[Dijous passat Albert Manent va fer vuitanta anys. A tall de felicitació i reconeixement, heus aquí la reproducció d'un text escrit temps enrere per al volum Records d'ahir i d'avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels seus 70 anys]
Tot i que Albert Manent ha dedicat la major part de la seva obra literària a evocar base de retrats i biografies altra gent, una pila de gent, no em consta que ningú s’hagi entretingut a resseguir l’altra cara de la moneda: no pas què diu Manent dels seus contemporanis, sinó que han deixat escrit els seus contemporanis sobre ell. Perquè Albert Manent no ha passat en va per la petita història dels anys quaranta ençà, i tot i que la seva presència als papers dedicats a la cultura catalana en aquest període va sobretot lligada al núvol d’articles i a la pila de llibres que ha dedicat a les publicacions i els protagonistes de l’exili català, ara i adés trobem també l’evocació, aquí i allà, de vegades quasi evanescent, de la persona real que hi ha rere el nom de l’autor de tantes línies sobre els altres.
Als dietaris del pare, Marià Manent, la primera font que sembla lògic anar a consultar, l’Albert és inicialment l’infant que acompanya arreu al seu progenitor durant el prolongat retir montsenyenc dels anys de guerra (amb la transcripció d’alguna anècdota puntual, com el dia de març de 1937 en què “juga amb avions de paper” o el dia de juny d’aquell mateix any que pregunta: “Les bèsties, quan es moren, ¿no tenen un cel, alguna cosa? ¿No viuen mai més?”). Més endavant, ja adolescent, anirem trobant un Albert Manent que aprèn al costat del pare a caminar pel bosc, a esperar a l’aguait i a caçar, a escoltar els ocells, a visitar i interrogar la gent (la important i gairebé anònima) que feia i que fa el país. Però L’aroma d’arç serveix també, per exemple, per assabentar-nos de l’estima que a mitjans dels anys seixanta li tindrà Dionisio Ridruejo, qui un dia que va pujar a l’Aleixar després de dinar declinava l’oferiment d’una mica de mel fins que Marià Manent va dir-li: “Es miel que cultiva Alberto”, i aleshores ell respongué, contundent: “Por Alberto estoy dispuesto a probar todas las mieles”.
La correspondència entre Xavier Benguerel i Joan Oliver, per la seva banda, documenta l’aparició en escena d’un jove aede. L’abril de 1950, Benguerel escriu des de Xile: “El Guansé em diu que t’ha enviat tots els números de Germanor. En Riba m’escriu dient-me que els rep. També els ha rebut Manent. A propòsit d’en Manent, ahir a la tarda vaig rebre un llibre del seu fill. Imagino que deu ser un xicot joveníssim. Tot el llibre fa olor, més que dels versos del pare, de les traduccions del seu pare i de certs poetes anglesos. Però em va fer bon efecte pensant sobretot que deu ser gairebé un noi com el meu.” Era l’època en què devia tenir lloc l’anècdota que Miquel Llor reportà a Miquel Arimany sobre la seva coneixença d’Albert Manent: “En Llor es va manifestar molt content d’això i li demanà que li expliqués coses, perquè, va dir-li: “M’interessa molt saber l’opinió de la gent jove. L’altre dia en Triadú... I l’Albert, tot i el gran afecte que professava a en Triadú, protestà immediatament de la confusió que sofria en Llor –ell devia tenir prop de vint anys i en Triadú s’acostava a la trentena– prevenint-lo: “Oh!, en Triadú no és jove; en Triadú és dels grans...”
Un antic company, Joaquim Molas, que endegà amb ell la revista Curial a la Universitat de Barcelona, conta a Fragments de memòria que fou a través d’Albert Manent que va anar per primera vegada a casa de Carles Riba i Clementina Arderiu i a casa de J.V. Foix. A més, resumeix en una emocionada nota de 1995, arran de la lectura de la biografia del pare publicada pel fill, la seva relació amb tots dos, i hi evoca una estada al mas de l’Aleixar “a les acaballes de l’estiu del 53, quan l’Albert i jo tornàvem de les muntanys de la Mussara, on havíem fet les milícies universitàries, recordo un capaltard dolcíssim, amb un sol brillant que s’ajeia a poc a poc, asseguts tots tres, ell, l’Albert i jo, en un terrat obert al prodigiós ventall del paisatge”. Pocs mesos abans d’aquell mateix any, Carles Riba escrivia a José Luis Cano: “He hablado ya con Ferreter del número catalán de Insula. Él con su grupo, Triadú con el suyo, Alberto Manent y los todavía “verdes” que le rodean, son lo mejor de nuestra juventud intelectual: el conforte, permítame decir el triunfo, de los que un día pudimos temer que todo estaba perdido en Cataluña” (el mateix Riba, un any després, parlarà a Dionisio Ridruejo d’Albert Manent anomenant-lo “mi enlace, en cierto modo, con los que pudiéramos llamar estudiantes en activo”).
Efectivament, el nostre protagonista assolí aviat categoria de punt de referència. Miquel Arimany, per exemple, subratlla la importància que per a ell va tenir cap a la fi dels anys quaranta l’inici de la relació amb un grup de joves estudiants universitaris deu anys menors que ell però que en alguns casos es convertiren en sòlids amics, i apunta els tres noms clau, per ordre alfabètic: Antoni Comas, Albert Manent i Joaquim Molas. Josep Espar i Ticó, per la seva banda, també el situa entre els pocs “catalanistes” que trobà en entrar a la universitat, cap al 1947, i més endavant a les seves memòries, per donar fe de la vitalitat de l’Acadèmia de Llengua Catalana i de l’èxit de les seves sortides pel país, afirma com un argument de pes que “l’Albert Manent, en Santiago Albertí, en Jordi Mir, que molts cops ens havien acompanyat i seguien les nostres ativitats, estaven impressionats”.
Les memòries d’un altre agitador cultural en estat pur, Joan Colominas, també serveixen per resseguir la presència proteica d’Albert Manent en tertúlies, campanyes, grupuscles, revistes i col·loquis diversos dels temps durs i els ja no tan durs d’oposició al franquisme. Colomines explica que a començament dels anys seixanta, havent-se fet amic i company de passejades de Joaquim Molas, aquest li comentà un dia que la seva seguretat i contundència feien por a en Manent. I el responsable de Poemes continua: “Vaig quedar parat. I vaig telefonar a l’Albert Manent, per si volia que anéssim a fer un tomb. A vegades aquestes telefonades volien dir molt més del que deien. I com que en Manent sempre ha estat un addicte al misteri i a la conspiració, va acudir puntual.” Es van trobar a la penya del Tèrminus, van baixar Passeig de Gràcia avall, van regirar plegats la llibreria Marca i van anar a petar al parc de la Ciutadella, parlant i parlant i travant una relació que s’ha mantingut fins als nostres dies.
Manent passejava, xerrava amb aquest i aquell, posava la gent en contacte, conspirava i, a més, anava també introduint-se a poc a poc en primera persona en la literatura catalana impresa, a través de la participació a Serra d’Or i en tot d’altres iniciatives editorials més i menys exitoses i a través del primers llibres signats per ell. A Els exiliats catalans a Mèxic, tot evocant el mecenatge de Dalmau Costa, Vicenç Riera Llorca explica que aquest (que de tant en tant venia a Catalunya de visita) li havia demanat que l’ajudés a “conèixer gent més jove, de les noves generacions que fos destacada per les seves activitats catalanes”. Riera Llorca continua: “Li vaig donar els noms d’Albert Manent, Joaquim Molas i Max Cahner. S’hi va trobar i tornà entusiasmat d’haver-ne fet coneixença: li van semblar intel·ligents, ben preparats i amb molta empenta”. I documenta la participació de Manent, anys més tard, en l’aparició a Mèxic (finançada per Costa) del número 107 de la Revista de Catalunya. Però com dèiem, Manent ja no feia només de mitjancer: a més del camí estroncat que representaven els seus dos llibres de versos (de 1949 i 1951), als anys seixanta encetarà la publicació del seguit de biografies d’homenots de les nostres lletres. Tomàs Garcés parlarà d’ell, amb motiu del llibre sobre Guerau de Liost, per elogiar-ne aquesta faceta de biògraf: “cal dir que tant Albert Manent com Antoni Comas han fet un gran servei al nostre poeta. L’un i l’altre han recollit gairebé tot el que s’havia publicat sobre la seva obra poètica – i sobre la vida i les activitats múltiples de Bofill i Mates. Manent, minuciós, ho ha escorcollat tot, i ha vençut la dificultat de donar-nos en unes dues-centes pàgines una biografia rigorosa, on s’entrecreuen el polític, el periodista, l’orador i el poeta. Tot hi és. I l’home. Els llibres de poesia són ressenyats meticulosament, sovint poema per poema.”
El repàs no és, evidentment, exhaustiu, i ha deixat volgudament de banda peces amb menció diguem-ne “obligada” a l’autor com ara les ressenyes crítiques dels seus diferents llibres. Però vull creure que aquests apunts mostren clarament que Albert Manent és no només la muntanya de paraules que ha dedicat als altres –als “seus” altres– sinó també una més modesta però això no obstant ben tangible col·lecció de paraules d’altres que li han estat i li van essent dedicades. En justa correspondència.
© Jaume Subirana, dins Records d'ahir i d'avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels seus 70 anys (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001)
MÉS
"Albert Manent, el catalanismo de ayer y de hoy" (La Vanguardia)
"Albert Manent: 'L'església catalana no va contra ningú'" (entrevista a Catalunya religió.cat)
"Per a això s'ha d'exigir una confiança tan il·limitada en la traducció que forçosament hi hauran de coincidir sense cap violència la fidelitat i la llibertat en forma de versió interlineal com coincideixen als textos mencionats [els textos sagrats] llenguatge i revelació."
Entrades
