HUMÀ, TAN HUMÀ

Benvolguts simplistes d'un color i d'un altre: us he retallat aquesta citació de l'any que Primo de Rivera va inaugurar el monument barceloní a Verdaguer, escrita per una feminista i anarquista futura primera ministra dona d'Espanya parlant d'un capellà carca i escriptor de primera, perquè hi disfruteu una estona i tots plegats relaxem una mica els pressupòsits:

Ha pasado ya la pompa oficial; nada queda del rumor de los discursos y de las músicas; secas están las flores que las hijas de Maragall, el otro poeta cantor de Cataluña, depositaron sobre el monumento del pobre sacerdote místico y cándido, encendido de un amor que quería ser divino y que poseía todas las bellezas, todas las melancolías y todas las añoranzas del amor humano. | Y ahora, en este silencio oficial en que ha vuelto a hundirse el nombre del más humilde de los hombres, del más cristiano y sincero de los sacerdotes, precisa que suene la voz de los que reivindicamos su memoria de perseguido, de los que comprendemos su tormento de inadaptado, de los que concebimos su calvario de místico, de los que adivinamos un poema de tristeza, de abnegación, de sinceridad, de valentía obscura a través de la vida inquieta y de la muerte injusta de este gran poeta humano, demasiado humano, y que por serlo recibió trato de bestia.

 Frederica Montseny, “Verdaguer, el místico”, La Revista Blanca, juny de 1924

El text és en una de les parets de la nova (i excel·lent) museïtzació del MUHBA Vil·la Joana, a Vallvidrera, a tocar de la cambra on el juny de 1902 va expirar Jacint Verdaguer.


MÉS
Joan Safont, "La desconnexió cultural" (Ara, 28-XI-16)
Narcís Garolera, "Jacint Verdaguer" a lletrA
Manuel Delgado, "Anarquía y espiritismo" (El País, 20-IV-02)

FER O NO FER DISSABTE

Via la traductora Marta Pera.

PERE CINQUÈ

Què fa que certs escriptors segueixin vius després de morts, o d’haver deixat d’escriure? Com és que alguns noms, alguns només de la massa immensa d’escriptors i escriptores que omplen llibreries, biblioteques i catàlegs, se salten la barrera de l’oblit i continuen a la vora nostra anys, dècades després?

De tots els noms possibles, la gent que promou el manifest “SOS. Literatura a l’ensenyament” per denunciar el lent però fins ara implacable bandejament de la literatura dels plans d’estudis de secundària (bandejament que té també noms i cognoms, ben nacionalistes per cert) van escollir batejar-se com “Col·lectiu Pere Quart”. Aquest era el pseudònim que usava en poesia Joan Oliver, nascut a Sabadell un any abans que acabés el segle XIX i mort el 1986: Oliver era un home i un escriptor a favor del compromís, dels compromisos, i contra les convencions, un activista escèptic però perseverant, llenguallarg i rebec, un inconformista amb bona part d’allò que li tocà viure i algú que no va dubtar a prendre partit, de vegades amb crues conseqüències, una de les quals fou l’exili. Però tot té dues cares: molts lectors mai no li agrairem prou les “Corrandes d’exili” publicades des de Xile.

Ara fa trenta anys de la mort d’Oliver, i els que fugen a l’exili tenen colors de pell diferents, qui ens governa ja no és el general Franco, com quan ell va tornar, sinó un Felip VI. Gira la roda del temps i anem afegint numerals a certs noms. Però les paraules resisteixen. El proper dimarts 29 de novembre, dins de l’Any Joan Oliver, la Biblioteca de Catalunya i el PEN Català preparen un homenatge a l’escriptor, i amb aquest motiu el PEN ha editat un esplèndid àlbum ple d’imatges i textos en força casos inèdits que val la pena que no es perdin. El llibret s’obre dient: “Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”. En aquesta trinxera eterna que és la vida, vista des d’uns mínims principis, les paraules i els organitzadors de paraules ens hi fan una bella companyia. Repetim-ho amb Pere Quart: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet”.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

POQUES LLETRES

Reprenent Gil de Biedma, hauria volgut ser música, no pas músic.

Bona diada de santa Cecília.

LA MLA AVISA

La MLA (Modern Language Association), fundada el 1883 i punt de referència als Estats Units pel que fa a llengua i literatura al món acadèmic, acaba de fer pública aquesta declaració sobre les eleccions presidencials nord-americanes a favor de la llibertat de càtedra i condemnant la "injusta retòrica que apunta als més vulnerables". Tot seguit s'ha afegit al text l'ACLA (American Comparative Literature Association).

MLA Statement on the 2016 Presidential Election

Throughout the campaign and in the aftermath of the presidential election in the United States, sharp political lines have been drawn that pit groups and individuals against one another on the basis of national origin, race, ethnicity, religion, gender, sexual orientation, migration status, ability, class, and other forms of identity. The Modern Language Association reaffirms in the strongest terms possible its commitment to free inquiry and academic freedom for all, unimpeded by acts of prejudice and hate. We note especially the need to offer support to those who are the most vulnerable and condemn the unjust rhetoric that targets them. We recognize that the humanities and humanistic knowledge are now more essential than ever to help guide us in these difficult times, and we pledge to maintain the MLA as an organization open to all individuals who share our commitments.

[The Executive Council approved the following statement in November 2016.]

LEAVING

Suddenly the night has grown colder.





MÉS
"El déu abandona Antoni", poema original de Konstandinos P. Kavafis: "i escolta amb la commoció que vulguis, / però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes, / escolta, com a últim goig teu, el clamoreig".

IGNOTA

Xera: flamarada que es fa tirant al foc un manat de branquillons secs, palla, encenalls, etc.

Una altra paraula nova que és de sempre i tu no coneixies. Tot el que encara no sabem d'allò de què se suposa que sabem alguna cosa. Seguim.

O TU, O JO

No sé si ens n'acabem de fer el cas: a Turquia ahir, abans d'ahir, avui estan empresonant, sense altra acusació que pensar o llegir o escriure de forma incorrecta, periodistes com el que acabes de llegir mentre esmorzaves, rectors i vicerectors i catedràtics d'universitat com els que saludes al menjador de la UOC, novel·listes com les dues que tens a la tauleta de nit, mestres com els dels teus fills, activistes com els responsables de l'associació de veïns del barri o d'Òmnium o d'Amnistia. Només ens ens separa el mateix mar.










MÉS
Margaret Atwood escriu a la novel·lista turca Asli Erdogan, empresonada (The Guardian, 15-XI-16)
Al web del PEN Internacional, sobre Turquia
Martin Niemöller (no Bertolt Brecht), "Vaig guardar silenci": Quan els nazis van venir a buscar els comunistes...

POSTDATA

Rellegir-te: un bon exercici de modèstia.

JONES? TOM JONES?

Visita inesperada als Tiny Desk Concerts de la NPR. Una d'aquelles veus.

Molt bon dissabte als que sabeu qui era, i als que no.

¡HABRÁ PARA TODAS!

En cuanto el hombre llamado por este camino ha consultado la libreta de cuentas y ve que hay un sobrante en el balance de su negocio, ya le bulle por el perturbado entendimiento la idea de poseer una de esas granjas modelo de mal gusto y entrarse a formar parte del gremio de propietarios campestres, con una buena fe y un entusiasmo dignos de mejor causa.

Un domingo por la tarde sale el menestral con toda la parentela de que puede disponer y algunos amigos de añadidura, la esperanza en el corazón y el fuego sacro en la mente, a fin de dar con el terreno donde empotrar la finca deseada. Encamínase sin vacilar un momento hacia Vallcarca y San Gervasio, pues ya sabe de antemano que son aquéllos los países más castigados por la enfermedad contagiosa de que estamos hablando.

Una vez allí la comitiva contempla un vuelo de blancas torres escalonadas como las tumbas del cementerio del Noroeste, unas a espaldas de las otras, disputándose la vista del mar con encarnizamiento. La batalla es allí muda y sangrienta. Apenas una levanta la frente para mirar al fondo, ya le asalta otra por encima la azotea con dos palmos más de altura y le gana el panorama de enfrente; se apercibe la del lado y hace brotar en su seno un minarete como por encanto, dejando en la penumbra todas las casas que tiene a sus espaldas; aquéllas, indignadas, se elevan también de puntillas sobre sus cimientos y los cimientos crujen de pesos tan inesperados y todas con las cabezas erguidas esperan como en los toros una voz de terremoto que le grite: “Señoras torres, sentarse, que ancho es el mundo y habrá panorama para todas”.

  Santiago Rusiñol, "Las torres de recreo" (8-IX-1889)

MÉS
Santiago Rusiñol. Obra completa (site promogut per l'IEC)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

LLEGENDES DEL TIBI DABO

Y hay más todavía. Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas.

  Víctor Balaguer, “La leyenda del Tibi Dabo”, La Vanguardia, 7-V-1896

MÉS
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

UNA ASCENSIÓ AL TIBIDABO

Res hi ha al mon per artístich ni bell que sigue que pugui compararse á los sorprendents cops de vista que en aquell dia desplegá á nostres ulls la fertil naturalesa: ¡ahont pot jamay la má del home juntar aquella vivesa y capritxosa varietat de colors, aquella grandiositat que d’un sol cop captivá nostra ánima. Oh! jo’l recordo be aquell dia: lo fresch oreig, los dolsos alens del bosch plé de la aroma dels pins y sajolidas, de las floridas gatosas y flayrosos romanins, nos davan dalit pera pujar aquella costa tan penosa y nos la feyan apareixer suau y reposada; de tant en tant giravam la vista cap enrera, y cada volta que aixó feyam, un crit d’admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.

¿Vos ne recordeu? despres d’una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d’ arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá, dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa’ns digué: –Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá–; mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l’ últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?

A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd’allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s’ estrellavan á sos peus, y las naus qu’ entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d’Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitj-dia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!

  Maria de Bell-lloc, “Una visita al Tibidabo” (aplegat a Llegendes catalanes, 1881)


MÉS
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"¡Habrá para todas!". Fragment d'un text de Santiago Rusiñol (F l u x, 10-XI-16)

VISIONS LITERÀRIES

Si us ve de gust venir a fer un tomb visual i literari pel Collserola de començament del segle XX de la mà de dos fotògrafs pioners afeccionats i de Guimerà, Maragall, Rusiñol o Verdaguer, aquest dimecres a la tarda a la Biblioteca Collserola-Josep Miracle, a Vallvidrera, us espera "Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada", dins del cicle "Donde la ciudad cambia su nombre. Històries de la perifèria".

PASSES FERMES CAP AL XIX

Sempre hi ha hagut qui es fa un embolic amb els palets i les aspes per escriure les xifres romanes. El senyor Arsenio Fernández de Mesa, per exemple, exfalangista, pare de la seva filla, amic de Mariano Rajoy i Director general civil (no militar) de la Guardia Civil, s'ha fet retratar per passar a la posteritat, a càrrec dels ciutadans, ben bé com si fóssim al segle de la fundació de la Benemérita i no al dels iPhones, la Gürtel i el Brexit. Eldiario.es en dóna més detalls, algun bastant divertit.

Al segle XXI com al XIX. Tot plegat, d'acord amb tantes altres coses que passen.





MÉS
"Un artista del curriculum mentiroso al frente de la Guardia Civil" (19-I-14)
"El director de la Guardia Civil se retrata como si fuera un militar del siglo pasado" (La Vanguardia, 5-XI-16)

הִנֵּֽנִי הִנֵּֽנִי (HINENI, HINENI)

"Si teva és la glòria, meva serà la vergonya. Tu ho vols més fosc, matem la flama", Leonard Cohen.

I molts bons cap de setmana, mentrestant.

SANG I CERIMÒNIA

La sang dels uns, les cerimònies i els cartells dels altres. Pels segles dels segles.













Via @premsahistoria


MÉS
Sobre els bombardeigs franquistes a Manresa.

TRANSPORT

Escoltar Vivaldi (l'oboè del concert en do major RV 449, per exemple) i venir-te aquestes ganes de plorar en sec i de sortir a passejar per Venècia, sol i en silenci, llarg, a la tarda si pot ser, i de seure a mirar sense intenció les algues molles a la pedra allà on puja i baixa l'aigua amb el pas de cada barca, dels dies, de les notes.

LLEI DE LA SELVA

Divendres a la tarda, humans i bèsties de la Barcelona atenta haurien de fer cap a la Casa Usher, a escoltar la tria de versos animalístics que us estem preparant amb motiu de la presentació de la Zooscòpia de Miquel Àngel Llauger.

MÉS
Víctor Obiols, "Una zooscòpia molt recomanable" (Ara, 22-X-16)