diumenge, 29 de gener del 2017
dissabte, 28 de gener del 2017
AQUÍ AL DAVANT
Ara que per raons d'agenda vaig ple de llistes de coses pendents, em fa gràcia sentir cançons com aquesta, i quan sona n'apujo el volum i moc els peus seguint el ritme mentre miro d'encertar mentalment les coses que no faré.
Bon cap de setmana als que arribeu a fer-ho tot, i encara millor a la resta.
dimecres, 25 de gener del 2017
FABER & ROIG
Què vol l’administració pública de nosaltres, simples administrats? Confiança i obediència (i un bri d’entusiasme cada quatre anys). L’obediència es legisla, però la confiança... ¿Hem de creure, per exemple, en el Ministerio de Fomento quan promet inversions que mai no s’acompleixen, en cada Conseller que diu que té un Pla d’allò a què es dedica, en inversions milionàries en aplicatius digitals que sabem que es descartaran amb la fi de la legislatura?
Per això reconforta conèixer amb pocs mesos de diferència dues iniciatives en què es gira la truita i l’administració pública confia en els particulars. A la tardor a Olot va obrir la Faber Residency, una residència internacional d’arts, ciències i humanitats on es convida escriptors i artistes en el sentit més ampli del terme a estades curtes de treball i convivència. Al darrere hi ha l’Ajuntament d’Olot i la paciència i l’entusiasme d’un escriptor, Francesc Serés, que a més de ser un dels millors prosistes actuals té la tenacitat de la terra seca. Més recentment, el programa Barcelona Ciutat de la Literatura de la UNESCO acaba d’anunciar la primera convocatòria de les beques Montserrat Roig per a autors que escriguin sobre la ciutat, obertes a qualsevol gènere i llengua. La promotora de la iniciativa i responsable del programa és en aquest cas Marina Espasa.
He subratllat que per una vegada (bé, dues) l’administració confia en la gent, i no a l’inrevés, perquè aquesta no sol ser la tendència. Però les coses no es fan soles: Espasa i Serés són tots dos escriptors (coneixen la solitud del corredor de fons, el fred de les liquidacions), tots dos estan també ara mateix doblats de gestors, i servirien de contramodel del responsable públic xuclat d’egomania i interès personal. Potser això sigui el que necessitem: d’una banda una administració que convida i confia, i de l’altra més ciutadans amb biografia real i bitllet d’anada i tornada pensant i empenyent projectes públics, implicats des de la fe i la independència. Com feia Montserrat Roig, per cert.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-I-17
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats
dimarts, 24 de gener del 2017
POTSERS
Com que no ho veus, et penses que no hi és.
I, mira: la frase serveix tant per parlar de vigilar exàmens com de diversitat, o de pobresa, o d'aquells borrissols als racons quan no dus les ulleres.
dilluns, 23 de gener del 2017
diumenge, 22 de gener del 2017
LLUM
Per gentilesa de l'atzar i Spotify combinats, us presento el senyor Ritter.
Bon cap de setmana a les dones que s'han manifestat als Estats Units, i a la resta.
Escrit per Jaume a les 11:40
divendres, 20 de gener del 2017
DIR-HO, SEMPRE
Diu que ja és a les llibreries. Amb l'editora i el dissenyador ens hi hem trencat les banyes per fer un llibre diferent, en el sentit que pugui ser atractiu per als lectors (i no gaire lectors) joves: només que l'obriu ja us n'adonareu. Hi ha poemes però també versos solts destacats, i cartells, pancartes, fotografies... Ara les jeux sont faits, com deia aquell. A veure què passa.
dijous, 19 de gener del 2017
CAMINS
Me'n vaig cap a l'Espai Betúlia, a Badalona, a la lectura-homenatge a Màrius Sampere amb motiu de l'exposició "La consagració del caos". Ens han demanat que hi llegim un poema d'ell o per a ell. Jo he escollit aquest, que és un dels meus preferits ja de l'època (fa un segle) en què amb Sam Abrams vam preparar Si no fos en secret.
HI HA UNA CANÇÓ
Hi ha una cançó
bella i terrible
que bressola la terra.
Fa que se’ns tanquin les parpelles quan arriba la nit,
fa que se’ns separin quan ve la matinada.
Ningú no la sap però tothom la sent,
no para mai, flueix incansable
com la respiració, segurament
n’es el principi bo, també ho deu ser
de la pluja i del llamp, també de les cinc màgies
que ens baden els sentits. Remou la llum,
embogeix les voltes i atura les estrelles
a les nines dels ulls perquè puguem comptar-les
des d’aquí pacientment, inútilment.
Aquesta cançó, bella i terrible,
jo tampoc no la sé, però la sento
a la cambra del cor. La meva mare,
que sí que la sabia, se la va emportar
amb els seus llavis freds i estrets on ja no calen
ni mares ni cançons. Això no obstant,
en percebo el ressò: per aquest rastre
tan fluix, per la indubtable
i neta procedència –talment
una veu apagada que insistís
rere la porta gruixuda de la mort-
sé el meu camí.
Màrius Sampere, La cançó de la metamorfosi (1995)
diumenge, 15 de gener del 2017
DE NEVADA EN NEVADA
El compte del Museu d'Història de Catalunya ha tuitejat avui, a l'espera del fred i (diuen) la neu que s'acosten, aquesta esplèndida imatge de Barcelona el quinze de gener d'ara fa cent tres anys, quan la Primera Guerra Mundial encara no havia esclatat i Josep Carner estava a punt de publicar Auques i ventalls i La paraula en el vent.
No feu cas del que hi ha escrit a la postal: es tracta òbviament de la confluència de la Diagonal, el Passeig de Gràcia i el carrer Còrsega, amb l'edifici del bufet Cuatrecasas en primer pla i la casa Comalat una mica més enllà. La foto està presa des del que avui seria l'obelisc al mig de la plaça del Cinc d'Oros, per entendre'ns. Tot i que l'obelisc no s'hi alçà fins al 1936 i que, si us hi fixeu, veureu que l'edifici de la cantonada mencionat ha guanyat amb els anys, miraculosament, una planta amb balcó.
Aquí teniu una bona peça sobre les nevades que han quallat a la ciutat de Barcelona des de 1900.
Escrit per Jaume a les 15:36
dissabte, 14 de gener del 2017
TU TAMBÉ?
L'altre dia es va escolar a la llista de reproducció de l'ipod amb aquella manera fina de tornar que tenen els bons amics, i em va alegrar un matí laborable a primera hora. Tant de bo us passi el mateix.
I bon cap de setmana a tothom.
Escrit per Jaume a les 10:00
divendres, 13 de gener del 2017
SESIÓN CADUCADA
dimarts, 10 de gener del 2017
COMENÇAR
Dimecres 11 al vespre a El Mesón, a Sant Cugat, amb la gent del Grup de Lectura de Poesia d'Òmnium Cultural comentarem i llegirem Gabriel Ferrater, tot iniciant unes sessions que després continuarà l'assagista i poeta Jordi Julià.
Demà reprendrem junts poemes de Da nuces pueris. Aquest, per exemple:
MECÀNICA TERRESTRE
Veus, és així que tot pot començar.
Després, el més profund, però ara traça
les figures senzilles, els acords
i els contrasts, les anades cauteloses
i les vingudes ràpides, els gestos
que no s'amaguen a ningú. Ja ho veus,
ara tan bé com qualsevol moment.
Ets a una plaça amb cases a mig fer,
com magranes badades, que deslliuren
granets de cel envidreït. Els vells
recullen més llum que ningú, a les mans
de cera que no es fon, plàcida. Els joves
surten embriagats del cine heroic
i llencen cigarrets a terra, durs
com la pedra que vol clavar un ocell.
Al cafè no del tot luxós, un home
que va pels cinquanta anys i és moll però
vehement, com un drap de barberia,
no sap si prefereix d'oferir foc
ell mateix, a la noia que ho espera,
o d'enviar-hi, humiliant-lo, el mosso
sorneguer, que li espia l'avidesa.
Un aneguet femení, amb una ratlla
de mercromina al turmell dolç on no
trobaràs cap ferida, va corrent
per nua passió, car no té pressa
i vol que ho sapiguem, i riu als vidres
de cada aparador. Ja ho veus. Un món.
Un instant d'un capvespre, has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors—
Gabriel Ferrater, Da nuces pueris (1960)
Escrit per Jaume a les 8:35
dilluns, 9 de gener del 2017
AL CONCESSIONARI
—Una signeta aquí i ja estem...
Signeta. Senyals que la llengua és viva. A on vagi, ja no ho veurem.
dissabte, 7 de gener del 2017
DEMOCRÀCIA
La valenta cançó de Cohen que molts alguna vegada hem taral·lejat o citat (I love the country, but I can't stand the scene) versionada per Amanda Palmer al piano i Neil Gaiman dient-ne la lletra, amb l'afegit d'un esplèndid vídeo de David Mack i Olga Nunes. Tot plegat, cedit al PEN America per promoure la seva tasca de defensa de la llibertat d'expressió. Chapeau, senyores i senyors.
I bon cap de setmana a tothom.
MÉS
L'espai on donar-se d'alta o fer donacions al PEN America.
Blog "Veu Lliure" del PEN Català, coordinat per Miquel Àngel Llauger.
Vídeo de Leonard Cohen cantant el tema, el 1992.
dimecres, 4 de gener del 2017
UNA LLEBRE
No sé si queda bé o malament dir-ho (ni m'importa, francament), però a hores d'ara John Berger s'assembla bastant a la mena d'escriptor que m'agradaria arribar a ser. M'agradaria.
Fa uns anys per aquestes dates vaig traduir-ne a rajaploma aquí al F l u x un fragment ("Once upon a time") que us recomano: una de les coses més fines que he llegit sobre fronteres i migracions al nostre món, sense un sol gram de nyonyeria.
Descansi en pau.
Escrit per Jaume a les 11:23
Etiquetes: Animalia, Art, Berger, D'escriure, Hivern, Muntanya, Traduir
dimarts, 3 de gener del 2017
ANTE PORTAM
Reviso les proves de Cafarnaüm enviades per Bromera. Pot ser que aquest sigui el millor moment de l'escriptor, sols tu i el text ja d'alguna manera perfet i no del tot encara?
dilluns, 2 de gener del 2017
PÍOS DESEOS AL EMPEZAR EL AÑO, III
Llegir, llegir, llegir.
Via Damien Kempf.
diumenge, 1 de gener del 2017
PÍOS DESEOS AL EMPEZAR EL AÑO, II
Ignorar l'ANECA i l'AQU, la DUI, la LFP, la NATO o el TC.
Via Damien Kempf.