COMADIRA: PLOMA I PINZELL

No sé si ho sap tothom, però no és cap revelació que William Blake, a més de l'autor de les inoblidables Cançons d'innocència i experiència, va ser un original gravador (la seva tomba en diu "Poet-painter"), o que Michelangelo Buonarroti, a més de l'escultor de la Pietat i pintor de la Capella Sixtina, fou l'autor d'uns esplèndids sonets traduïts a un munt de llengües. Vull dir que malgrat la discussió més o menys acadèmica sobre si pot més la pintura o pot més la poesia, per a un bon nombre d'artistes, alguns de primera línia, la ploma i el pinzell no només no estan en competència ­sinó que es poden fer servir alternativament.

En català, hi ha uns quants casos de noms que apareixen a les històries de la pintura i de la literatura: subratllem al segle passat els de Santiago Rusiñol i Joaquim Torres-Garcia o, en temps més recents, pintors amb bona capacitat literària com Antoni Tàpies (L'art contra l'estètica, Memòria personal) o Antoni Llena (que el 2008 va aplegar Per l'ull de l'art) i, a més del cas singular de Joan Brossa, l'esplèndid estol de poetes i pintors, o pintors i poetes, format per Albert Ràfols-Casamada, Felícia Fuster, Narcís Comadira i Perejaume.

Narcís Comadira, que publica amb molta més regularitat que no exposa, té penjada fins a finals de mes al Museu de Montserrat (¿heu vist mai el Caravaggio que hi guarden, o la Madeleine de Ramon Casas?) una antologia de la seva obra ("Narcís Comadira. 50 anys de pintura") comissariada per Jordi Falgàs, responsable de la gran exposició d'art català a Cleveland i al MOMA l'any 2007. Els quadres de l'autor d'Enigma aniran després, de finals d'octubre a finals de gener, al Museu d'Art de Girona. Des de la meva inexpertesa en arts plàstiques jo no sé si Comadira -indiscutiblement un dels millors poetes catalans vius- és tan bon pintor com poeta, però sí que sé que la seva pintura ens parla del que Jordi Ibáñez, al catàleg, en diu l'espai desert del Noucentisme, que ho fa des de la discreció i la intensitat, que els seus colors i arbres i pedres tenen una estranya força evocadora. Com els gravats de William Blake. Com els versos de Miquel Àngel.


-------------------------------
Publicat a El Periódico, 8-IX-10
Versión en castellano