ATONAL

Un taxista espanta una conductora: són dos cotxes i només hi ha un carril. El problema de la botzina és que en ser monòtona i estar dissenyada per cridar l'atenció sempre sembla que cridis. Però la veritat és que no deixa de ser una qüestió de percepció, de com la sent (i l'entén) qui la sent: n'hi hauria prou d'escoltar-la i processar-la com si algú et demanés o et proposés alguna cosa, com un comentari discret, com un avís. Som els que no toquem la botzina els que en convertim el so en escridassada i qui l'emet en algú enfadat i potencialment violent.

Trobo que llegir el diari fa pensar bastant en un concert de botzines.

AL LLIT

"El 4 de juliol de 1765, amb un cel clar que alternava amb núvols, estava gitat al llit amb un llibre, la lletra del qual podia distingir perfectament, quan, tot d'una, vaig girar la mà que sostenia el llibre sense adonar-me'n, i a causa d'això vaig perdre una mica de llum; de la qual cosa vaig concloure que un núvol compacte es devia haver interposat davant del sol, i tot em va semblar més fosc, encara que no havia baixat la llum de la cambra. Així arribem sovint a les nostres conclusions: busquem lluny causes que sovint es troben ben a la vora, en nosaltres mateixos." [Quadern A, #35]

 Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes

NI AQUESTA TERRA

CISTERNA

Ni les clivelles de la pedra calcària
on tenen les sargantanes el seu secret imperi
i pugen per l'escorça del garrofer, sempre vibrants,
ni aquesta terra cansada, de camps abandonats
on la savina abraça la figuera feixuga
i els ametllers eteris posen el seu verd àcid
sobre el més immutable, tranquil, de l'olivera,
sinó aquest cor ombrívol,
aquesta entranya fèrtil que conserva
tots els plors de l'hivern i en sap fer vida
latent. Per ella
l'estiu angoixat de cigales
que es veu cremar la pell mentre impassible mira
com es fan vells els arbres, com s'assequen
branques i camps enyorosos d'arades, es torna tendre.
Per ella, també,
tota altra sequedat es veu reconfortada.

A sol batent, en la nit més obscura,
tresor de cristalls fresquíssims,
reserva de memòria,
cova d'amor, cisterna...

 Narcís Comadira (Enigma, 1985)


Paisatge

De vegades, Narcís Comadira es complau en els ex abrupto. Un poema que comença amb la conjunció “ni” implica escapçament i ajornament, i doncs una promesa (o, dit d’una altra manera, un deute). Si el poema comença amb dos “ni” consecutius implicarà un doble ajornament i, per això mateix, l’ampliació d’allò negat. A “Cisterna” llegim que ni les clivelles de la pedra calcària ni aquesta terra gastada no... No què? Caldrà esperar encara: d’entrada, la veu del poema només diu que no pas les clivelles de la pedra i no pas la terra gastada, sinó un cor ombrívol, una entranya. L’acció, el verb, l’haurem de posar de moment (mentalment, doncs) nosaltres, lectors: potser no escullo, o no miro, o no evoco ni la pedra clivellada ni la terra cansada sinó allò que pedra i terra contenen i alhora amaguen (i allò a què donen forma), “aquesta entranya fèrtil que conserva/ tots els plors de l’hivern i en sap fer vida/ latent”.

El poema té una obertura gairebé diríem que de postal mediterrània. Ara bé, des del truncament inicial intuïm que la imatge evocada pot ser tan realista i precisa com ho és aquesta (amb els clivells a la pedra calcària per on repten sargantanes, el garrofer, la savina, la figuera, els ametllers, l’olivera) però que el paisatge conté alhora alguna cosa més. Que quan s’hi menciona una entranya que conserva els plors hivernals és a la cisterna del títol que ens hem de remetre, i que llavors la clau de lectura, podent continuar sent realista, ha de passar a ser també ja simbòlica, perquè només en aquesta tessitura una cisterna esdevé cor o entranya. El poema evoca la llum mediterrània, el so dels grills, la densitat de l’aire d’un estiu a sol batent, però tant com això es refereix a un altre paisatge, a un altre pas del temps, i per tant a alguna mena especial de cisterna que deurà guardar una mena també especial d’aigua. [+]

  Jaume Subirana


Podeu llegir la resta del text a Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors, ja a les llibreries.

SIEMPRE TOCA

A cada grup, a cada generació, li correspon la seva decepció.

COSA È LA DESTRA, COSA È LA SINISTRA

Em passen un divertit manual de vot de quan (Gaber va morir fa deu anys) encara era possible distingir entre bastards i fills de puta. Amb perdó.

VALTARI

És el títol del sisè disc dels Sigur Rós, i d'una peça i un vídeo (de Christian Larson, amb coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui) francament diferents i diria que molt recomanables.

Bon cap de setmana.

DE GÈNERES

Ara que tanta gent vol moltes pàgines i molta acció, val a dir que un dietari no conté ficció, d'acord (o se suposa que no en conté), però sí clarament literatura. Com la poesia, ves per on.

PERSONALS I ALLUNYATS

Si hi ha un gènere excel·lent i obviat en la literatura catalana contemporània (la poesia és excel·lent i reconeguda) és el del dietarisme, en el sentit més ampli del terme. Però de vegades les elusions pateixen un parèntesi... Com si els hagués convocat o desfermat la bona nova de l’edició restaurada per Narcís Garolera d’un dels referents locals, El quadern gris de Josep Pla, ara mateix conviuen a les llibreries quatre mostres esplèndides de dietarisme contemporani, quatre bons exemples d’aquella antiga saviesa que sosté que en literatura per poder ser personal cal una certa distància. I que per parlar des de dins sovint cal sortir enfora, que per a certa mena de proximitat de vegades el millor és anar-se’n.

Els estic parlant dels darrers llibres d’Enric Casasses, Esteve Miralles, Toni Mollà i Francesc Parcerisas. I els parlo de dietaris però també de distància i d’anar-se’n perquè tots quatre llibres contenen o es basen en un viatge a l’estranger que és clau per al que se’ns hi conta. Una estada professional a la capital de la Xina en el cas del Parcerisas traductor i professor de La primavera a Pequín. Un dietari (Quaderns Crema); un semestre docent a Nova Anglaterra, a Brown University, en el cas del sociolingüista Mollà i Un adéu a la tribu (L'Eixam); una escapada catàrtica a la Toscana a Retrobar l’ànima (Empúries) de Miralles, i finalment el viatge a Escània, al sud de Suècia, a casa de la família d’una jove parella en el Diari d’Escània i Univers endins (Empúries) del poeta Casasses.

Si el dietarisme com a gènere ja duu al seu ADN la fórmula bàsica “jo+sortir del jo”, en aquest cas la casualitat (o no: hi ha ben poca casualitat, al món) ha fet que als quatre llibres de què els parlo el protagonista que transcriu la seva quotidianitat faci en un cert punt la maleta i surti no només d’ell mateix sinó també físicament de la dolça Catalunya (en el cas de Toni Mollà, de la gloriosa València) pàtria del nostre cor. I llavors, allunyats i entotsolats, ve que apareix la bona literatura dels jos.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-II-13
Versión en castellano


MÉS
"Enric Casasses, un model de llengua" (VilaWeb, 13-II-13)
"Esteve Miralles: retrobar l'ànima implica reconèixer..." (Núvol, 18-II-13)
"Francesc Parcerisas: Pequín pel forat d'un pany" (VilaWeb, 12-II-13)

MANERES DE VEURE

[1007] "Algú va descriure de la següent manera una filera de salzes plantats a una determinada distància uns dels altres: primer un arbre, després cap, després un altre i després cap una altra vegada."

 Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes

AMB INQUIETUD VOLUPTUOSA

"A part dels escrits de Goethe, ¿què queda de la prosa alemanya que calgui llegir una i altra vegada? Els Aforismes de Lichtenberg"   Friedrich Nietzsche, El caminant i la seva ombra

Bé: ja els tenim aquí en català, traduïts a més per Amadeu Viana... Fa anys que esperava aquest llibre!













MÉS
Jordi Llovet, "Aforismes a pler" (El País, Quadern)

YO YORÉ

"Vaig plorar molt, nena! Yo yoré tanto..." Ara quan la mires, en canvi, somriu. No sé què en pensaria la seva interlocutora, que no la pot veure aquí instal·lada tota sola a la filera de seients del fons de l'autobús parlant pel mòbil com si fos a casa, amb les cames una mica eixarrancades com si anés a baixar a la propera parada. No m'importa gens què diu però sí en canvi el com, deu ser deformació professional. Ara badalla... "Però anem al tayer ese, no?" I em mira uns segons mentre prenc aquestes notes. Potser pensa què n'ha de fer el paio aquest d'aquí davant de la seva vida.

TREMOLOR DE LA FLAMA

El difícil panorama editorial fa que calgui estar encara una mica més atents a l'aparició ara aquí i més tard allà de les novetats d'alguns noms de primera línia de les nostres lletres. Enric Sòria va obtenir mesos enrere el premi Alfons el Magnànim València 2012 de poesia i el llibre corresponent, Arqueologia, ha aparegut a la col·lecció Bromera Poesia, dirigida per Josep Ballester. Busqueu-lo: és un títol senzillament esplèndid. Envejable i reconfortant per als que ens dediquem al gènere.










LLÀNTIA VOTIVA

¿Per què, si allà descansen sense temps,
la visita dels morts més estimats
ens esborrona el son?

Tal com a les capelles les espelmes
oscil·len als corrents de les naus buides,
el sord alè nocturn fa que tremole,
alta, sagrada i sola, la flama de l'amor,
però no la pot vèncer.

D'aquesta llum no seràs defraudada.
Els vots mai exigits vinculen sempre.

 Enric Sòria, Arqueologia

BLOODY PAPA

Una escena vaticana, en homenatge.

I que passeu un bon cap de setmana, us toqui o no fer la darrera missa. Vull dir la darrera cena. O la penúltima posa-hi-el-que-convingui.





Si us estimeu més un episodi reial, per comptes de papal, aquesta gent també toquen bastant bé el tema (a 14:00, per exemple), i a més a 02:37 hi surt fins i tot la Guerra de Successió.

DE VELS

"Busco l'ànima, i l'ànima és llenguatge verbal".

Ho signa Esteve Miralles a Retrobar l'ànima (Empúries), premi Marian Vayreda 2012, presentat ahir al vespre a La Central del Raval per Feliu Formosa i Narcís Comadira. Entre el públic, una mà d'escriptors (i altra gent de lletra i de cultura) com no hi sol haver en aquesta mena d'actes. I el detall de subratllar-hi els altres dos en-bona-part-també dietaris (per dir-ho d'alguna manera) recentment publicats pels presentadors: Sala de miralls, a Perifèric, i Marques de foc, a Ara Llibres. Miralles ho apuntava amb un elegant semilapsus: "la literatura escrita en primera persona és entre la impostura i la veritat. O la vanitat". E.B. White va venir a dir una cosa prou semblant amb altres paraules: "Writing is both mask and unveiling".

DIOGÈNICA

Les grans veritats existencials ara en format enganxina per a taxi, requadradetes i amb pal sec: "NO HAY NADA DE VALOR".

PÍOS DESEOS

Rebo amb pocs dies de diferència un llibre de peces soltes sàvies i divertides de Gerard Vergés i els contes de la Tina Vallès, que dels temps del seu aeroplà ravaler ha saltat al premi Mercè Rodoreda de contes i demostra que a Internet hi ha de tot, com a la vinya del Senyor, també bons escriptors el nom dels quals afegir a la llista de gent a seguir. Llegeixo que Francesc Parcerisas ja ha tret a can Vallcorba La primavera a Pequín. Un dietari de què havíem parlat mesos enrere. Rebem resposta a uns dubtes del poeta de primera que traduïm amb el José Luis, que s'ho mira tot plegat des de dalt de les muntanyes. I tinc com sempre una pila de llibres acabats de comprar que s'esperen que m'hi assegui una estona i hi passi els dits pel llom, per les pàgines obertes, per aquell plec acollidor que fa el lloc on s'ajunta el paper i el relligat. Em torno doncs a prometre no perdre tant de temps amb les bestieses que escriuen els arribistes i mirar de riure'm a distància dels wannabe amb càrrec o encàrrec. Obviar la morralla i trobar i disfrutar les taronges de la Xina, els pastissets de Tortosa: d'això es tracta.

PANEM O CIRCENSES?

El vot de dues iniciatives legislatives populars (ILP) emblemàtiques demà al Congrés dels Diputats (o Congreso de los Diputados, com deu preferir llegir el ministre Wert) serà un d'aquells moments il·luminats i il·luminants que els col·lectius humans viuen de tant en tant. Els representants electes dels espanyols han de dir en veu alta si s'estimen més saltar-se la llei d'un parlament autonòmic (i, doncs, espanyol) i reinstaurar per decret els toros a Catalunya o bé escoltar el prec de més d'un milió de signatures i fer alguna cosa decent i pràctica amb el tema dels desnonaments. És clar que també podria passar que diguessin que no (com ha passat sempre fins ara) o que sí a totes dues iniciatives, però ja veureu com el vot anirà per camins diferents: prou desnonaments o toros de tornada, doncs. Amb què ens quedem? Panem o circenses? La solució, demà. Les conseqüències, durant els propers anys.

ORREAGA

Sembla que ha nevat bastant, a Roncesvalles.

CANVIS

Kathleen Edwards ha tret disc nou, Voyageur, i aquest n'és un dels temes. Oh, Canadà...

Que passeu un bon cap de setmana.



Kathleen Edwards - "ChangeTheSheets" [OFFICIAL VIDEO] from Rounder Records on Vimeo.

A PUNT

CULLERA

Una cullera vella,
mossegada,
neta de llepar-la,

repolida fins
a una brillantor
d'ull diabòlic,

t'està mirant
des de la taula
a punt per ratllar

la data d'avui
i el teu nom
a la paret nua.

 Charles Simic, Dismantling the silence (1971)
 Versió de JS

A MI QUÈ M'EXPLIQUES?

Ha aturat el cotxe al carrer Balmes baixant a mà esquerra just abans de travessar la Diagonal, i s'espera a dins mentre llegeix (o fa veure que llegeix) missatges al mòbil. S'organitza un sidral de ca l'ample, amb motos, bicis, altres cotxes, furgonetes i algun taxi mirant de canviar de carril en un carrer ja mig embussat, i quan algun conductor en passar li'n fa retret ell se'ls mira desafiant, amb la seva camisa rosa i la papadeta ben afaitada, sense treure el palpís del dit de la pantalla. Fa anys que el PP hi insisteix: els drets són individuals, i la llibertat un carril exclusiu per als espavilats.

Balmes amb Diagonal.

A FORA

El canal i el vespre a l'altra banda dels vidres. Passa en silenci una barcassa, amb petits llums encesos surant sobre el negre. Sents de fons la veu del conferenciant però el que veus és la mudesa fosca, densa, viscosa de l'aigua, com un llençol xop arrapat i escorredís. Al balcó les banderes tiben la corda, onegen pesants com mantes exhaustes boquejant fora de l'aigua. Tot és una gran bombolla, i no saps on comença ni on acaba què.

ATRIBUTS I ATRIBUCIONS

Ella li diu que estigui tranquil, que allò ho coneix perquè ho va fer ella i ell, que sap prou de què parlen i també que ella sap o hauria de saber que ho sap, obre discretament els ulls una mica més del que tocaria. Potser llavors ella s'adona que està en fals i abaixant la veu afegeix que bé, que de fet hi va participar. Tampoc no és veritat, però no ve d'aquí: fer-se enrere de l'exageració és difícil, quan l'has convertida en estratègia de supervivència. Sempre endavant, sempre més. Però a que es resultona?, comenta algú altre. Potser més aviat resultativa: es diu d'allò o de qui assenyala l’estat resultant d’una acció prèvia. Això sí.

EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Apago el televisor fastiguejat. En moments com aquest encara se'l troba més a faltar... He trobat el vídeo del "Projecte L'Ovidi", i he pensat que ara que s'acosta el temps de l'any en què va deixar-nos potser estaria bé incorporar al F l u x un parell de peces velles pròpies (la primera, avui, l'article escrit en la seva mort), ara que de tot plegat comença a fer-ne molt temps però alhora sovint les coses ens són encara tan presents. Al vídeo, Toti Soler afirma: "Jo no he sentit a ningú dir poesia com l'Ovidi". Jo tampoc.



Projecte L'Ovidi from Octavi Masiá on Vimeo.




METAMORFOSIS D'OVIDI


Encara és fosc. En silenci, escolto el "Coral romput" escrit per Vicent Andrés Estellés en la mort de la seva filla i dit per la veu d'Ovidi Montllor i les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà. La tristesa, el vitalisme, la ràbia i la passió d'Estellés hi troben camí ral en una interpretació que és un políedre que giravolta: la veu del rapsode passa de l'alegria de l'aigua a l'aspror del ferro roent, d'esquerdar-se com el guix d'una paret prematurament envellida a deixar-se acaronar amb una qualitat de fusta noble i antiga, patriarcal, herència preuada que presideix la sala. Montllor s'hi revela, per damunt de tot, com un intèrpret excepcional. No, excepcional no: extraordinari. Això, extraordinari. Ningú diu com ell:

Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.

Ho escriu Estellés, ho diu Ovidi, i jo ho escolto. O bé parla Estellés, Ovidi ens escolta i sóc jo qui escriu que la presència i l'obra d'Ovidi Montllor han donat i donen forma al meu petit país particular i ja no sé si possible (Una amable, una trista, una petita pàtria, / entre dues clarors, de comerços antics...), una llenca de terra diferent d'aquesta altra dels esgavells i els mapes provincials unida només per l'asfalt d'una autopista. I ell apunta, amb aplom:

El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.

Però els països són essencialment les seves persones. I, avui que no està de moda parlar d'exemplaritats, no em fa cap vergonya deixar escrit que Ovidi Montllor és un exemplar únic però espero que (per al nostre bé) imitable de ciutadà. Marina Rossell declarava en el recentíssim homenatge "La Cançó amb Ovidi" retransmès des d'Alcoi per Televisió de Catalunya: "Ningú, mai, no m'ha parlat malament de l'Ovidi". I això, en una terra d'on la generositat s'escola gota a gota per una escletxa petita però irreductible al fons del sac dels somnis, val tant com el pes en or de tots els que mai no han sabut ni volgut parlar-ne malament, de tots els que ara a més admirem en la distància la seva habilitat posant veu a la malaltia. Perquè ell continua dient versos:

Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...

En aquesta matinada barcelonina prenyada de ressons, aquí assegut, tot sol, escoltant com canvia i creix i s'amanseix i ressona la veu de l'Ovidi, se'm desdobla el cos i sóc molts: sóc tots els que sabem que aquest país no es pot fer sense gent crítica amb els poders, tots els que ens hem sentit amb ell més alcoians, tots els que enyorem els seus enregistraments i no entenem el seu llarg silenci i per això el vam aplaudir deu minuts llargs en la seva reaparició al Regina o al darrer homenatge al còmplice Salvat-Papasseit, tots els que quan sentim aquest timbre inconfundible diem "Mira, l'Ovidi"...

Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre...

Vital, tossut, curiós, sincer, emprenyat a estones, Ovidi Montllor guarda un disc al calaix i continua treballant, segur que en prepara alguna. Té, ara arriba aquell tros de "Coral romput" que em posa, no sé per què, la pell de gallina:

Esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.

No és veritat que s'hagi mort: ara mateix s'està fent de dia i l'escolto, i la seva veu continua dient els versos de Vicent Andrés Estellés. Com sempre.

 Jaume Subirana, "Metamorfosi d'Ovidi", Avui, 12-III-1995


MÉS
"Alcoi descobreix una placa en record d'Ovidi Montllor" (VilaWeb, 3-II-13)

TOTHOM HO SAP

Fa anys que ens n'avisa: l'acord està podrit.

Bon cap de setmana, i bon el que vingui.

CIMS DEL CINISME

Moment de retruny de timbals de fons, expectació màxima. De moment, ahir ja vam poder escoltar una ferma candidata a frase de l'any quan la secretària general del Partido Popular, María Dolores de Cospedal (que pels que tenim memòria pietosa, era sotssecretària del Ministerio de Interior sota les ordres d'Ángel Acebes durant la crisi de l'atemptat de l'11-M), va dir tota fermeta i convençudeta: "Los indignados somos nosotros". En prenem nota.