SUÏSSA HI TORNA

Ahir vam fer a La Central del Raval una presentació d'aquelles per les quals val la pena sortir de casa, i em va tornar a passar allò que els que no coneixien la llibreria obrien uns ulls de pam. Qualsevol que hagi anat a Anglaterra o als Estats Units al llarg dels darrers vint anys sap que ara són ells que ens envegen quan vénen aquí. I tot plegat diria que té molt a veure amb el preu fix dels llibres. El del preu fix és un dels debats clau associats al que ha passat i està passant en el món de l'edició al llarg de les darreres dècades. Ara llegeixo a Publishing Perspectives (excel·lent font d'actualitat editorial internacional) que a Suïssa, al cantó germanoparlant de la confederació, han aprovat de reinstaurar el sistema a partir de l'any que ve.

Si us interessa l'assumpte, aquí en teniu alguns raonaments simplificats, i aquí el text d'un jurista (del 2002, però vigent).

PERTINENÇA

Ser en un lloc, no ser d'un lloc. Perquè el lloc d'on érem ahir avui ja no hi és, o és en una altra banda.

GRANDEJAR

Tots hem estat petits, això és segur. I uns quants potser tindrem vés a saber si la sort o la desgràcia de passar per grans en alguna cosa, en algun moment. Però l'únic territori realment comú és la petitesa (parlo de petitesa, no d'infantesa). Tots hem fracassat i hem de fracassar, i algun dia acabar plegant de viure, això és segur: com deia aquell, el dubte veritable és sobre si hi ha vida abans de la mort. Per això l'únic territori realment compartit amb els altres deurà ser el del fracàs i les terminacions. Des d'aquesta doble perspectiva, l'encaparrament (retòric i vital) d'alguns en la grandesa i la immortalitat sona a viatge al País de Mai Més. O de Ningú Més.

A FER TRAMPES

Mi madre me enseñó a hacer trampas.

Trampas para perder.

Ganar era tan fácil que lloraba de noche
y no podía conciliar el sueño.
Cogidos de la mano me calmaba
relatándome historias que sucedieron luego.

La culpa fue mía.

Madre me preguntaba
si las quería reales o inventadas,
y yo pedía siempre que le hubieran
sucedido a ella.

Y casi sin quererlo
una noche mi madre inventó la realidad.

Fernando Beltrán, Donde nadie me llama (Poesía 1980-2010)
Madrid, Hiperión, 2011

GRATIS NO, GRÀCIES

Per fi algú de pes del món del llibre que (ho fa bé i) hi toca! I algú que, per comptes de somicar, destria...

FAVORIT I FAVORITES

Dimecres va ser a l'Auditori, i pel que diuen les cròniques el concert ja valia la pena només per sentir-lo divagar a partir d'aquest gran estàndard de Rodgers i Hammerstein que Julie Andrews va fer popular i John Coltrane convertí a més (n'hem parlat alguna vegada) en un clàssic del jazz.

Que passeu un bon cap de setmana, envoltats si pot ser de coses i cossos favorits.

BILINGÜISME

La història conté lliçons que sovint només una mirada fina sap destriar. Avui m'enduc l'anell bilingüe de la comtessa Ermessenda a la palma de la mà tancada, com una penyora per uns quants dies, gràcies a Miquel Pairolí.

NY & BCN

Aquest vespre si sou o fóssiu a Nova York no hi ha excusa per perdre's la taula rodona sobre "La prosa d'un poeta: la visió poètica de Zbigniew Herbert," amb Edward Hirsch, Charles Simic, Alissa Valles i Adam Zagajewski. La convocatòria és a la seu nova de Poets House, a la part baixa de Manhattan, a prop de Battery Park.

Si no hi sou o no ho teniu fàcil per saltar-vos l'oceà, apunteu-vos que a Barcelona la setmana vinent presentem el llibre que recull la poesia completa d'un altre poeta amb molta prosa al darrera, Fernando Beltrán (creador de l'Aula de las Metáforas). El llibre es diu Donde nadie me llama i l'acaba de publicar Hiperión. L'acte serà dimecres dia 30 a les set del vespre a La Central del Raval, i tot i que els glossadors no tinguem l'anomenada dels d'avui a la Nova Amsterdam, l'entusiasme que hi posarem els Jordi Llavina, Ana María Moix, Carles Torner, Jordi Virallonga, Esther Zarraluki i un servidor serà com a mínim equivalent.

AIXÒ TAMBÉ PASSA

"Hi vaig arribar el 30 juny del 2009. La gent d'aquí valora la cultura i tenen més confiança en tu si parles la seva llengua, així que de seguida vaig començar a estudiar-la. Em va alegrar molt quan la Generalitat va dir que per renovar els papers has d'haver après català. Una llengua és la millor manera d'integrar-se. Però em costa expressar algunes idees."

  Akinsulire Olakunlemi Precious

INCONVIVENT

No és només del millor, que és enemic el bo: sovint també ho és del confortable.

J@CINTO I S@NTIAGO

Jacint Verdaguer (nascut Jacinto, d’aquí el “mossèn Cinto” amb essa i u final en català) va publicar l’any 1886 un dels seus grans poemes-llibre, Canigó. El 1902 l’escriptor mor convertit en una de les figures més populars del moment i un any després, el 1903, és Santiago Rusiñol qui publica l’àlbum il·lustrat Jardins d’Espanya. Passat més d’un segle de tot plegat, Internet ens ho retorna ara salvat de l’oblit com si arribessin a la platja de la història de la cultura uns derelictes preuats, llimats pel temps: aquí unes àmfores, allà un mascaró de proa.

Amb motiu dels cent vint-i-cinc anys de la primera edició de Canigó, la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer de la Universitat de Vic han posat en marxa “Canigó 125 veus”, en què es va enregistrant cent-vint-i-cinc persones que llegeixen una quarantena dels 4334 versos del llibre i se’n va penjant els vídeos a YouTube, de forma que el lector/espectador podrà fer-ne al final una lectura polifònica completa en les veus d’Emili Teixidor, Maria del Mar Bonet, Perejaume, Lluís Soler, Montserrat Abelló i tants d’altres. El resultat és impressionant, no s’ho perdin. És a http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_125_veus.html, o simplement teclejant “canigó 125” en un cercador.

D’altra banda, s’acaba també de fer pública la part de moment accessible d’un gran projecte filològic: la recopilació, edició, estudi i publicació (electrònica) de l’obra completa de Santiago Rusiñol. Ho auspicia l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i ho dirigeix l'escriptora Vinyet Panyella. Vostès no coneixen, per exemple, els esplèndids Jardins d’Espanya que els mencionava abans? Doncs vagin a http://taller.iec.cat/OCSR/ i el podran fullejar sencer pàgina a pàgina, igual que en el futur, a més dels llibres i totes les obres de teatre, els pròlegs i cartes i altres papers de l’autor. Tot Rusiñol (lliure de drets) a l’altra banda del teclat. Cap més excusa doncs per no coneixe’l i apreciar-lo.

La Fundació Jacint Verdaguer i l’IEC assenyalen no pas el futur sinó el present que podria (que pot) ser: un present més dens i més intens, arrelat patrimoni endins i projectat enllà del món i de les pàtries gràcies al ventall de recursos que la digitalització proposa. Verdaguer i Rusiñol els ho han d’agrair, i amb ells tots nosaltres.

Publicat a El Periódico, 16-III-2011

JO TAMPOC

JARDÍ DE STEVENSON

Ja en tinc els primers exemplars acabats de sortir d'impremta! Ah, aquesta sensació, gairebé com la primera vegada... Un altre dia us en faré cinc cèntims. De moment me'l miro i remiro, el sospeso i llegeixo i me'l torno a mirar i hi repasso poemes que de fa anys m'acompanyen en paper d'impressora, ara per fi en paper d'impremta i amb il·lustracions (les clàssiques de Jessie Willcox Smith) a dues tintes.

PUNTÍ & PUNTÍ

Just avui que diu que arriba a les llibreries Els castellans (no l'he llegit sencer i doncs encara no en puc dir res, però un Puntí és sempre una molt bona notícia), avui deia els mitjans també ens avisen que Maletes perdudes ha obtingut la Lletra d'Or d'enguany. Pim, pam: un doble.

"Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: 'Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran'. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire..."

PETIT, GRAN

Segueixo amb interès el cas de la vicepresidenta mentidera. Com vostès ja deuen saber, Joana Ortega, titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals i Vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, ha inflat el seu currículum professional públic afirmant-hi que és llicenciada en Psicologia quan resulta que no ha acabat la carrera.

Fins aquí, érem davant del cas d'una persona faronera: tots n'hem conegut algun/a a la colla, a la família o a la feina i sabem per simple experiència un parell de coses sobre la psicologia d'aquesta gent. Però llavors, com passa de vegades (i si no que ho preguntin a Bill Clinton), l'assumpte s'ha començat a embolicar i s'ha agreujat amb l'arribada de les excuses. Primer se'ns va dir que es tractava d'un "error involuntari" que la política democristiana no va ser a temps de corregir: donat que hem anat sabent que el mateix error era pertot i de fa anys, ara cal deduir que Joana Ortega és una persona o bé enganyadora o bé molt descurada (de què pot ser signe, si no, un error involuntari sostingut i repetit?)... i francament, cap de les dues opcions no lliga gaire amb el càrrec de vicepresidenta d'un país. Però llavors Ortega ho va reblar afirmant al Parlament que la falsedat (escriure el que no és sobre un mateix és falsedat, no pas cap error) "No es va fer amb ànim d'ofendre a ningú i amb una voluntat manifesta d'obtenir benefici, jo no acostumo a dir mentides". Resulta entendridor assabentar-se que algú que escriu una mentida (excepcional, perquè no sol fer-ho) que el fa semblar millor del que és ho fa desproveït de cap mena de voluntat d'obtenir-ne un benefici. La pregunta, però, és òbvia: llavors per què ho va fer (o va deixar que ho fessin i no ho ha corregit durant anys)?

Aquests dies sentim i llegim gent que sosté que s'està construint un castell a partir d'un gra de sorra. Són els que creuen que mentir al detall no té res a veure amb l'ànima i no pressuposa res pel que fa als grans assumptes que aquella persona hagi d'afrontar, que el fet que l'aigua escolant-se pel desaigua i el tifó tinguin la mateixa forma és un simple caprici de la natura. És en bona part el que sostenien els defensors de Bill Clinton. Certament, l'acció en si no té cap importància, però el que diu sobre Joana Ortega en té molta. A Alemanya, fa unes setmanes, Angela Merkel va acceptar la dimissió del jove ministre Karl Theodor zu Guttenberg perquè es va demostrar que havia plagiat la seva tesi doctoral. Però això és a Alemanya, on governen els democristians.

MÉS
Què hi diu en Mas (a Polònia).
Jordi Puntí, "Ja t'aprovarà o suspendrà la vida" (El Periódico, 21-XI-11)
I Rahola patina (sobre Portabella).

GRANS GAMBADES

El qui es posa de puntetes no s'aguanta dempeus. El qui fa grans gambades no camina. El qui es deixa veure no llueix; el qui sobergueja no esdevé il·lustre; el qui lluita no obté mèrit; el qui es glorieja no es converteix en cabdill.

                Laozi, Daodejing (XXIV). Traducció de Seán Golden i Marisa Presas

DOLORS OLLER I EL 23-F

Dolors Oller, catedràtica de teoria literària de la Universitat Pompeu Fabra, té a punt un llibre nou i la reedició de l'extraordinari La construcció del sentit (1986). Lloança i barretada per al seu editor, que ja se sap que el tòpic diu que els acadèmics escrivim per a ningú. De tota manera, l'edició d'ahir del diari més venut a Espanya aportava en un reportatge del dominical un desmentiment suculent d'aquesta suposada invisibilitat.

Sota el títol "Una página inesperada del 23-F", la llarga crònica de Joaquín Prieto reconstrueix l'anècdota d'un dels guàrdies civils que van assaltar el Congreso de los Diputados el vint-i-tres de febrer de 1981, que hi va requisar primer i estripar després el llibre en què el llavors diputat Lluís M. de Puig havia esborrallat unes notes durant l'assalt. I un hom es pregunta, és clar, quin devia ser el llibre que De Puig se'n va endur per llegir durant la sessió d'investidura de Calvo Sotelo com a president del govern... Ara, aquesta fotografia ho aclareix: es tractava precisament d'un exemplar de La poesia de Rafael Masó. Per una anàlisi de la poètica noucentista, la tesi de llicenciatura de Dolors Oller, editada pel Col·legi Universitari de Girona el 1980 (la UdG encara no existia). L'arquitecte i poeta Masó i la crítica literària i futura catedràtica Oller, doncs, van ser també d'alguna manera, per mitjà d'unes pàgines impreses (i una d'arrencada), protagonistes laterals del cop del 23-F. Lluny de la poètica noucentista i del silenci de la saviesa, a la mà d'un diputat i a tocar d'una mà de tricornis.

EL RISC EXISTEIX

S'ha dit i repetit que vivim en una societat que fa com si el risc (i el dany, i la pèrdua, i la mort) no existís, que l'amaga o l'obvia tan a consciència que n'esdevé gairebé inconscient (tret del cas de petites minories de militants o d'afectats, de vegades afectats militants o viceversa). D'accident en accident, han calgut les notícies terribles de Fukushima, innegables i de cap manera maquillables, perquè aquí tornem a comentar el recent canvi d'opinió del PSOE (la del PP sempre ha estat la mateixa), ara a favor de l'allargament de la vida d'unes nuclears dissenyades per a quaranta anys i tan amortitzades que actualment s'han convertit en una veritable gallina dels ous d'or per a les elèctriques. Ous prou grossos per fer canviar les idees del partit governamental. I sí, ja ho sé, sense nuclears hauríem de renunciar a part del nostre estàndard de vida. Però no és de renúncies col·lectives, del que diu que hem de parlar durant els propers anys?

QUE ENS FEM GRANS

En aquest país nostre de les bones notícies inesperades, dimarts ells treuen el segon disc i abans que surti ja l'han posat al capdamunt de la llista de vendes d'iTunes a tot Espanya... amb les comandes prèvies. O encara més insòlit: ahir el suplement de cap de setmana d'El País els dedicava portada i pàgina sencera, com si les coses poguessin ser així de normals.

Bon cap de setmana, doncs.

VUITANTA

Dies enrere, dimecres 2 al vespre, la renovada sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès es va omplir per homenatjar Albert Manent amb motiu del seu vuitantè aniversari. El Flux ja us n'havia avisat, reproduint un text de quan en va fer setanta però ben vigent, encara. I avui m'assabento via el Diari d'un llibre vell que al TimeOut Guillem Carbobell ha penjat algunes de les intervencions de l'acte a l'Ateneu, inclosa la de l'expresident Pujol, que segueix parlant de pressa, sense papers i amb encert d'aquella forma entre divagativa i familiar... Per moments semblava que els anys no haguessin passat.












MÉS
Manuel Cuyàs, "Lletanies per a Albert Manent" (El Punt/Avui, 10-III-11)
Manuel Cuyàs, "Albert Manent" (El Punt/Avui, 31-III-11)
F l u x, "En paraules dels altres" (27-IX-10)

ES MOR, DISFRUTEM-HO

Després d'uns dies al país que té el català com a llengua oficial (ho dic pels que creuen que la independència hi farà alguna cosa), havent escoltat el darrer discurs del candidat del PP (i guanyador, segons les enquestes) a la presidència balear o llegint notícies com aquesta, no puc no repetir-me mentalment els versos de Màrius Sampere:

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos...

I de fons ressona també la frase de Vargas Llosa, lleument adaptada tal com la pronunciaran els estudiosos d'aquí a posem-hi un segle: "¿Cuándo se jodió el catalán?"




MÉS
Un punt de vista diferent parlant del País Valencià.

QUÈ TÉ EL FUTBOL

"¿Qué tiene el fútbol que nos hace conservar esos sentimientos de pasión, derrota y victoria sucesivamente, y siempre con la misma intensidad con que uno lo vivió el primer día? (...) Vendrán más partidos así, pero lo que tiene el fútbol es que siempre parece que vamos a vivir una pasión nueva y definitiva."

Juan Cruz, "Como en Berna, pero ganando"

NEL BALCÓN

Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d'insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.

Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.

Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
qu'allumó la so estrella–,
nada delata l'instante,
esi aplazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.

            Berta Piñán, La mancadura (2010)











AL BALCÓ

Al balcó, aquí al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un punt
d'insistent abandó,
de vell rosegador
al seu cau.

Al balcó, a l'ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
mossega una poma.

Lliurada al silenci
–qui sap quant fa
que s'apagà la seva estrella–,
res no delata l'instant,
aquest ajornar l'hora
amb petits mossecs
a la joia.

            Versió de JS

FELIÇOS TRETZE

Fa estona que no calla explicant-nos de manera prolixa una anècdota de l'escola. Llavors, en un instant que pren aire, la germana petita intenta agafar el relleu parlant d'una altra cosa de la seva escola. I ella n'ofega la veu amb un to lleugerament més alt i movent ostensiblement els braços per sobre de la taula:

–Ara que estem parlant d'això, de coses que no tenen res a veure...

I tornem a l'anècdota inicial.

HOUSESMITHS

Barrejar no sempre és desaconsellable. Aquí, per exemple, de dues bandes favorites en surt una altra cosa estranya i refulgent.

EN TRES DIES

Un cap de setmana llarg mereix una bona banda sonora (amb cara B i tot). Jo me'n vaig a pasturar lluny del totxo. Passeu-ho bé.

CAHOKIA

L'altre dia, a l'exposició "Rastres del nord" del Museu Barbier-Mueller d'art precolombí, vaig aprendre que els indis nord-americans van fundar ciutats com ara Cahokia (a l'actual estat d'Illinois) o Moundville (a Alabama). També que algunes tribus agrícoles i sedentàries de les grans planes centrals, que construïen edificis rectangulars a prop dels rius, van passar a ser nòmades amb l'arribada del cavall (dut pels espanyols), una tecnologia que els permetia seguir els grans ramats i que va fer que passessin a viure en tipis només d'ençà de 1500. Més coses que no sabia. I anar fent turonet.

VIATGERS

Més Poussin. Un altre paisatge. Amb aquest aire de pregunta, de misteri menor, i tot en suspensió encalmada. Triangles. Ordre evocat, però ordre en suspens: balanç. Pregunta. Hi ha una pregunta. Que mires i mires i no saps si formular. Ni gaire com fer-ho.

PAISATGE AMB VIATGERS
QUE DESCANSEN

Ni tema ni figura:
el quadre es desentén
de l'home que s'allunya
camí del punt de fuga.
Ni tu mentre descanses
ni l'altre descalçat:
el quadre és un camí,
aquest instant d'espera,
els arbres i les roques,
el riu pintat de plata,
les ombres que s'esfumen...
Com era, la pregunta?

                           JS

CONDEMNA

La consciència sense prou consistència.