ELS ESCRIPTORS TAMBÉ SOMNIEN

He tingut un somni. Un advocat de l’Estat anava retallant diaris amb declaracions de Francisco Camps i Alejandro Font de Mora (que eliminaran l’opció per la línia en la llengua pròpia a les escoles valencianes) i de José Ramón Bauzá (enderiat a fer que la parla de les Balears deixi de ser-hi un requisit i passi a ser un mèrit, com ara saber mecanografia), i les anava posant en una carpeta amb l’article 3.3 de la Constitució espanyola imprès: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Diguem les coses com són: passades gairebé quatre dècades de democràcia, malgrat la Constitució, Espanya continua sense respectar ni protegir de cap manera les llengües espanyoles que no són el castellà. Si els perifèrics volen promoure les seves llengües que s’ho paguin, i alerta que no trepitgin ni un mil·límetre l’ungla petita del gegant. Això és així, sembla que a tothom li sembli bé (o que a ningú li sembli malament) i no hi ha senyals que hagi de canviar. ¿Què hem de pensar, els que treballem i creem amb la llengua i hem tingut la mala punteria de fer-ho en la dels nostres pares i no en la dels senyors Camps o Bauzá?

Hem tingut un somni. El Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, presidit per Josep M. Terricabras, ha condensat en l’anomenat “Manifest de Girona” un decàleg en defensa dels drets col·lectius relacionats amb les llengües, quinze anys després de la proposta de Declaració Universal de Drets Lingüístics aprovada a Barcelona i que encara espera tanda als despatxos de la UNESCO. El primer punt del decàleg és elemental: “La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit”. D’aquí fins al desè (“El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides…”), desfila la lògica de la diversitat com a riquesa i no com a problema aplicada a l’element clau de la comunicació: la llengua. Una mena de lògica (una altra mena de lògica) que per a alguns es veu prou clara quan es mira lluny i costa més d’enfocar quan miren a la vora, com una mena d’hipermetropia lingüística. A on deuen fabricar ulleres per a països?

Publicat a El Periódico, 8-VI-2011

MÉS
Josep M. Terricabras, "Aniversari d'una gran declaració" (El Periódico)