MIRAR I JUGAR

Rafael Masó. Retrat d'un nen jugant amb un cercle de paper, ca. 1935. AHCOAC-Demarcació de Girona. Fons Rafael Masó i Valentí
















Hem après a llegir tant, hem carregat tant de sentit paraules, gestos i imatges (sobretot les imatges) que de vegades un predicaria el pur, el més radical despullament: tornar enrere a l’inici, a la casella de sortida, al full en blanc. Si fos possible. Em miro aquesta fotografia d’un nen que jugava, per exemple, i se m’encenen tots els interpretadors simbòlics possibles. No, no, res de part, de blanc, d’edats, de triangles, d’ineluctabilitat, d’herència: al començament hi havia el joc. Fem, doncs, que hi torni a ser: al començament hi ha el joc. Aquí teniu un nen que juga. Que juga i mira, d’acord, però que juga: jugava abans que se’l miressin i tornarà a jugar (va tornar a jugar) així que el fotògraf li digui que ja està, que ja pot deixar de posar. El nen és joc, i creix jugant. Algú ha escrit: “Quan juguem, l’objectiu és guanyar, però el que és important és l’objectiu, no la victòria”. El nen jugava i la gràcia és que al retrat, que el va interrompre, continua jugant. Perquè l’important, l’objectiu, era el joc, no la mirada.

[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]