NEL BALCÓN

Nel balcón, enfrente,
una muyer
cueme una mazana.
Nun hai emoción
nesi xestu,
namás un aquel
d'insistente abandonu,
de vieyu roedor
na so cueva.

Nel balcón, en sombra,
ayena yá al fardel
de los años,
ruca una mazana.

Entregada al silenciu
–quiénsabe cuántu hai
qu'allumó la so estrella–,
nada delata l'instante,
esi aplazar la hora
con petisos mordiscos
a la dicha.

            Berta Piñán, La mancadura (2010)











AL BALCÓ

Al balcó, aquí al davant,
una dona
menja una poma.
No hi ha emoció
en el gest,
només un punt
d'insistent abandó,
de vell rosegador
al seu cau.

Al balcó, a l'ombra,
aliena ja al pes
dels anys,
mossega una poma.

Lliurada al silenci
–qui sap quant fa
que s'apagà la seva estrella–,
res no delata l'instant,
aquest ajornar l'hora
amb petits mossecs
a la joia.

            Versió de JS