dijous, 19 de gener de 2017

CAMINS

Me'n vaig cap a l'Espai Betúlia, a Badalona, a la lectura-homenatge a Màrius Sampere amb motiu de l'exposició "La consagració del caos". Ens han demanat que hi llegim un poema d'ell o per a ell. Jo he escollit aquest, que és un dels meus preferits ja de l'època (fa un segle) en què amb Sam Abrams vam preparar Si no fos en secret.


HI HA UNA CANÇÓ

Hi ha una cançó
bella i terrible
que bressola la terra.
Fa que se’ns tanquin les parpelles quan arriba la nit,
fa que se’ns separin quan ve la matinada.
Ningú no la sap però tothom la sent,
no para mai, flueix incansable
com la respiració, segurament
n’es el principi bo, també ho deu ser
de la pluja i del llamp, també de les cinc màgies
que ens baden els sentits. Remou la llum,
embogeix les voltes i atura les estrelles
a les nines dels ulls perquè puguem comptar-les
des d’aquí pacientment, inútilment.

Aquesta cançó, bella i terrible,
jo tampoc no la sé, però la sento
a la cambra del cor. La meva mare,
que sí que la sabia, se la va emportar
amb els seus llavis freds i estrets on ja no calen
ni mares ni cançons. Això no obstant,
en percebo el ressò: per aquest rastre
tan fluix, per la indubtable
i neta procedència –talment
una veu apagada que insistís
rere la porta gruixuda de la mort-
sé el meu camí.

  Màrius Sampere, La cançó de la metamorfosi (1995)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió