NI AQUESTA TERRA

CISTERNA

Ni les clivelles de la pedra calcària
on tenen les sargantanes el seu secret imperi
i pugen per l'escorça del garrofer, sempre vibrants,
ni aquesta terra cansada, de camps abandonats
on la savina abraça la figuera feixuga
i els ametllers eteris posen el seu verd àcid
sobre el més immutable, tranquil, de l'olivera,
sinó aquest cor ombrívol,
aquesta entranya fèrtil que conserva
tots els plors de l'hivern i en sap fer vida
latent. Per ella
l'estiu angoixat de cigales
que es veu cremar la pell mentre impassible mira
com es fan vells els arbres, com s'assequen
branques i camps enyorosos d'arades, es torna tendre.
Per ella, també,
tota altra sequedat es veu reconfortada.

A sol batent, en la nit més obscura,
tresor de cristalls fresquíssims,
reserva de memòria,
cova d'amor, cisterna...

 Narcís Comadira (Enigma, 1985)


Paisatge

De vegades, Narcís Comadira es complau en els ex abrupto. Un poema que comença amb la conjunció “ni” implica escapçament i ajornament, i doncs una promesa (o, dit d’una altra manera, un deute). Si el poema comença amb dos “ni” consecutius implicarà un doble ajornament i, per això mateix, l’ampliació d’allò negat. A “Cisterna” llegim que ni les clivelles de la pedra calcària ni aquesta terra gastada no... No què? Caldrà esperar encara: d’entrada, la veu del poema només diu que no pas les clivelles de la pedra i no pas la terra gastada, sinó un cor ombrívol, una entranya. L’acció, el verb, l’haurem de posar de moment (mentalment, doncs) nosaltres, lectors: potser no escullo, o no miro, o no evoco ni la pedra clivellada ni la terra cansada sinó allò que pedra i terra contenen i alhora amaguen (i allò a què donen forma), “aquesta entranya fèrtil que conserva/ tots els plors de l’hivern i en sap fer vida/ latent”.

El poema té una obertura gairebé diríem que de postal mediterrània. Ara bé, des del truncament inicial intuïm que la imatge evocada pot ser tan realista i precisa com ho és aquesta (amb els clivells a la pedra calcària per on repten sargantanes, el garrofer, la savina, la figuera, els ametllers, l’olivera) però que el paisatge conté alhora alguna cosa més. Que quan s’hi menciona una entranya que conserva els plors hivernals és a la cisterna del títol que ens hem de remetre, i que llavors la clau de lectura, podent continuar sent realista, ha de passar a ser també ja simbòlica, perquè només en aquesta tessitura una cisterna esdevé cor o entranya. El poema evoca la llum mediterrània, el so dels grills, la densitat de l’aire d’un estiu a sol batent, però tant com això es refereix a un altre paisatge, a un altre pas del temps, i per tant a alguna mena especial de cisterna que deurà guardar una mena també especial d’aigua. [+]

  Jaume Subirana


Podeu llegir la resta del text a Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors, ja a les llibreries.