divendres, 6 de febrer de 2009

ANIVERSARI (I TESTIMONI)

Dilluns vinent, nou de febrer, farà cent vint-i-cinc anys que va néixer Josep Carner. Per celebrar-ho, Jaume Coll ha organitzat, a l'edifici Carner de la Universitat de Barcelona, tres dies de seminari sobre el poeta —dilluns, dimarts i dimecres—, en què estudiosos i amics de Carner comentaran poemes i miraran de continuar esbrinant els secrets de la seva poesia. I el mateix dilluns, el dia de l'aniversari, gràcies a l'hospitalitat de la Biblioteca de Catalunya, es farà una lectura intencionada dels seus poemes, a càrrec de diverses personalitats d'això que se'n sol dir la vida cultural catalana. Es tracta de llegir poesia durant cent vint-i-cinc minuts, un minut per cada any que compleix el poeta.

I escric en present el verb complir perquè jo crec que un poeta de debò, encara que hagi mort, continua essent-hi, i continua fent anys. I per això els seus lectors devots i els seus amics ho celebrem amb gran alegrança. Mai no lamentem que ja no hi sigui, perquè hi és. I aquests dies que vénen seran una autèntica festa d'aniversari.

Pel que a mi fa, tinc cada dia més clar, com més el llegeixo —i el llegeixo molt—, que Carner no solament és el poeta més gran de la poesia catalana, sinó també un dels més grans de la poesia europea. La perfecta simbiosi entre forma i contingut, entre el contingut de la forma i la forma del contingut, l'exactíssima precisió en els mots, la genuïnitat en la sintaxi, la sempre adequada modulació tonal, són una festa per la intel·ligència i per la sensibilitat. Carner és un clàssic com pot ser-ho Horaci. Per Carner, el món està ben fet. I si el dolor, l'enyorament, l'absència són sovint presents en la seva obra, sempre hi ha al fons dels seus versos una dosi abassegadora de pietat que ho salva tot. Carner és, a més d'un mestre de poesia, un mestre de moral, un mestre d'actituds davant de la desgràcia, de la desolació i de la decrepitud. Si Sebald —que aquests dies estic llegint intensament— és un testimoni prodigiós dels camins de la destrucció, Carner —que també llegeixo amb la mateixa intensitat— és un testimoni infatigable de la bondat en la realitat asimètrica del món. Potser aquest és un dels problemes que té per ser acceptat com el que és, ja ho he dit, el més gran dels catalans i un dels més grans dels europeus. I és que sembla que per ser un gran escriptor, un gran poeta, cal reflectir només els desordres i el sang i fetge, sobretot en les èpoques convulses. D'això en diuen ser del seu temps. Però Carner és del seu temps. I reflecteix el seu temps tant o més bé que qualsevol altre. El que passa és que va més enllà. Situa el seu temps en una òrbita que el depassa. Converteix el seu temps en una època clàssica. I és aquest favor immens que ha fet a la seva història i a la seva terra i a la seva llengua i a la seva gent el que no ha estat entès ni li ha estat perdonat. I si dic que és el més gran dels poetes catalans és perquè és l'únic que ha aconseguit fer-ho.

Per molts anys, senyor Carner!


Narcís Comadira, "Quadern", El País, 5-II-09














[Si us interessen les minúcies sobre la data (el dia) de naixement de Josep Carner, podeu anar aquí.]

2 comentaris:

  1. Chapeau, senyor Comadira! La veritat és que la majoria de detractors de Carner es pensen que fer poesia és sortir a bramar i picar-se el pit. I no, no és ben bé això, no...

    ResponElimina
  2. ...res, només una impressió, una impressió breu, com són totes les impressions, però és que se'm fa difícil conciliar, abastar en una única mirada, aquesta tan dolça apologia del poeta Carner amb les dades que el mateix autor del blog ens ofereix sobre el cost de la guerra de l'Iraq... no encerto a fondre l'alè de l'autor de "Nabí" amb la crua devastació de la guerra, de la mort, de la brutal injustícia sistemàtica de l'economia capitalista... ara que ni per obligació llegeixen els nostres alumnes "Els fruits saborosos"; ara que la crisi se'ns menja a tots (que ens pren cada dia un bocí del nostre sou, i això ens fa menjar menys, i com a conseqüència, ens fa pensar amb més dificutat); ara que ja som: què?, més de set milions?; ara se'm fa difícil d'empassar, enmig de l'erm, enmig de l'herbassar, tant carnerianisme...
    (ah! i que consti que fer poesia no ha estat mai "sortir a bramar i picar-se el pit"... car des d'Homer, des de Parmènides -que escrivia en hexàmetres homèrics la seva filosofia-, la poesia ha estat quelcom més seriós, més valuós, més sagrat... i, també, menys dolç!)

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió