s’amaga l’esplendor.
Vell pescador que t’estàs vora el riu,
hi tornaré i ens hi estarem tots dos.
Li Po, versió d'Eduard J. Verger
Avui sóc a Castelló, convidat per la Fundació Germà Colón a un curs d'estiu de la Universitat Jaume I de "Noves formes d’expressió artística: tecnologies digitals en la producció literària" per parlar-hi sobre blogs i quaderns, o dit d'una altra manera sobre digitalització i dietarisme.
I tal com hem quedat amb els estudiants, aquesta és la llista (ordenada alfabèticament) dels principals blogs que he citat o posat com exemples durant la meva xerrada.
abcd xavier farré
http://xavierfarreabcd.blogspot.com
Atlàntida [“Dietari de Ricard Torrents”]
http://rtbe.blogspot.com/
Bereshit
http://enarchenhologos.blogspot.com
BloQG [El blog del “Quadern gris”]
http://www.lletres.net/pla/QG
Hotel dilluns [articles de premsa d'E. Gomà, B. Puigtobella, J. Puntí, M. Serra, M. Tree]
http://hoteldilluns.blogspot.com
L’aeroplà del Raval [de Tina Vallès]
http://tinavalles.blogspot.com
La lamentable
http://www.lalamentable.org
Metrònom Ferrater [MF és un documental sobre la figura i l'obra de Gabriel Ferrater]
http://metronomferrater.blogspot.com
miquel àngel llauger [comentaris, versos, perplexitats, troballes]
http://miquel-angel.balearweb.net
Ofici de lector [Joan Garí]
http://oficidelector.blogspot.com
Salms [de Josep Porcar, obert el 2002]
http://www.porcar.net
Un dia en les carreres [“Opinió i notícia de Jordi Galves”]
http://undiaenlescarreres.blogspot.com
Un fres de móres negres [“Apunts sobre Gabriel Ferrater”]
http://gferrater.blogspot.com
ON MIRO LA BET ANANT
SOLA CAP AL COL·LEGI
se’n va de cara al dia
fa com que arriba tard
em diu adéu a penes
alçant molt poc la mà
somriu quan repeteixo
compte passa-t’ho bé
suposo que somreia
tranquil·la tiba el fil
de nou anys fins al dia
amb ella dreta aquí
veient a la motxilla
la dansa dels clauers
paraules despintades
un nom fent-se petit
el cap els peus les cames
que vas tenir a les mans
saltant a la vorera
per on els fills se'n van
JS
"A Mas no li passarà com a Companys, però es pot quedar sense govern i amb l'autonomia intervinguda". A qualsevol país amb una memòria col·lectiva sanejada i un grau mitjà de decència pública aquestes paraules cridarien l'atenció, i podrien representar un problema i alguna mena d'amonestació a qui les pronunciés, setanta-tres anys després de l'afusellament d'un dels pocs presidents de govern democràticament escollits segrestat per feixistes i executat per colpistes.
Si les paraules les pronuncia a més un polític català, president del Partit Popular d'aquí entre 1991 i 1995 i vicepresident ara mateix del Parlament Europeu, la sensació d'impertinència es fa incòmoda i tot. Això que ha afirmat Alejo Vidal-Quadras és un pronòstic, una indelicadesa o una amenaça? Potser totes tres coses alhora. Somric pensant què s'estaria dient en aquests moments als mitjans de comunicació espanyols si la frase hagués anat a la inversa i l'apliquéssim als néts de negreros que aquests dies defensen la intervenció policial o militar a Catalunya en un hipotètic escenari d'independència. Una cosa com ara "A Vidal-Quadras no li passarà com al bisbe Irurita, però es pot quedar sense càrrec i amb el partit investigat". Lleig, oi? Doncs miri's al mirall i calli una estona, senyor vicepresident. Segur que els seus companys de partit (i molts conciutadans) l'hi agrairan.
Ahir de matí, per entre un llamp de paraules vanes i fora de lloc, potser per exorcitzar la buidor solemne, vaig dedicar una estona a preparar un tast d'estiu amb aquestes
Com diu Colin Meloy, aquí teniu un himne a l'estiu. Doncs això. I que bon cap de setmana.
Està demanant @pedroj_ramirez amb aquest tweet de bon matí un cop d'estat?
"El 81% de los votantes en EM.es apoya que el ejército haya apartado a los islamistas. La clave: las urnas no lo permiten todo. ¿Entendido?"
"En el siglo XV la lengua común española se había introducido en gran parte de la Península Ibérica". Tot són maneres de veure-ho. Però aquesta la paguem entre tots: això diu (en castellà i en anglès) el web de la Marca España, que distingeix oficialment entre català i valencià, obvia quina llengua es parla a les Balears i les Pitiüses, subratlla que "La lengua y la cultura en español viajan por todo el mundo y ponen de relieve la genialidad y la creatividad de los autores españoles" donat que "el español se habla en los cinco continentes", i no té cap problema a insistir que "España se afirmó tempranamente como un estado unificado y protagonizó algunos de los capítulos más brillantes de la historia moderna europea" i que la "vocación marinera" (sic) "llevó a Castilla a una posición de vanguardia en la búsqueda y apertura de nuevas rutas comerciales a Oriente".
Això sí que són estructures d'estat convincents i cosmopolites, riu-te'n tu d'altres retòriques perifèriques d'estar per casa. Els amics de l'Alto Comisionado ho tenen clar: "Marca España es una política de Estado, cuya eficacia reside en el largo plazo. La garantía de la continuidad del proyecto Marca España es que nazca y se desarrolle fruto del consenso, por encima de cambios políticos. Su objetivo es mejorar la imagen de nuestro país, tanto en el interior como más allá de nuestras fronteras, en beneficio del bien común. En un mundo global, una buena imagen-país es un activo que sirve para respaldar la posición internacional de un Estado política, económica, cultural, social, científica y tecnológicamente".
Tot de jubilats s'esperen arrambats a l'ombra a la porta de l'hotel, a Leganés. Mentre passo a través del grup sento que un li diu a un altre, movent el cap lentament i de costat: "Donde no hay mata, no hay patata".
Ara fa uns mesos, dissabte 23 de febrer (sota un fred digne de terres hiperbòries), els responsables del programa de Llengua i literatura catalanes de la Universitat Oberta de Catalunya em van convidar a participar a la seva III Trobada amb estudiants i professors, i a parlar-hi al costat de Ramon Martí i de Roger Canadell sobre Miquel Martí i Pol, a la memòria del qual estava dedicada la jornada.
Ara la UOC ha penjat a Internet en obert la meva intervenció. Sota el títol "Miquel Martí i Pol, poeta nacional?" hi parlo de la figura del poeta nacional en la literatura catalana i, òbviament, sobre si l'autor d'Estimada Marta pot o no ser considerat com a tal. Si el tema us interessa, aquí ho teniu sense talls ni maquillatge.
MÉS
Fa anys vaig escriure un paper sobre el tema: aquí en teniu la referència (en versió anglesa).
Entrades
Comentaris
