MIRAR DE DISPARAR

Foto Lux (Ajuntament de Girona CRDI. Fons Foto Lux)

















Canvien els generals, les armes, els colors, els saluts. Canvien els himnes, els idiomes, les proclames. Canvien els segles, els uniformes. Canvia el nom que donarem després a cada guerra, però la guerra és sempre la mateixa: sobre un sòl comú diferents personatges assagen gestos diversos que conflueixen en una sola, simple, sòrdida bala. La bala que s’espera al carregador de la disfressa de quan érem petits i ja no vam saber créixer. La bala de broma al decorat d’una persecució, d’un rapte, d’un assalt, d’una defensa heroica, d’una revolució, d’un ajust de comptes, d’un magnicidi. És tan fàcil i tan nostre, el gest de matar. Són tan acollidors, els decorats. Mireu-vos bé aquest d’ara: canvia el fons i es manté el terra de rajols, canvia l’orientació dels braços i se’n manté el gest, canvia el protagonista... Canvia, el protagonista? No s’assembla tot molt, massa, fins a una estranya incomoditat? Sabem que el vell divide et impera romà citat per Maquiavel té un curiós paral·lel a l’altra punta del món, a la Xina de Sun Tzu (“El gran secret de reeixir en tot consisteix en l’art de saber crear divisions oportunament”), però aquí el camí sembla justament l’invers: parlar de l’enfrontament des de la simulació de la diferència. Un sol actor pot vestir diverses disfresses, cridar diferents consignes, matar en diferents direccions. Però en un món rodó els trets a la dreta o a l’esquerra van a parar al mateix lloc. I la bala sempre és la mateixa.

[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]