Em miro l'activitat frenètica de les ales i les potes d'una mosca, el petit tou nerviós del seu cos. Hi veig vibrar els colors de l'odi, movent-se i canviant sota la llum, agrisats en jocs metàl·lics, inconcrets i en fuga. Un plata que no és de plata, un blau que si gira una mica és negre brut, verds només imaginats, tots els matisos del gris fosc. S'envola i no s'allunya, torna i torna a no parar. Sempre torna, amarga companyia.
1. m. Acción y efecto de chorrear. O de que te chorreen. 2. m. Gasto incesante, innecesario y, a la larga, excesivo.
Una de les coses més boniques que he vist mai sobre Barcelona, del passeig de Gràcia al carrer Craywinckel de la mà de Ricardo de Baños. Si teniu set minuts, regaleu-vos-ho en el nostre centenari. Sabia que existia en vídeo, però no que ja fos a internet íntegra i amb aquesta nitidesa. Certament, un tresor.
Tot just una passa enfora de la llinda de l’Any Rodoreda, ens arriba la bona nova que s’ha posat en marxa una oficina per coordinar un doble Any Maragall (doble perquè el 2010 farà segle i mig que Joan Maragall va néixer i el 2011 un segle que va morir, el desembre de 1911, poc després d’enllestir Nausica). La planificació i la coordinació, en cultura sempre celebrades, venint del món institucional fan un bon efecte també doble. La notícia ha coincidit, a més, amb la celebració a la Universitat de Barcelona d’un seminari acadèmic sobre Josep Carner amb l’excusa (o el motiu, diguem-me com vulguem) que fa 125 anys l’escriptor va néixer allà on ara hi ha un edifici que duu el seu nom: durant uns dies el blanc esclatant d’uns lliris recordava a l’entrada del carrer Aribau l’alt valor de la paraula, quan sabem subratllar-la.
De tota manera, Rodoreda, Maragall i Carner són apostes de risc tirant a zero: tots tres noms –centenaris– formen part del canon consolidat d’una literatura més fibrosa que frondosa que, potser per això, ha anat agafant-li el gust a treure a passejar els gegants. Res a dir-hi. Però estaria bé, també, mirar de deixar les tres xifres al pastís d’aniversari en només dues, i esprémer una mica la imaginació amb el que entenem per homenatge –com han fet a internet uns particulars sense pressupost amb el recent Ablogcedari en record de Joan Brossa. I estaria bé no obviar grans noms que la falta de distància no deixa veure en tota la seva magnitud (com ara el de Jordi Sarsanedas) i, sobretot, no haver d’esperar que els escriptors hagin passat el tràmit empipador del tanatori per dedicar-los les nostres saturnals. Diu que Quim Monzó (amb exposició en marxa al nou Santa Mònica) i Baltasar Porcel (“Escriptor de l’any” a les Illes) passen al davant en aquest sentit. Molt bona notícia. També hem celebrat fa poc Montserrat Abelló i Màrius Sampere. Però és que la nòmina de festejables vius demanaria una altra columna. Perquè és de vida, que parlem. Com deia fa uns dies Jaume Cabré: darrere de la celebració dels aniversaris d’escriptors hi batega el concepte clau del patrimoni col·lectiu. I el patrimoni, si no és viu, fa una nosa trista, empolsegada i cara.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-II-09
Versión en castellano
A la contra del cd nou de trinca de Víctor Bocanegra, Fonografies (amb un amic fem broma: devem ser els dos que queden per aquí que encara compren cedés), trobo de regal una citació de Segimon Serrallonga tallant i perfecta com una pedra preciosa:
Tot pensament és risc i tot amor brutal.
Per'xò sovint puja del fons tanta alegria.
És curiós, el que passa amb la lectura: l'acord sobre la seva essencial bonesa i la seva importància és gairebé unànime, però un cop expressat l'acord ve un silenci llarg com el que s'obre després del punt final d'una novel·la: i ara què? Perquè alguns sostenen que ja que la lectura és tan bona el que es deu haver de fer és promoure-la, i d'altres arrufen el nas i argumenten que les coses bones de veritat s'escampen soles. I encara, suposant que hom es decideixi per la promoció (qui diu que no en una junta o consell a una campanya a favor de la lectura?), ve una altra gran pregunta: i això com ho fem? Els publicistes i els gestors amb bitlletera ho arreglen com sempre, amb una campanya de mitjans (això sí, molts mitjans) més o menys original. Després hi ha els que de fa anys treballen seriosament per convertir les biblioteques en espais de dinamització cultural i, doncs, lectora, amb l'afegit de l'esplèndid fenomen dels clubs de lectura (ahir vaig córrer a comprar-me el primer llibre sobre el tema). I encara hi ha, a més, els que miren d'empescar-se altres sistemes. Com ara, a Catalunya, la campanya "Què llegeixes?", que té al davant dos emprenedors (un inventor de jocs i una exeditora i gestora cultural) amb prou imaginació i tossuderia per haver forçat a l'administració a repetir la campanya després dels bons resultats en l'Any del Llibre i, sobretot, per haver assolit recentment la xifra de cinc mil participants (i dotze mil temes oberts, i prop de trenta mil missatges) en una comunitat virtual sobre llibres. Sovint són els remeis que no es veuen, els que curen. O si més no els que perduren. I llegim, també, com un batec de perdurança.
Què tenen, els micros a Manchester? Avui he sabut que Damon Gough, conegut dalt de l'escenari com Badly Drawn Boy, serà a Barcelona al Summercase a principis de juliol. Trobo que és una bona excusa (bé, una excusa prou bona) per penjar-ne en el flux emmmandrit dels dissabtes un altre vídeo (no deveu haver oblidat aquell que compartia amb Joan Collins, l'última actriu que esperaries veure al costat d'un paio així), aquest "Born in the UK" que replica de la millor manera possible (des d'una altra òrbita) el Boss i les banderetes en general, i acaba essent (m'ho hauré de fer mirar) un altre homenatge a la segona part de la dècada dels setanta i els primers vuitanta, quan Lennon ja no hi era.
Si us ha agradat i hi voleu tornar, aquí en teniu la versió acústica...
We made something out of nothing
A sense of loathing and belonging.
Llegeixo amb estupefacció (càndids del món, unim-nos) la primera acció anunciada pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts: ¿quina és la millor política a favor de l'excel·lència i contra l'amiguisme? ¿Quin gest podríem fer des de l'administració per evitar l'intervencionisme? ¿I per subratllar també de passada els nous temps que representem, l'originalitat d'una institució nova de trinca? Crear un premi, és clar, que diu que a Catalunya n'hi ha pocs, no s'ha fet mai i és un sistema impol·lut per promoure la creativitat, el risc i la mirada crítica. Bé, no parlem exactament d'un premi (perquè per premis el Consell &tc ja haurà d'atorgar els Premis Nacionals de Cultura), sinó d'una "distinció cultural de la categoria de la Creu de Sant Jordi". Si els responsables de la idea fossin escriptors em pensaria que volen que ho llegim irònicament, però deu ser que no... Així doncs, a més de la rastellera de Premis Nacionals (n'hi ha que tot els queda curt) tindrem una nova distinció nacional per passar la mà per la cara des del paragovern cultural a la llista de Creus del govern nacional de Catalunya. Agafem-nos les barres!
Ja us n'he parlat, i no voldria acabar semblant el lloro aquell cansat del sempre estar cansat, però avui torna a ser notícia perquè un jurat de lectors qualificats acaba de concedir-li la Lletra d'Or d'enguany (i uns dies enrere va obtenir el Ciutat de Barcelona d'assaig): em refereixo, òbviament, a El dia revolt. Literatura catalana de l'exili de Julià Guillamon, magnífic fruit d'anys de recerca i de mans a la massa. No sempre un pot (o sap) alegrar-se tant de l'èxit dels col·legues, però és que som davant d'un cas clar (i un saníssim exemple) de com la combinació de competència, entusiasme i perseverança —just a l'altre extrem del totologuisme, la queixa i la frivolitat d'altres— de vegades dóna excel·lents resultats.
Si no coneixeu el llibre, per poc que us interessi el tema de l'exili (i també en un sentit més ampli el viatge i el trasbals de les identitats i les cultures) no us el perdeu. Aquest or ens honora.
Una de freda ("en un context en què el pressupost de publicitat de les editorials no va a parar a les pàgines de cultura dels diaris perquè es destina a tancar acords amb grans llibreries per tal de garantir que els llibres estiguin 'ben situats' als establiments") i una de calenta. Tan calenta (càlida, més aviat en diria) que m'hi he passat el cap de setmana, saltant d'història en història: no us ho perdeu.
[Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores del volum col·lectiu La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), publicat per El Cep i la Nansa dins de la sèrie d'assaig Argumenta, van convidar-me mesos enrere a participar-hi. Transcric aquí el començament de la meva aportació, titulada "Paraules i futurs. Sis comentaris a tres dècades d’escriptors i sistema literari".]
Guardo un clar record tant de Marià Manent al seu pis del carrer de Craywinckel com de Joan Triadú al de Príncep d’Astúries dient-me (a mi que anava a buscar-hi benzina per al descontentament, per a la mirada crítica envers la «cultureta») com n’era de gran la diferència entre allò que vivíem i la seva època, quant havíem avançat pel que feia a les condicions i la repercussió de la literatura en català d’ençà del seu temps. En el cas de Triadú, que havia començat a fer d’agitador cultural als temibles anys quaranta, podia admetre el que em deia sense gaires problemes; però amb Manent, que de molt jovenet retallava cada dia els articles de Xènius i després fou deixeble de Ruyra i company de Salvat, Garcés o Sagarra, que dirigí els Amics de la Poesia, que llegia el Times i traduí Walter Pater per a la primera Institució de les Lletres Catalanes, amb Manent em costava molt més... Això no obstant, l’important era com ho veien ells: hi havia una diferència enorme a favor d’ara (del meu ara de llavors, tampoc no fa tant). Com ho veien i com ho escoltava: jo hi anava amb el sarró ple de greuges per les limitacions dels vuitanta i ells només hi sabien o hi volien llegir les alegries relatives.
Una llarga història d’èxit
En una mirada ràpida, el segle XX pot ser vist com un llarg esforç (exitós) de la literatura catalana per ser, i del sistema literari català per existir. Ser i existir lliurement i plenament, contra un Poder que hi jugava clarament en contra (tret dels breus parèntesis de la Mancomunitat i la República) fins a la recuperació de la democràcia. D’acord amb l’encàrrec d’aquest llibre, comencem girant els ulls enrere fins a mitjan anys setanta del segle passat. Són poc més de tres dècades que en bona mesura podem veure com un bloc: de Franco a Frankfurt, del final de la dictadura a la presència de la cultura catalana a la fira del llibre més important del món (de la negació a la màxima visibilitat mundial, de la cel·la o el silenci al focus mediàtic). Trenta anys llargs que inclouen, no ho oblidem (ho dic perquè sovint ho fem), oficialització de la llengua, publicació massiva de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies, traducció força regular de clàssics literaris i d’autors contemporanis, professionalització (en algun cas total, en molts parcial) d’un grapat d’escriptors, mitjans de comunicació i sistema educatiu en català, institucions públiques (enllà de les privades, i sumades a aquestes) per a la defensa i promoció de la llengua i la literatura pròpies i, de torna, l’extraordinària implantació popular (i comercial) d’un original festival del llibre de referència internacional: la diada de Sant Jordi. [...]
Dies impressionants, a Badalona. Dijous vinent al vespre hi presentem La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), darrer volum de la sèrie Argumenta, a Saltamartí Llibres. I ahir divendres hi van actuar a l'Olímpic aquests del vídeo, uns altres que tampoc no ho fan pas malament.
El mateix dia que he llegit a dos llocs diferents la poesia de Vicent Andrés Estellés amb la mateixa atenció i interès per part de l'auditori, m'assabento que el Senat espanyol de forma unànime i el Congrés amb el vot en contra del PP han aprovat sengles mocions instant el govern espanyol a garantir la recepció recíproca de TV3 i Canal 9.
Que el president Camps torni a treure just en aquest moment (assetjat per casos de corrupció amb noms i cognoms connectats amb el Palau de la Generalitat del sud) la mòmia vella i esparracada de l'anticatalanisme gairebé és entranyable. Tant li costa d'entendre que nosaltres, catalans, també volem poder-lo veure des de casa, que ens agradaria escoltar com ens explica la seva no relació amb Orange Market i com han millorat el litoral de la Comunitat i entendre tot d'una en una llengua que li agradaria que no sabéssim el temps que fa cada dia a Burjassot?
Félix Romeo està a mig escriure la seva crònica literària a l'ABCD i s'ha d'alçar a buscar pels prestatges i entre les piles acumulades un llibre que recorda que té i que li cal, i no el troba. Ell no ho sap, però el que sí troba és el meu fantasma repetint tants cops la mateixa operació, la recerca en va, el mal humor per no saber on para el que saps que hi és, tant de temps llençat. O potser no, potser no llençat del tot. Perquè aquesta recerca suspesa d'una cosa que diríem que hi és però no sabem exactament a on i que no acabem de trobar i n'ajornem la furgada també pot ser vista i viscuda, amb les ulleres de llegir metafòres, com una bella figura. Amb el petit problema només, com sol passar, del sentit literal.
Tant sospirar, tant somniar!
i el dia, inútil, se me'n va.
Sóc un amic massa garlaire
del pi, l'ocell i l'aire;
senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.
Josep Carner
Hi ha poemes que ens subjuguen, que se'ns instal·len en un racó de la memòria sense que sapiguem gaire com ni per què. De vegades, sense que siguem ni tan sols capaços d'acabar d'entendre'ls. A mi em va passar amb "An Irish Airman Foresees His Death" des que el vaig llegir per primera vegada, diria que en aquell auroral El gran vent i les heures de Marià Manent a Laertes (quan Columna era només el nom d'una col·lecció), perquè el poema no figura a la tria de W.B. Yeats traduïda per Marià Villangómez i editada pels Quaderns Crema també l'any 1983.
Després va venir l'estranya versió entre recitada i cantada per Shane MacGowan (el vocalista dels Pogues) a Now and in Time to Be (disc que em consta que el JJ també s'escolta de tant en tant). Quina manera tan poc solemne, amb l'acordió de fons, de dir
I know that I shall meet my fate
Somewhere among the clouds above;
Those that I fight I do not hate,
Those that I guard I do not love;
My country is Kiltartan Cross,
My countrymen Kiltartan's poor,
No likely end could bring them loss
Or leave them happier than before.
Nor law, nor duty bade me fight,
Nor public men, nor cheering crowds,
A lonely impulse of delight
Drove to this tumult in the clouds;
I balanced all, brought all to mind,
The years to come seemed waste of breath,
A waste of breath the years behind
In balance with this life, this death.
Llavors, mesos enrere, Josep Porcar va incorporar el poema, amb muntatge videogràfic seu i veu de Robert Nichol, a l'excel·lent selecció de vídeos de Blocs de lletres, fent servir per al subtitulat la versió catalana d'Albert Roig i Patrícia Manresa Ní Ríordáin a L'espasa i la torre (Edicions 62, 2005), que diu:
Un aviador irlandès preveu la seua mort
Sé que entre els núvols enlaire
Em trobaré amb el meu destí;
No odio aquells contra qui lluito,
No estimo aquells que defenso;
La meua terra és Kiltartan Cross,
Els meus els pobres de Kiltartan,
Sigue quin sigue el final ells res no hi perdran
Ni els farà més feliços que no eren.
Cap llei, cap deure m’ha dut a la lluita,
Els cabdills, la gentada que els aclama.
Un solitari impuls de joia
Va abocar-me a aquest tumult de núvols;
Vaig sospesar-ho tot, tot ho vaig evocar,
Em van semblar els anys a venir
Dies desesmats, dies desesmats els anys passats
A la balança d’aquest vida, aquesta mort.
[Traducció de Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig]
Com que jo preparava un curs en què m'anava bé fer servir el poema, ho vaig incorporar a la selecció de materials, però precisament perquè volia fer referència a l'ús de l'anàfora i al joc amb el ritme i la rima, la versió del vídeo no m'acabava d'anar bé. Tampoc una altra castellana que havia trobat (igualment bona pel que feia al sentit). Vaig desfer el camí fins a Manent, però la seva opció (com en bona part de les versions de poesia xinesa) és tan interessant com lliure (en el sentit d'alliberada de la literalitat) des del punt de vista poètic:
Un aviador irlandès preveu la seva mort
Prou sé que el meu destí m’espera
entre els núvols, pel cel ventejat;
no m’abrandà cap odi a la lluita lleugera,
i als que guardo no porto voluntat;
Kiltartan Cross és on neixia,
pobra gent de Kiltartan són els meus:
la meva fi cap dany no els portaria,
ni els farà les sofrences més lleus.
Cap llei, cap manament no em duia a la milícia,
ni homes públics, ni gent clamorejant;
un impuls solitari de delícia
em menà a aquest tumult de núvols onejant;
ho sospesava tot, en l’ànima reclosa:
els anys futurs mirava com una pobra sort
i els anys passats com una trista cosa,
comparats amb aquesta vida, amb aquesta mort.
[Traducció de Marià Manent]
Total, que a base de parlar-ne, de tornar a dir el poema, d'escoltar-lo i escoltar-lo en anglès i mirar de subratllar-ne l'estructura (que segueix la d'un elogi fúnebre segons la retòrica clàssica) i la mètrica, no vaig saber resistir la temptació de dir-hi la meva. L'excusa d'una antologia de poemes per a funerals a mig preparar (on els poemes només apareixen traduïts al català) va ser l'esca final, i ara sóc aquí on us deixo:
Un aviador irlandès preveu la seva mort
El meu destí, prou sé que el trobaré
en algun lloc als núvols, allà dalt;
combato sense odi pel rival,
defenso sense amor el més proper.
El meu país es diu Kiltartan Cross;
la meva gent, aquells que hi passen fam:
cap desenllaç els és cap pèrdua gran
ni cap un goig que sigui massa gros.
Cap llei, cap compromís m’han fet soldat,
cap orador, cap públic enardit:
un impuls solitari de delit
m’ha dut a aquest tumult ennuvolat.
Hi penso, sospesant la meva sort:
el temps passat em sembla un buf en va;
un buf en va, el temps que ha de passar,
el pes d’aquesta vida, aquesta mort.
[Traducció de Jaume Subirana]
No cal dir que suggeriments i comentaris seran més que benvinguts (just aquí a sota, clicant —no en sé més— allà on diu "09:10 AM").
Dilluns vinent, nou de febrer, farà cent vint-i-cinc anys que va néixer Josep Carner. Per celebrar-ho, Jaume Coll ha organitzat, a l'edifici Carner de la Universitat de Barcelona, tres dies de seminari sobre el poeta —dilluns, dimarts i dimecres—, en què estudiosos i amics de Carner comentaran poemes i miraran de continuar esbrinant els secrets de la seva poesia. I el mateix dilluns, el dia de l'aniversari, gràcies a l'hospitalitat de la Biblioteca de Catalunya, es farà una lectura intencionada dels seus poemes, a càrrec de diverses personalitats d'això que se'n sol dir la vida cultural catalana. Es tracta de llegir poesia durant cent vint-i-cinc minuts, un minut per cada any que compleix el poeta.
I escric en present el verb complir perquè jo crec que un poeta de debò, encara que hagi mort, continua essent-hi, i continua fent anys. I per això els seus lectors devots i els seus amics ho celebrem amb gran alegrança. Mai no lamentem que ja no hi sigui, perquè hi és. I aquests dies que vénen seran una autèntica festa d'aniversari.
Pel que a mi fa, tinc cada dia més clar, com més el llegeixo —i el llegeixo molt—, que Carner no solament és el poeta més gran de la poesia catalana, sinó també un dels més grans de la poesia europea. La perfecta simbiosi entre forma i contingut, entre el contingut de la forma i la forma del contingut, l'exactíssima precisió en els mots, la genuïnitat en la sintaxi, la sempre adequada modulació tonal, són una festa per la intel·ligència i per la sensibilitat. Carner és un clàssic com pot ser-ho Horaci. Per Carner, el món està ben fet. I si el dolor, l'enyorament, l'absència són sovint presents en la seva obra, sempre hi ha al fons dels seus versos una dosi abassegadora de pietat que ho salva tot. Carner és, a més d'un mestre de poesia, un mestre de moral, un mestre d'actituds davant de la desgràcia, de la desolació i de la decrepitud. Si Sebald —que aquests dies estic llegint intensament— és un testimoni prodigiós dels camins de la destrucció, Carner —que també llegeixo amb la mateixa intensitat— és un testimoni infatigable de la bondat en la realitat asimètrica del món. Potser aquest és un dels problemes que té per ser acceptat com el que és, ja ho he dit, el més gran dels catalans i un dels més grans dels europeus. I és que sembla que per ser un gran escriptor, un gran poeta, cal reflectir només els desordres i el sang i fetge, sobretot en les èpoques convulses. D'això en diuen ser del seu temps. Però Carner és del seu temps. I reflecteix el seu temps tant o més bé que qualsevol altre. El que passa és que va més enllà. Situa el seu temps en una òrbita que el depassa. Converteix el seu temps en una època clàssica. I és aquest favor immens que ha fet a la seva història i a la seva terra i a la seva llengua i a la seva gent el que no ha estat entès ni li ha estat perdonat. I si dic que és el més gran dels poetes catalans és perquè és l'únic que ha aconseguit fer-ho.
Per molts anys, senyor Carner!
Narcís Comadira, "Quadern", El País, 5-II-09
[Si us interessen les minúcies sobre la data (el dia) de naixement de Josep Carner, podeu anar aquí.]
Gràcies a Per a lectura i decoració trobo una frase afinada i clara de David Crystal que em desencalla un principi de classe sobre accions i intencions (lingüístiques i literàries) que no sabia com plantejar: "Words are the messengers of intentions, and we should never shoot the messenger". De pas, a més, m'assabento que el lingüísta nordirlandès manté un bloc (DCblog, que tot seguit afegeixo a la llista de recomanacions del Flux) on es preocupa per coses tan meravellosament menudes i substancials com ara la desaparició dels dialectes, l'ús de "the" i si les conferències es fan o es donen.
Missatgers del món, unim-nos!
Envia una filípica fora de lloc, de temps i d'objecte, però sobretot llarga, molt llarga: difusa i dilatada com un enllaç perdut a l'aeroport amb tres maletes. El patetisme sempre demana pilota i pista, i llavors per comptes d'anar a cistella bota, bota i bota, a veure si donen punts per botar molta estona.
Demà passat dijous, a dos quarts de vuit del vespre, llegirà al Círculo de Bellas Artes de Madrid un dels millors poetes vivents segons aquest blocaire: l'irlandès Seamus Heaney. Ens n'avisa al seu bloc Martín López-Vega (que dies enrere hi parlava també d'un volum d'assaigs recentment traduït al castellà), i a més hi afegeix de propina la traducció d'un poema inèdit de l'irlandès que d'entrada ens situa
Como Jim Hawkins en la jarcia
de La Española, sin nada bajo los pies
salvo aguas verdes y un fondo de arenas limpias...
Per si al final no us ho podeu combinar, aquí podeu llegir (i escoltar) el discurs de Heaney en la recepció del premi Nobel 1995, "Crediting Poetry", i aquí podeu escoltar-lo recitant algun dels seus poemes.
--------------------------------
Comentari sobre l'acte (amb un text de presentació finalment no llegit) al bloc de Jordi Doce.
Que faci una passa endavant qui no hagi divagat sobre Mediterrani, classicisme, llatinitat i tota la pesca en un parc de Barcelona, de Perpinyà o de París o en algun museu ric i estranger amb nom amb ca davant d'una escultura de Clarà o de Maillol. Els grans nus femenins d'Arístides Maillol (Aristide com a ciutadà francès), en bronze o en pedra, han servit i continuen fent d'emblema d'una manera de veure i dir la cultura mediterrània. Ara, em fa gràcia assabentar-me que qui li va fer de model als darrers anys de la vida de l'escultor nordcatalà, Dina Vierny (més tard esdevinguda col·leccionista i galerista, i promotora de l'obra de Maillol), havia nascut a Kishinev, vila moldava famosa pel seu pogrom prou allunyada del Nostre Mar, nord enllà de l'última frontera de la romanitat... Com amb l'origen del Barça, del pa amb tomàquet o de la diada de Sant Jordi, un cop més l'essència acaba duent-nos a la més pura contingència.
Entrades
Comentaris
