dilluns, 21 de març de 2011

J@CINTO I S@NTIAGO

Jacint Verdaguer (nascut Jacinto, d’aquí el “mossèn Cinto” amb essa i u final en català) va publicar l’any 1886 un dels seus grans poemes-llibre, Canigó. El 1902 l’escriptor mor convertit en una de les figures més populars del moment i un any després, el 1903, és Santiago Rusiñol qui publica l’àlbum il·lustrat Jardins d’Espanya. Passat més d’un segle de tot plegat, Internet ens ho retorna ara salvat de l’oblit com si arribessin a la platja de la història de la cultura uns derelictes preuats, llimats pel temps: aquí unes àmfores, allà un mascaró de proa.

Amb motiu dels cent vint-i-cinc anys de la primera edició de Canigó, la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer de la Universitat de Vic han posat en marxa “Canigó 125 veus”, en què es va enregistrant cent-vint-i-cinc persones que llegeixen una quarantena dels 4334 versos del llibre i se’n va penjant els vídeos a YouTube, de forma que el lector/espectador podrà fer-ne al final una lectura polifònica completa en les veus d’Emili Teixidor, Maria del Mar Bonet, Perejaume, Lluís Soler, Montserrat Abelló i tants d’altres. El resultat és impressionant, no s’ho perdin. És a http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_125_veus.html, o simplement teclejant “canigó 125” en un cercador.

D’altra banda, s’acaba també de fer pública la part de moment accessible d’un gran projecte filològic: la recopilació, edició, estudi i publicació (electrònica) de l’obra completa de Santiago Rusiñol. Ho auspicia l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i ho dirigeix l'escriptora Vinyet Panyella. Vostès no coneixen, per exemple, els esplèndids Jardins d’Espanya que els mencionava abans? Doncs vagin a http://taller.iec.cat/OCSR/ i el podran fullejar sencer pàgina a pàgina, igual que en el futur, a més dels llibres i totes les obres de teatre, els pròlegs i cartes i altres papers de l’autor. Tot Rusiñol (lliure de drets) a l’altra banda del teclat. Cap més excusa doncs per no coneixe’l i apreciar-lo.

La Fundació Jacint Verdaguer i l’IEC assenyalen no pas el futur sinó el present que podria (que pot) ser: un present més dens i més intens, arrelat patrimoni endins i projectat enllà del món i de les pàtries gràcies al ventall de recursos que la digitalització proposa. Verdaguer i Rusiñol els ho han d’agrair, i amb ells tots nosaltres.

Publicat a El Periódico, 16-III-2011

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió